Propostes

America Sanchez, al darrere de les marques

El Palau Robert dedica una exposició a la trajectòria del dissenyador gràfic argentí

| 22/10/2019 a les 23:16h
Especial: Propostes
Arxivat a: Passadís, America Sanchez, propostes, Palau Robert

Prohibetur uti fumo. Esbós per a Moritz, cap a 2006.


Cada vegada que beus una Moritz, beus America Sanchez. Cada vegada que compres un calendari de Vinçon –amb els seus inconfusibles negre, vermell i blanc–, compres America Sanchez. Una cosa curiosa dels dissenyadors gràfics és que la seva feina ens sol passar desapercebuda; ja va dir Quim Monzó, a propòsit de Sanchez, que "els autèntics dissenyadors troben la solució als encàrrecs sense deixar-hi marcada l’empremta pròpia". Quan pensem en Moritz o Vinçon, no ens preguntem qui hi ha al darrere del disseny d’aquestes marques, tot i que, si ho féssim, toparíem amb aquest argentí, nascut el 1939 i establert a Barcelona des del 1965, que va decidir adoptar el nom de la seva mare.

Hi ha exposicions, com la que el Palau Robert, fins al 23 de febre, dedica al dissenyador, que tenen el do de fer visible l’invisible, de posar en el centre allò que havíem relegat a la perifèria o al silenci. De fet, resulta contradictori que habitualment no ens fixem en el treball dels dissenyadors gràfics i que, al mateix temps, algunes de les seves obres siguin d’allò més llampants, un soc-aquí-mireu-me com una catedral. America Sanchez. Clàssic, modern, jazz i tropical recull l'esperit del dissenyador i, ja des del seu títol, deixa clar allò essencial en el seu estil: l’equilibri entre la tradició heretada i l’avui més avantguardista i trencador.

Una de les primeres obres que hi trobem és el primer encàrrec que va rebre en arribar a Barcelona, quan només feia quaranta-vuit hores que hi havia aterrat: una foto d’una de les bosses de goma Pirelli –d’aquestes que s’omplien (o s’omplen?) d’aigua calenta durant l’hivern i escalfaven d’allò més– amb uns pollets que semblen trobar en la bossa una calidesa encara més intensa que la que tindrien amb la seva mare gallina. I sí, és inevitable somriure amb una certa esgarrifança quan es veu una foto així. Sanchez sempre reservarà un lloc privilegiat a l’efecte sorpresa, a l’hora d’expressar-se; qui no vulgui sorprendre’s, que no vingui al Palau Robert.
 

Cedida pel Palau Robert


A mesura que avancem en la mostra, ens adonem de què fa que Sanchez no sigui un dissenyador gràfic més. Hi ha una cosa que el singularitza i que, al mateix temps, l’agermana amb els grans creadors de la humanitat: la capacitat de dur-ho tot al seu terreny. Tot i que li fan un munt d’encàrrecs, Sanchez no sembla percebre’ls com una llosa; aprofita les condicions de cada cosa que li demanen per desplegar-se artísticament i dissenyar, per exemple, la portada del Viatge a Ítaca de Lluís Llach o els calendaris de Vinçon que, si bé es van editar per primer cop el 1975, encara es fabriquen –malgrat que Vinçon tanqués les portes l’estiu de 2015.
 

Portada del disc "Viatge a Ítaca", de Lluís Llach


Un altre dels efectes que produeix l’exposició sobre Sanchez només es pot verbalitzar d’una forma: "Oh, això era seu?" I és que hi trobem tota una paret plena de dissenys de marques que ha fet, si bé no hi són tots. Sabíeu que la marca d’un bar com el KGB era seva? O la de Vilaweb? O la d’Escofet? Si les empreses prenen cos i vida quan se’ls dona una imatge, Sanchez vindria a ser una mena de doctor Frankenstein corporatiu. Però anomenar-lo d’aquesta forma no seria just. En realitat, no seria just anomenar-lo de cap forma, ja que, per més que ens hi escarrasséssim, sempre que l’intentéssim designar estaríem oblidant algunes de les seves múltiples facetes. El problema i al mateix temps el que desperta fascinació d’un home que toca tantes tecles és que, sempre que intentem definir-ho, sembla que se’ns esmunyi.
 

Maqueta de coberta de la revista Ajoblanco, cap a 1975.


En un darrer intent per apressar-lo, l’última part de l’exposició està dedicada al Sanchez col·leccionista, amb interessos artístics infinits. Certament Warhol hauria tingut coses de què parlar amb aquest altre enamorat de les produccions en sèrie: n’és una mostra el seu mural Copito, en què recull moltíssimes còpies de la mateixa foto d’un ésser tan blanquet com Floquet de Neu i les pinta de les formes més diverses. Tampoc són negligibles les diapositives del seu llibre Barcelona gràfica, on recull fotos d’edificis, marques, detalls de la capital catalana que, anant atrafegats pel carrer, no hauríem sabut veure.
 

Hotel Camper Barcelona. Esbós per a Casa Camper, cap a 2004.


Quan Sanchez entra a visitar la seva pròpia exposició és com si les Menines haguessin penetrat en l’escenari del quadre que Velázquez els va dedicar. La senzillesa amb què parla s’adiu amb la claredat conceptual i simplicitat gràfica que trobem en les seves creacions. "Soy amigo de los errores", afirma, amb un accent que, com el de Cristòfor Colom, assenyala cap a Amèrica encara. Considera que la seva exposició agradarà a joves i nens perquè hi ha poques exposicions gràfiques disposades com aquesta. Però no només per aquesta raó els agradarà: també perquè hi descobriran un dissenyador que sap reflectir en totes i cada una de les seves peces la vitalitat amb què mira i pensa el món.
 

Maqueta de coberta de la revista Ajoblanco, cap a 1975.

 
America Sanchez. Clàssic, modern, jazz i tropical

Fins al 23 de febrer de 2020 al Palau Robert.

Exposició dedicada a America Sanchez (Buenos Aires, 1939).

El Palau Robert dedica una exposició, comissariada per Juan Riancho, a la llarga i fecunda trajectòria del dissenyador gràfic America Sanchez, que, amb un estil eclèctic i inclassificable, ha estat vinculat des de fa més de 50 anys a Barcelona. 
 

La gràfica popular és un dret cultural, 2004.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions