Tast editorial

La violència segons Hannah Arendt

És més aviat l’arma de la reforma que no pas de la revolució

Hannah Arendt: «El veritable problema és el que van fer els nostres amics»

| 25/10/2019 a les 10:39h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, violència, Hannah Arendt, tast editorial
Hannah Arendt (1906-1975) és una de les teòriques polítiques més brillants i polèmiques del segle XX. D'origen jueu, l'any 1933 va fugir d'Alemanya i, després d'uns anys com a apàtrida a París, va emigrar als Estats Units, on va exercir de professora en diverses universitats. Les seves reflexions arrenquen de l'experiència del sorgiment dels règims totalitaris i giren al voltant de la necessitat de repensar el sentit, l'especificitat i la dignitat de la política.

A la dècada dels seixanta va reflexionar sobre la no-violència i la retòrica de la violència en les revoltes estudiantils, els moviments a favor dels drets civils, la Nova Esquerra i el Black Power. A Sobre la violènciaeditat en català per Angle Editorial i l'Institut Català Internacional per la Pau i traduït per Àngela Lorena Fuster i Gerard Rosich, ho fa tenint en compte el rerefons de la Guerra Freda i l'alt nivell de desenvolupament tècnic que van assolir els instruments de la violència. Com alerta Fina Birulés al pròleg, algunes de les coses que Arendt diu en aquest assaig del 1970 "van irritar molta gent, i ho continuen fent, sobretot quan es treuen fora de context".
 


1. Parlar de poder no violent és, en aquest moment, redundant. La violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo.

2. Cada pèrdua de poder és una invitació a la violència –encara que només sigui perquè aquells que detenten el poder i senten que se'ls escapa de les mans, sia el govern o els governats, sempre han tingut dificultats per resistir-se a la temptació de substituir-lo per la violència.

3. Ni la violència ni el poder són fenòmens naturals, és a dir, manifestacions de processos vitals; pertanyen a l'àmbit polític dels afers humans, el caràcter essencialment humà dels quals és garantit per la facultat d'acció de l'home, la capacitat de començar quelcom nou.

4. Si confiéssim en les nostres experiències, sabríem que l'instint de submissió, un desig ardent d'obeir i ser dominat per l'home fort, és com a mínim tan important en la psicologia humana com la voluntat de poder i, políticament, potser més rellevant.

5. És el suport del poble allò que atorga poder a les institucions d'un país, i aquest suport no és ni més ni menys que la prolongació del consentiment que va originar l'existència de les lleis. Sota les condicions d'un govern representatiu, es pressuposa que el poble domina aquells que el governen. Totes les institucions polítiques [...] es petrifiquen i decauen tan bon punt el poder viu del poble deixa de sostenir-les.

6. Una de les distincions més òbvies entre poder i violència és que el poder sempre necessita els nombres, mentre que la violència en pot prescindir fins a cert punt perquè recorre a instruments. [...] La forma extrema del poder és Tots contra Un; la forma extrema de la violència és Un contra Tots.

7. Els instruments de la violència, com qualsevol altra eina, són dissenyats i utilitzats amb l'objectiu de multiplicar la fortalesa natural fins al punt de substituir-la un cop s'arriba a l'últim estadi de llur desenvolupament.

8. La bretxa entre la propietat estatal dels mitjans de violència i allò que el poble pot arreplegar per armar-se –des d'ampolles de cervesa fins a còctels Molotov i pistoles– ha estat sempre tan enorme que les millores tècniques no impliquen cap diferència substancial.

9. La superioritat del govern sempre ha estat absoluta en un conflicte de violència contra violència; però aquesta superioritat només perdura mentre [...] les ordres són obeïdes i l'exèrcit i la policia estan disposats a emprar les seves armes.

10. Tot depèn del poder que hi hagi darrere de la violència. L'esfondrament sobtat i dramàtic del poder que es produeix en les revolucions revela, en un llampec, com l'obediència civil –a les lleis, als governants o a les institucions– no és cap altra cosa que la manifestació externa del suport i del consentiment.

11. La justificació de la violència perd plausibilitat com més s'allunya, en el futur, el fi projectat. Ningú no qüestiona l'ús de la violència en l'autodefensa, perquè el perill no només és obvi, sinó present, i el fi que justifica els mitjans és immediat.

12. Si l'estratègia de resistència no-violenta de Gandhi, tan poderosa i reeixida, s'hagués topat amb un enemic diferent –en comptes d'Anglaterra, la Rússia de Stalin, l'Alemanya de Hitler o, fins i tot, el Japó de preguerra–, el resultat no hauria estat la descolonització, sinó la massacre i la submissió.

13. Desemmascarar l'enemic juntament amb les manipulacions recargolades i les intrigues que li permeten de dominar sense emprar mitjans violents, ço és, incitar a l'acció per tal que la veritat pugui sortir a la llum encara que sigui a risc del propi extermini. Aquests són, encara ara, els motius més potents de la violència actual en els campus i els carrers.

14. Demanar l'impossible per obtenir el possible no és sempre contraproduent. De fet, la violència, al contrari del que els seus profetes volen fer-nos creure, és més aviat l'arma de la reforma que no pas de la revolució.
 

 ​Sobre la violència
 

 © Hannah Arendt.
 © de la traducció: Àngela Lorena Fuster i Gerard Rosich.
 © del pròleg: Fina Birulés. 
 © Angle Editorial i Institut Català Internacional per la Pau, 2011.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions