Brasers

Als brasers del títol, Eileen Chang (1920-1995) hi posa a cremar la fusta aromàtica perquè es vagi consumint mentre explica la història. Però també hi posa el cor d’una persona perquè es consumeixi fins a la desaparició. Quin és aquest braser? Per a la Weilong, és el casal luxós d’una tia que la introdueix en les altes esferes de Hong Kong, no pas per protegir-la sinó per atreure nois joves cap a les seves arts. Per a en Roger, professor universitari que descobreix la passió als quaranta anys, és el llit nupcial amb una noia que no sap res del sexe. És de comerç amb les emocions i de sexe que parlen aquestes dues novel·les breus, ambientades totes dues a la colònia britànica de Hong Kong, on xinesos i anglesos conviuen i s’atreuen en un clima propens a l’erotisme i al malentès.

“No hi ha guerra ni revolució en la meva obra, ja que crec que les persones, quan s’enamoren, són més innocents i desemparades que quan fan la guerra i la revolució.” Zhang Ailing, coneguda com Eileen Chang, és considerada com una de les escriptores més brillants de la Xina del segle XX. Després de L’amor que fa caure ciutats, amb què Carla Benet ha guanyat el premi Marcela de Juan a la millor traducció del xinès, Club Editor publica, també en la traducció de Benet, Brasers. Us n’oferim un fragment.

Foto: Catorze

–Tieta, al cristall pur no se li diuen mentides –encetà amb veu suau i modesta–. El que us diré és la pura veritat: fa dos anys, quan Shanghai anava plena de rumors de guerra, ens vam traslladar a Hong Kong i vaig ingressar a l’Institut Nanying. Però la vida a Hong Kong és cada vegada més cara i el pare no té prou estalvis per mantenir la família. Ara que a Shanghai la situació s’ha calmat, ha decidit tornar-hi. Jo hi he pensat molt i, estudiant força, l’estiu que ve ja em podria graduar, mentre que si torno a Shanghai hauré de canviar d’institut i perdré el curs. Però no sé com fer-m’ho per costejar la vida a Hong Kong, ni per pagar l’escola. Ho he rumiat sense dir-ne res als pares, per no neguitejar-los. Hi he donat moltes voltes i al final us he vingut a veure per saber si no voldríeu ajudar-me.

Els dits afuats de la dama feien rodar el mànec del ventall i els finíssims raigs de sol que s’escolaven entre les fulles li ballaven a la cara.

–Veig que la senyoreta ha pensat en tot, llevat en servidora… –digué, per fi–. Encara que volgués ajudar-te, no podria: tan bon punt el teu pare ho sabés, m’acusaria de raptar la filla d’una casa respectable. ¿Qui sóc jo, per a la família? Una dona que s’ha degradat per gust i ha malmès el vostre bon nom… Una desgraciada que va rebutjar el pretendent proposat pels seus germans i se’n va anar amb un tal Liang per ser-ne la concubina i esguerrar la reputació d’una família que ja anava a mal borràs. Doncs mira què et dic, com més va més avall cauen, més s’assemblen a les parets d’una latrina, de tan petrificats i pudents. Tu vas néixer massa tard, et vas perdre el sarau i no vas sentir els insults que em dedicava ton pare!

–El meu pare és així, saberut i capquadrat, no hi ha manera de fer-lo canviar de parer. A més, no sap mossegar-se la llengua, no m’estranya que us enfadéssiu. Però han passat tants anys, tieta, i sou tan bona de cor… No desitgeu pas que els joves paguin els plats trencats…

–Sóc rancorosa, jo! M’encanta rosegar el gra podrit d’aquest record! No me n’oblidaré mai, de tot el que em va dir! –la dama no parava de ventar-se i els fils de llum li dibuixaven damunt del llavi uns bigotis trèmuls de peix gat.

–Vós, tieta, no us n’heu pogut oblidar –va fer la Weilong amb un somriure afectuós–, i jo tampoc me n’oblido. Ja que el meu pare us va ofendre, m’hauríeu de donar l’oportunitat de reparar-ho. Si us feu càrrec de la meva educació fins que sigui adulta, seré com una filla i us n’aniré rescabalant.

Semblava que la dama només estigués pel ventall amb què es tapava la cara. De sobte, la Weilong s’adonà que l’observava per les escletxes entre les fulles! No pogué evitar-ho, s’enrojolà. La dama abaixà la mà i es picà suaument la barbeta amb el ventall.

–¿Penses viure a l’internat?

–Quan els de casa s’hagin traslladat, crec que serà el millor. He sentit a dir que no és gaire car.

–No es tracta dels diners. Si vius amb mi em faràs companyia i em donaràs conversa. A més, el xofer et pot dur cada dia a l’escola.

La Weilong es quedà tota parada.

–Què més vull! –digué finalment.

–Una última cosa: ¿m’assegures que el teu pare no hi tindrà res en contra? No vull que m’acusin d’haver trencat lligams de sang.

–Si el meu pare pronuncia ni que sigui mitja paraula de desaprovació, no tornaré a molestar-vos.

–Molt bé, doncs, inventa’t la mentida que creguis per entabanar-lo. Assegura’t que sigui prou bona d’empassar! –conclogué la dama amb una rialleta, i abans que la Weilong pogués replicar ja havia canviat de tema:– ¿Saps tocar el piano?

–Vaig estudiar-lo un parell d’anys, però no tinc bona mà, no ho faig gaire bé.

–No cal que siguis una virtuosa. Amb quatre cançonetes de moda n’hi ha prou, a la gent li agrada cantar i es tracta de saber acompanyar-los. Totes les noies angleses de casa bona tenen aquest talent i nosaltres, aquí a Hong Kong, seguim els costums anglesos. El teu pare, amb l’educació tan antiquada que t’ha donat, encara no et deu haver presentat en societat. El que no sap és que, quan deixis casa seva per casar-te, hauràs de tractar gent de món: no pots estar tota la vida sense relacionar-te amb ningú. Amb mi n’aprendràs una mica. Mira quina sort que has fet.

La Weilong assentia a cada frase.

–I si saps jugar a tennis, ja tinc companya d’entrenament –va afegir la dama.

–Sí que en sé.

–¿Tens roba d’esport?

–El conjunt de l’institut.

–Uf! Ja me’l conec: bombatxos fins als genolls, enormes i mal tallats. Ara t’emprovaràs el meu, et prendrem mides i demà quan vingui el sastre te n’encomanaré un.

Obeint de seguida les ordres, la Llucà tornà amb una camisa de punt groc pollet i uns pantalonets gris colom. La Weilong se’ls emprovà i la Lluca li hagué d’ajustar els pantalons a la cintura amb agulles perquè li anaven balders.

–Tens les cames massa fines –féu la dama–, però ja se sap, les noies de la teva edat sou esprimatxades.

La Weilong frisava per tornar a casa i veure la reacció dels pares quan els ho expliqués. S’acomiadà a correcuita, es canvià i sortí amb la seva ombrel·la, acompanyada d’una minyona que li obrí la porta del carrer. La Lluca també vingué a acomiadar-la tota somrient: “A reveure, senyoreta!”, amb una atenció sol·lícita ben diferent del tracte que havia rebut en arribar.

La Weilong enfilà la carretera muntanya avall. El sol ja es capbussava a ponent i darrere la serralada esclataven el violeta i el carmesí amb filons de verd i or, com a les estampes de les capses de puros. Palmeres i bananers, exposats a un sol de justícia, s’havien eixarreït com fulles de tabac a les faldes dels turons. Al sud les postes de sol són fugisseres, el crepuscle dura un instant. El sol encara no s’havia colgat que ja a llevant, en la fondària fosca i calitjosa dels arbres on es perdia la carretera, apareixia el contorn pàl·lid de la lluna creixent. La Weilong es dirigia a l’est i, com més caminava, més blanca i fulgurant es tornava la lluna, com la pitrera d’un fènix que niés al forcat d’un arbre en un revolt del camí. Semblava que la tingués a tocar, entre les copes dels arbres, però quan arribava al revolt se li escapolia altra vegada. La Weilong s’aturà una estona, tenia les cames cansades i sentia un lleuger rodament de cap. Es girà cap a la casa de la tia i encara distingí el groc rivetat de vermell al marc de les finestres i els vidres verds on es reflectia la mar. El majestuós casal blanc de teules verdes vernissades feia pensar en una tomba imperial.

La Weilong se sentí com aquell estudiant dels Contes estranys del pavelló dels lleures que puja a la muntanya a visitar un parent i, en baixar-ne de tornada, es gira i veu el casal convertit en un túmul. Si el casal Liang s’hagués transformat així mateix en sepulcre, la Weilong no s’hauria meravellat. S’adonava que la tieta era una dona amb poders, que havia sabut aturar la roda del temps i conservar en el seu petit univers l’ambient llibertí i decadent de finals de la dinastia Qing: rere les portes ella ho regia tot, com una emperadriu Cixi en miniatura. “I jo que he entrat amb ull viu en aquest món obscur i malèfic –pensà la Weilong–, si em posseeixen els mals esperits, ¿qui en tindrà la culpa? Però sóc la seva neboda, no voldrà pas quedar malament. Si em porto com cal, em tractarà com cal. I tant se val si els de fora enraonen, jo tindré el cap en els llibres. El dia que trobi algú que m’estimi de debò, se’n farà càrrec i no escoltarà els rumors.”