El silenci

La pàgina en blanc

Allò que no es diu, allò que no es mostra és el que s'hi ha de saber llegir

| 30/10/2019 a les 00:01h
Especial: El silenci
Arxivat a: Cambres pròpies, Neus Canyelles, El silenci

Foto: Ben White


Vora les portes d'una antiga ciutat una dona amb la pell del color del cafè i un vel negre contava històries asseguda en terra per guanyar-se el pa. Un dia va contar el conte de «La pàgina en blanc», que anava sobre un llençol. A la Casa Reial de Portugal, durant la nit de noces, les princeses feien servir un llençol que havia de servir per demostrar que aquella havia estat la seva primera nit d'amor. Després, els llençols s'emmarcaven i es penjaven en una galeria de marbre del convent d'unes monges carmelites. Cada una de les peces de roba du el nom de la princesa a qui correspon. Entre la curiosa col·lecció hi ha un retall de lli blanc que no presenta cap marca. I és precisament davant aquest marc on tots els visitants es queden més estona quiets, pensatius. Tots pensen que en el silenci del llençol discordant s'hi oculten moltes coses que voldrien saber. I que és en ell on es pot llegir el conte més profund, dolç, alegre, cruel.
 
La pàgina en blanc és la més perfecta. Allò que no es diu, allò que no es mostra és el que s'hi ha de saber llegir. Segurament costa. Al principi costa. I molt més avui en dia, quan ens ho exposen tot fil per randa, com si fóssim imbècils. I ja no s'ensenya a pensar. Els infants han d'anar a l'escola a divertir-se. I a pensar? Fa peresa. Pensar i intentar entendre les coses no susa des de ja fa temps. Imagina't com es pot comprendre una pàgina en blanc! És molt difícil. Tampoc no s'ha de confondre una autèntica pàgina en blanc amb un simple «no dir res». I això sí que costa. Ho dic perquè, per exemple, aquests dies tothom s'ha ficat molt amb el discurs de la pobra princesa Elionor, tan Disney, ella. No va parlar del conflicte català, semblava que Espanya només és Astúries i, a més a més, no va recordar la figura del seu avi patern, el rei emèrit (diuen que du un disgust de mort). Doncs bé, va ser una pàgina en blanc, aquest discurs? Hauríem d'entendre que tot això era el que realment importava entre les seves paraules? No. Jo diria que més aviat no va dir res.
 
Les pàgines en blanc són molt difícils d'aconseguir, i provoquen una acceleració del pols quan són detectades. Com els passa als visitants de la galeria de marbre quan s'aturen davant d'aquell llençol impol·lut. Però, sobretot, ho sé perquè els discursos institucionals tenen com a regla fonamental ser sempre grans mentides. Tot i que provenguin d'una dolça princeseta Disney. I l'art –la retòrica també n'és un– no tolera la mentida, com ens ensenyà Anton Txèkhov: «Es pot mentir en l'amor, en la política, en la medicina, es pot enganyar la gent i fins i tot Déu, però en l'art no es pot mentir». Tenc un llibre de Txèkhov amb consells per a escriptors a la meva tauleta de nit. I de la mateixa manera que molts pianistes toquen cada dia alguna peça de Bach per fer dits abans de començar a estudiar, jo cada nit llegesc uns quants consells d'aquest llibret de capçalera abans de dormir (no he d'escriure ni parlar sobre allò que desconec o no comprenc; no es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist; res del que llegesc –meu o dels altres– em sembla prou breu; és més fàcil escriure sobre Sòcrates que d'una senyoreta o d'una cuinera...). Aquest és el meu manual. El que m'ajuda a entendre i a pensar.
 
I ara, ja em perdonareu, però és que estic intentant recuperar la pàgina en blanc d'una història. La vella de la pell del color del cafè i el vel negre la va contar fa molt de temps. Aquesta vegada no hi ha llençol, sinó unes bellíssimes arracades que havien estat d'una padrina de la serra Nord d'una illa mediterrània i que algú va trobar un segle més tard dins un calaixet amb compartiments plens d'arracades. La diferència? Aquestes eren les úniques que es guardaven dins una bosseta tancada hermèticament.
 
A veure si me'n surt. 

COMENTARIS

La pàgina en blanc
Francesc Garreta Tornerònim, 05/11/2019 a les 11:33
+0
-0
Si no vaig errat, aquest conte al qual fas referència és d'Isaak Dinesen.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal