Tast editorial

L'analfabeta

No sé com he pogut viure sense llegir durant cinc anys

| 29/10/2019 a les 12:28h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, L'analfabeta, Agota Kristof, tast editorial
"D'entrada cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s'escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que s'escriu no interessarà mai a ningú".

L'analfabeta és el testimoni de vida d'Agota Kristof (Hongria, 1935 - Suïssa, 2011). De ben menuda "gairebé sense adornar-me'n i absolutament per atzar, vaig contraure la incurable malaltia de la lectura". Però la brutalitat de l'Europa del segle XX va capgirar la seva vida: als 21 anys, quan l'exèrcit soviètic va reprimir la insurrecció de Budapest, va haver d'abandonar el seu país. Va fugir cap a Suïssa amb el marit i la filla de quatre mesos, on va passar de no saber gens de francès a aprendre'n i a convertir-se en una de les escriptores més admirades. Llegim un dels capítols d'aquest llibre, publicat per Amsterdam i traduït per Montserrat Solé Serra. 
 

Foto: Catorze


 
Un bon dia, la meva veïna i amiga em diu:
 
—He vist un programa a la televisió sobre obreres estrangeres. Treballen tot el dia a la fàbrica i, a més, al vespre porten la casa i cuiden els fills.
 
Li dic:
 
—És el que jo vaig fer en arribar a Suïssa.
 
Em diu:
 
—I, a més, no saben francès.
 
—Jo tampoc en sabia.
 
La meva amiga s'enfada. No em pot explicar la impressionant història de les dones estrangeres que ha vist a la televisió. S'ha oblidat tant del meu passat que no es pot fer la idea que jo hagi format part d'aquesta nissaga de dones que desconeixen la llengua del país, que treballen a la fàbrica i que al vespre s'ocupen de la família.
 
Jo sí que me'n recordo. La fàbrica, les compres, la criatura, fer el menjar. I una llengua desconeguda. A la fàbrica, era difícil d'entendre's. Les màquines fan massa soroll. Només es pot parlar als lavabos mentre es fuma un cigarret a correcuita.
 
Les meves amigues obreres m'ensenyen l'essencial. Em diuen «Fa bon dia», i m'assenyalen el paisatge de Val-de-Ruz. Per ensenyar-me altres paraules em toquen els cabells, el braç, les mans, la boca o el nas.
 
Al vespre, torno a casa amb la criatura. Quan li parlo en hongarès, la nena em mira amb uns ulls com taronges. Una vegada es va posar a plorar perquè no l'entenia i, una altra vegada perquè ella no m'entenia a mi.
 
Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo, que als quatre anys ja sabia llegir.
 
Sé força paraules. Però quan les llegeixo no les reconec. Les lletres no es corresponen amb res. L'hongarès és una llengua fonètica; el francès, just el contrari.
 
No sé com he pogut viure sense llegir durant cinc anys. Hi havia, un cop al mes, la Gazette littéraire hongroise, que a l'època publicava els meus poemes; també hi havia llibres hongaresos, la majoria dels quals ja havia llegit anteriorment, que rebíem per correspondència de la Biblioteca de Genève; però tant se val, és millor rellegir que no llegir res. I, afortunadament, hi havia l'escriptura.

La meva nena està a punt de fer sis anys i ara començarà a l'escola.

Jo també començo, de fet torno a començar a l'escola. Als vint-i-sis anys, m'inscric al curs d'estiu de la Universitat de Neuchâtel per aprendre a llegir. Hi ha cursos de francès destinats a estudiants estrangers. Hi van anglesos, americans, alemanys, japonesos, suïssos de parla alemanya... L'examen d'ingrés és un examen escrit. No en tinc ni idea, em posen al primer curs.

Després d'unes quantes sessions de classe, el professor em diu:

—Parles francès molt bé. Com és que ets al primer curs?

Li dic:

—No sé llegir ni escriure. Soc una analfabeta.

Riu i em diu:

—Ja ho veurem.

Dos anys després, obtinc el Certificat d'Estudis de Francès amb matrícula d'honor.

Sé llegir i torno a saber escriure. Puc llegir Victor Hugo, Rousseau, Voltaire, Sartre, Camus, Michaux, Francis Ponge, Sade, i tot el que vull llegir en francès i també els autors d'altres llengües traduïts als francès, com ara Faulkner, Steinbeck o Hemingway. Tot va de llibres, de llibres comprensibles, per fi, també per a mi.

Tindré dos fills més. Amb ells practicaré la lectura, l'ortografia i les conjugacions. Quan em preguntaran el significat d'alguna paraula, o la seva ortografia, no els diré mai:

—No ho sé.

Sinó que els diré:

—Ara us ho miro.

I ho buscaré al diccionari, incansablement, ho buscaré tot al diccionari. Em torno una apassionada del dic- cionari.

Sé que no escriuré mai en francès com hi escriuen els escriptors francesos de naixement, però l'escriuré com pugui, tan bé com pugui.

Aquesta llengua, no l'he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies.

A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte.

El repte d'una analfabeta.


 

 L'analfabeta 

 
 © Agota Kristof.
 © de la traducció: Montserrat Solé Serra
 © d'aquesta edició: Ara Llibres, sccl.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge