Propostes

Insuportable lleugeresa

Una exposició al CaixaForum reflexiona sobre l'home modern i l'acte de la caiguda

| 06/11/2019 a les 10:35h
Especial: Propostes
Arxivat a: Passadís, Dan Graham, Andreas Gursky, Dara Birnbaum, Georg Baselitz, June Crespo, Eduard Escoffet, Àngels Ribé, João Laia, CaixaForum Barcelona, propostes

Àngels Ribé, "Laberint", 1969 (2019), policlorur de vinil, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Dipòsit de l'artista


Fa temps que el CaixaForum Barcelona ens sorprèn amb recorreguts exhaustius i deliciosos per la història de l'art, com ho van ser les exposicions La bellesa captiva. Petits tresors del Museu del Prado (2014/2015) o, més recentment, Velázquez i el Segle d’Or (2018/2019). En la seva nova exposició, En caiguda lliure, que es podrà visitar fins al 9 de febrer de 2020, ens allunyem dels Goyas i Velázquez i ens apropem a obres artístiques creades des de 1969 fins a l'actualitat. La primera raó per la qual aquestes creacions no ens són alienes és evident, parlen d'una època i un pensament que ens cauen a prop: la nostra època i els nostres pensaments.

De la mateixa manera que no es pot explicar Sòcrates, qui pensava i dialogava tot caminant, des de la immobilitat de les cadires i pupitres d'una classe convencional, tampoc es pot explorar l'art avantguardista amb els formats expositius a què ens havia acostumat la mentalitat del segle XIX. Una de les virtuts d'En caiguda lliure, comissariada per João Laia, és que es fa càrrec d'aquest fet des del primer moment, com veurem a continuació.
 

Georg Baselitz, "Mare negra amb infant negre", 1985, oli sobre tela, Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani


Però de què se'ns vol parlar en aquesta exposició de títol abismal? Una bona forma d'esbrinar-ho seria endinsant-nos-hi. I, si ho fem, el que ens sobtarà és que, ja a l'entrada, se'ns convida a orientar-nos a través d'una obra que se situa al centre de la sala i que consisteix en un enorme laberint groc. Una de les poques seguretats que sempre he tingut a l'hora de visitar exposicions d'art contemporani ha sigut que, si les recorria en el sentit de les agulles del rellotge, no em sentiria tan perdut com si anés d'una banda a l'altra. He hagut d'abandonar aquesta certesa davant de Laberint (1969 [2019]), d'Àngels Ribé, que, a través dels seus passadissos, m'ha conduït a l'altra punta de l'exposició.

Però l'obra de Ribé no és l'únic element estructurador –segons com es miri, desestructurador– d'En caiguda lliure. En entrar, el vigilant també ens ha advertit que, si agafàvem una audioguia, escoltaríem, mentre observéssim les obres, els sons que Eduard Escoffet els havia preparat sota el títol Ones gravitacionals (2019).
 

June Crespo, "Instruments i fetitxs", 2019, bronze i revestiment ceràmic, cortesia de l'artista


Així, passegem pel laberint de Ribé mentre escoltem com la veu nítidament fosca d'Escoffet ens recita "tipus de plàstics segons la seva enumeració". Quan en trobem la sortida, hi avancem amb rapidesa; tot i que érem conscients de jugar al joc de ser dins d'un laberint, ni tan sols d'aquesta manera ens estalviem la inquietud a què ens porten els seus cercles; en volem fugir. La primera obra que trobem quan en sortim és tot un consol, perquè és figurativa. Gràcies. Es titula Mare negra amb infant negre (1985). Autor: Georg Baselitz. Un oli sobre tela en què la progenitora apareix cap per avall i el seu fill flota sobre un fons blau fosc en què la matèria pictòrica s'acumula com els estralls del temps i la misèria sedimenten sobre la pell humana.

Ara que ja hem escapat de l'artefacte de Ribé, podem tornar a l'aparent estabilitat que ens donaria continuar visitant l'exposició en el sentit de les agulles del rellotge. Sí, com sempre ho hem fet. Però no tardem a adonar-nos que precisament aquesta estabilitat que ens agrada creure real és allò que les produccions artístiques d'En caiguda lliure volen posar en qüestió. A continuació, en Instrumentos y fetiches (2019), de June Crespo, hi trobem una escultura: unes sabates de taló alt fetes de bronze apareixen al damunt d'unes estructures d'acer i amb un revestiment ceràmic i tèxtil; la forma que en resulta és entortolligada, anquilosada; ràpidament pensem en les aranyes de Louise Bourgeois, que, com nosaltres mateixos, resulten tan esfereïdores com vulnerables.
 

Fotograma de Dara Birnbaum i Dan Graham, "Anàlisi de les notícies de la televisió local", 1980, video monocanal, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA


Més endavant, en Anàlisi de les notícies de la televisió local (1980), un vídeo de Dara Birnbaum i Dan Graham, hi veiem, entre d'altres imatges, com una família veu la tele en la seva sala d'estar. És llavors quan la veu d'Escoffet, des de l'audioguia, ens reclama: se'ns posa a recitar Jordi de Sant Jordi en bucle. Si el poeta medieval se sentia "desert d'amics, de béns e de senyor", què dir dels membres d'aquesta família, que ja no es dirigeixen mirades i pensaments entre ells sinó que destinen tota la seva atenció a una capsa amb imatge i sons? Si les televisions han substituït el lloc de les nostres cases que abans ocupaven les llars de foc, cal dir que la fascinació hipnòtica que ens desperten és la mateixa que podíem notar davant del ball de les flames i el repòs de les brases. L'obra en qüestió és de 1980; en l'actualitat, la televisió, que almenys era comuna, no s'haurà fragmentat en mòbils individuals? La distància es multiplica.

La fotografia Hong Kong Shanghai Bank (1994), d'Andreas Gursky, ens mostra un gratacel. Tot i que és de nit, els llums de totes les plantes continuen encesos; el capitalisme financer i especulatiu no descansa. A mesura que ens hi apropem, veiem que, en l'interior de moltes finestres –l'edifici és de cristall i Walter Benjamin va dir que els edificis de cristall no tenen ànima–, hi ha treballadors: teclegen, fan trucades... És una escena tan angoixant que, com Adorno al final de la Dialèctica de la Il·lustració, desitjaríem prémer l'interruptor que sosté tots aquests llums elèctrics insomnes.
 

Andreas Gursky, "Hong Kong Shanghai Bank", 1994, fotografia en color, Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani


La foto amb què tanquem el camí que hem dibuixat per l'exposició també és de Gursky. En Tebes, Oest (1993), un dels llocs més coneguts d'Egipte és observat des de l'aire, potser en caiguda lliure. Les persones que hi són es veuen diminutes, incapaces. Què poden, elles? Què podem, nosaltres? Què fer davant d'un Egipte que la lògica econòmica del turisme de masses ha fet que no es reconegui a si mateix? Si la condició de l'home modern fos la de la caiguda, s'enduria amb ell els llocs que el món ha format amb la cura de tants segles.

És ara, en marxar, que veiem que el que En caiguda lliure ha pretès en tot moment no ha sigut parlar-nos d'uns artistes, d'unes idees, d'unes creences. Més aviat ha insistit a fer-nos preguntes. Preguntes sobre les nostres conviccions. Preguntes que ens portin a saltar del trampolí, del penya-segat, de la realitat. Preguntes que ens portin a caure. Ara que els interrogants són damunt la taula, és decisió nostra enfrontar-nos-hi o estripar l'entrada del CaixaForum i empènyer el seu record fins que arribi a l'inconscient.
 

Andreas Gursky, "Tebes, Oest", 1993, fotografia en color, Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani


En caiguda lliure

Fins al 9 de febrer al CaixaForum Barcelona.

Comissariada per João Laia i emmarcada en el programa Convocatòria de Comissariat de la Col·lecció "la Caixa", la nova exposició de CaixaForum Barcelona explora l'acte de la caiguda tant literalment com metafòricament, investigant com l'art contemporani l'ha enfocat i què ens diu del món que habitem.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions