Olga Tokarczuk, sense màscara

Olga Tokarczuk, Premi Nobel de Literatura 2018, va néixer a Silèsia (Polònia) el 1962. Va ser psicòloga clínica, feina que va deixar en descobrir que era “força més neuròtica que els meus pacients”. Activista i poeta, és autora de nous novel·les i dues col·leccions de narracions breus. :Rata_ n’ha publicat Cos, en la traducció de Xavier Farré Vidal. En llegim aquests fragments.

Foto: Catorze

Soc manejadissa, petita i ocupo poc. Tinc un estómac petit, no gaire exigent, uns pulmons forts, una panxa i els músculs dels braços forts. No prenc cap medicament, no porto ulleres, no prenc hormones. Em tallo el cabell a màquina, un cop cada tres mesos, gairebé no faig servir cosmètics. Tinc les dents sanes, potser no gaire alineades, però les tinc senceres, tan sols un empastament, em sembla que en un dels queixals de baix. Tinc el fetge bé. El pàncrees, bé. El ronyó dret i el ronyó esquerre en un estat excel·lent. L’aorta abdominal està bé. La bufeta, correcta. Hemoglobina: 12,7. Leucòcits: 4,5. Hematòcrit: 41,6. Plaquetes: 228. Colesterol: 180. Creatinina: 1,0. Bilirubina: 4,3, i continuem. El meu QI, si és que es creu en això: 121; n’hi ha prou. Especialment, tinc la imaginació espacial desenvolupada, quasi eidètica, però per contra, una lateralitat molt pobra. El perfil de la personalitat inestable, potser no és mereixedor de confiança. Edat: psicològica. Sexe: gramàtic. Solc comprar els llibres més aviat de tapa tova, per poder-los deixar sense que em sàpiga greu a les andanes, per a altres ulls. No col·lecciono res.

[…]

[Sobre la Síndrome de Desintoxicació Perseverativa] La meva síndrome fa que m’atregui tot el que està fet malbé, el que és imperfecte, defectuós, esquerdat. M’interessen unes formes qualssevol, els errors en les obres de creació, els atzucacs. El que havia de desenvolupar-se, però que per algun motiu no s’ha desenvolupat; o tot el contrari, que ha sobrepassat la idea. Tot el que s’aparta de la norma, el que és petit o el que és massa gros, exuberant o incomplet, monstruós i repugnant. Les formes que no conserven la simetria, que es multipliquen, que sobreïxen pels cantons, que broten, o tot el contrari, que redueixen la multiplicitat a la unitat. No m’interessen els esdeveniments repetits, aquells en què les estadístiques es fixen, aquells que tots celebren amb un somriure alegre, familiar a les cares. La meva sensibilitat és teratològica, té una fília per a les estranyeses. Tinc un convenciment incessant i enutjós que és aquí on precisament l’ésser sobresurt a la superfície i revela la seva naturalesa. Una manera de descobrir-se sobtada, casual. Un «ai» vergonyós, un tros de roba interior de dessota d’una faldilla prisada a consciència. Un esquelet metàl·lic, fastigós, que surt de sobte del seu entapissat de vellut; l’erupció d’unes molles de la tela d’un sofà que sense cap mena de vergonya desemmascara la il·lusió de qualsevol mena de tovor.

[…]

Qui hagi intentat mai escriure una novel·la sap que és una tasca molt dura, és sense cap dubte una de les pitjors maneres de tenir una feina per un mateix. Tot el temps cal quedar-se en un mateix, en una cel·la d’una sola persona, en una solitud absoluta. És una psicosi controlada, una paranoia amb una obsessió enganxada a la feina, per això s’han d’eliminar les plomes, els mirinyacs i les màscares venecianes amb què les coneixem, i posar-se més aviat un davantal de carnisser i botes de goma, i un ganivet per obrir les entranyes. Des d’aquest soterrani de l’escriptor a penes es veuen les cames dels vianants, se sent el soroll dels talons. De vegades algú s’atura per ajupir-se i donar-hi una ullada, aleshores es pot veure una cara humana i es poden intercanviar fins i tot algunes paraules. En realitat, però, la ment està ocupada amb el joc que es va duent a terme davant d’ell en un panòptic esbossat amb presses, col·locant les figures en un escenari provisional: l’autor i el personatge, la narradora i la lectora, qui descriu i la descrita; peus, sabates, talons i cares més tard o més d’hora esdevenen una part d’aquest joc.

[…]

He après a escriure als trens, als hotels i a les sales d’espera. A les tauletes plegables dels avions. Escric durant el dinar sota la taula o al bany. Escric en un museu a les escales, als cafès, al cotxe aparcat al voral. Anoto coses en trossos de papers, en llibretes, a les postals, a la pell de la mà, als tovallons, als marges dels llibres. La majoria de les vegades són frases curtes, imatges, però de vegades copio fragments de diaris. Pot passar que m’atregui una figura que sorgeix de la multitud i aleshores em desvio per un moment del meu itinerari per seguir-la durant una estona, per començar a explicar. És un bon mètode; m’hi vaig perfeccionant. D’any en any el temps es converteix en el meu aliat; com per a qualsevol dona, he passat a ser invisible, transparent. Em puc moure com un fantasma, mirar la gent per sobre de l’espatlla, escoltar les seves picabaralles i observar com dormen amb el cap a la motxilla, com parlen per a si mateixos, inconscients de la meva presència, movent tan sols els llavis, formulant paraules que jo diré per ells.