«”Més bella que la poesia, la meva vida”, deia Alda Merini. Ho deia una dona que va passar anys tancada en manicomis, una veu que va ser negada un cop i més i que ens ha llegat una literatura inquietant. Va néixer el dia del 1931 que cada any reneix la primavera, el 21 de març; i va morir el dia dels morts del 2009, l’1 de novembre. Un néixer-se i un morir-se que podrien ser tot un poema.»
Ho escriu Meritxell Cucurella-Jorba al pròleg de Clínica de l’abandó, que ha estat traduït per ella mateixa i publicat per Eumo Editorial i Cafè Central, on afegeix: “La seva poesia no és el dietari d’una boja; sap què diu i com ho diu. Però qui marca la frontera entra la bogeria i la lucidesa?” Llegim cinc poemes de l’escriptora italiana, que va crear gran part de la seva obra en un hospital psiquiàtric de la postguerra italiana, i que ha estat considerada com una de les veus més clares i profundes de la poesia italiana del segle XX.
Foto: Facebook Alda Merini
(Amor de calç)
L’amor
que jo cerco
no és certament dins el teu cos,
que reclines sobre dones ben fàcils,
sense gruix.
L’amor que vull
és la teva constant presència,
és l’ull atent de l’amo
orgullós de la seva bèstia.
He cavalcat cavalls d’ombra
i qui m’ha vist
córrer sense brides
m’ha considerat boja.
I sí, una dona que viu sola,
sense un escut historiat
sense una història de nens
no és ni una mare ni dona.
És només un nom híbrid estampat
amb calç a la teva pàgina.
(Historial)
El meu sòlit nom i el teu sòlit nom,
les coses que vénen i van dins la nit
com senyals inesperats.
Ell que ensuma la meva roca i
ara no sé si és un bon coneixedor del món
o una vella que em persegueix. Cerques
en l’historial clínic el meu primer concepte
i el perds en nom del seu amor mil·lenari.
Si l’altre no et parla és senyal
que tu no vibres. No vols cançons buscades,
ni cançons que pengin d’un ull,
no vols aguts sense música ni dobles
camins o dobles vinyes, vols tres matrimonis
i sempre aquests tres.
És dur haver de defensar un sol home
quan de fet n’has amat trenta.
Ho sé tot
Ho sé tot
del teu ascendent vers Venus
i de les cases que has destapat
amb tants temporals de versos.
Cada cop que em deixaves
feia farcells i
me n’anava a una casa vella
on em sentia desnonada dels segles.
Em sembla que t’embriagues massa sovint,
que prens les cuques de llum per fanals,
que t’has divertit durant molts anys
amagant-te en el buit de les meves culpes.
Et vull explicar
que també tu m’has fet embogir
per la simple raó
que m’has amagat llocs,
temps i dates de la vida teva.
No en sé res, de tu,
i no és que ficant
la teva carn dins la meva
m’hagis dit alguna cosa.
M’has deixat en suspens
com una hospitalització sense alta.
Des d’aleshores cerco
el meu historial clínic
imprudentment.
Fuga de guineu
A qui em demana
quants amors he tingut
li responc que busqui
en boscos i compti
en quantes trampes ha romàs
el meu pèl
en fuga.
(Voler volar)
Ànima meva que et poses ales i
ets un cuc terrós,
et fa menys mal l’oblit
que aquest vel.
I si et tornes papallona
ningú no pensarà ja
en què vas ser
quan t’arrossegaves per terra i
no volies volar.
Clínica de l’abandó
© Alda Merini
© de la traducció: Meritxell Cucurella-Jorba, 2016
© Eumo Editorial i Cafè Central, 2016
0
0
