No-ficció

​El cistell del Juanito

La mare amagava la gana, se l'empassava en el seu silenci

Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, Teresa Costa-Gramunt, No-ficció

Foto: Liana Mikah


Passàvem gana i no ho sabíem. La mare amagava la gana, se l'empassava en el seu silenci i en el seu estómac buit. La mare menjava el que els seus dos fills deixàvem al plat: dues cullerades de sopa o d'arròs bullit, mitja croqueta o mitja truita, dues mossegades de flam Potax. Jo crec que ens ho hauríem menjat tot, érem criatures molt petites, en edat de créixer. Però alguna cosa –la gana silenciosa que la mare ens ocultava?– ens deia que no havíem de buidar el plat. Teníem fama de mal menjadors i potser no era cert.

Els dissabtes, però, eren una festa. De bon matí sentíem trucar el timbre ben fort i ja sabíem que quan obriríem la porta hi trobaríem el Juanito que des de la seva alçada –potser no era tan alt, li vèiem– ens mirava amb els seus ulls petits darrere unes ulleres de pasta i vidres gruixuts. «Mama, ha vingut el Juanito!». I la mare sortia i feia entrar al rebedor de casa aquell àngel estiu i hivern vestit amb uns pantalons de pana molt gastats, rentats mil vegades. Només canviava la camisa: a l'estiu més prima, de roba de pisana, amb el fred la camisa era de franel·la. El Juanito duia un cistell a les mans. El preparava l'àvia Maria amb el que tenia aquell dia arreplegat del pati i de l'hort: mitja dotzena d'ous, mig conill, uns tomàquets i unes albergínies quan era el temps, un pa rodó gran, de quilo, que la mare tallava a llesques i sucava amb els tomàquets. Tresors que apareixien de sota un mocador de fer farcells, viandes que la mare anava traient del cistell i posava sobre les rajoles vermelles de la cuina, al costat de la pica de marbre. Un cop buidat, tornava el cistell al Juanito que era el mosso de la senyora Duran –ella no se'n deia, se'n deia el marit. 

La senyora Duran havia quedat viuda a la guerra. Havien matat el seu home, l'havien deixat com un drap arrugat a la cuneta, a dos o tres quilòmetres del poble. «Què us he fet», diuen que va dir abans de caure mort d'un tret. Tenia un camió de propietat que els homes de la granota i mocador vermell al coll van apressar-se a requisar. El senyor Duran es guanyava bé la vida repartint el vi blanc de la seva collita –el blanc és el vi típic del Penedès– per moltes cases de Barcelona que n'hi feien la comanda. El Juanito feia de xofer del camió de vela que la viuda Duran havia comprat després de la guerra amb penes i treballs. El Juanito repartia vi embotellat en unes garrafes tot el dissabte, fins a últimes hores de la nit. Però la primera cosa que feia tan bon punt arribava a Barcelona era venir a casa amb el cistell de l'àvia i que nosaltres en dèiem «el cistell del Juanito», perquè era el Juanito qui el portava. Els dissabtes no deixàvem res al plat, els dissabtes eren una festa.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions