Foto: Priscilla Du Preez
He trobat el coll de vidre d’una ampolla de Schweppes a terra. No l’he trobat, l’he vist i ja està. I l’he recollit perquè si no ho faig penso que algú es tallarà el peu i ho podria haver evitat.
Es fa de nit abans. I porto jaqueta i un vestit ataronjat de màniga llarga. M’he equivocat de bus i camino cap a casa i a vegades tinc l’ombra aquí, o allà. I porto auriculars però no sona cap cançó. I m’aïllo dels altres.
De gran has de trobar tu les coses que et salvin. Els maons i el ciment per fer parets. Has de tenir la traça de la distància. Les teules. El llit de fusta. El plat a taula. De gran has de tenir unes cançons a punt. Saber quines són, poder-hi recórrer. Un espai mínim de solitud, uns quants números de confiança. Una ombra que no et digui res, que ets tu qui has d’arrencar la paraula, com una ceba, de les arrels del teu endins. Has d’aprendre tot de coses que a vegades costen. Que els pares són persones. Que hi ha carrers sense sortida. Però, mira, la porta del parc encara és oberta.
Algú passeja tres gossos i es lia un cigarro assegut. I creuo un pi i un xiprer. I les coses que em pesen me les noto a sobre el ventre, a sota els pits. I prefereixo pair-les abans de dir-les. Que les roques són meves, però jo no les vull a dins.
Dos se saluden, és hora de sopar. A les nits de tardor tot és més discret. I d’aquí una estona desapareixerà el vidre, la pedra, el tall que s’obre a vegades i que no en sé fer cicatriu.
