La ventura de viure

Luis Rojas Marcos: «Quan et parlis a tu mateix, parla't bé»

El psiquiatre diu que «el perdó és fonamental, no hi ha futur sense perdó»

| 20/11/2019 a les 10:23h
Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Biblioteca, La ventura de viure, celler Jané Ventura, Luis Rojas-Marcos

Fa temps que penso que estem tots (més o menys) tarats, i que la ment humana és tan fascinant com perillosa. Tenia ganes, doncs, de parlar a fons amb un psiquiatre de per què fem el que fem o ens comportem com ens comportem. I em va venir un nom: Luis Rojas Marcos. Fa cinquanta-tres anys que viu a Nova York, em va dir que vindria dos dies a Madrid, i és per això que hi he anat d'excursió i que l'espero a la sala central de l'Hotel Palace.

El cas de Rojas Marcos val la pena conèixer-lo d'entrada: va néixer a Sevilla el 1943, era molt mogut, un cas claríssim de TDAH, en una època en què això no existia. Als set anys la seva mare va intuir que seria bo en música, i, ja que li resultava complicadíssim estudiar solfeig amb mestres, en Luis va aprendre a tocar el piano i la bateria per oïda. Però, mentrestant, a classe tot es complicava. Als catorze anys ho va suspendre tot i el van canviar d'escola per dur-lo a la que anaven els qui ho suspenien tot. Acostumat que l'enviessin a última fila perquè no molestés, la nova directora li va dir: "Luis, seu a primera fila. Quan estiguis nerviós i tinguis ganes de moure't, avisa el mestre perquè et deixi sortir una estona, fas un tomb i tornes". En aquest nou lloc ja no era un desastre, ja no era totes les etiquetes que arrossegava des de feia anys. Allà, diu, és on va canviar tot: aquell nen avui és un dels psiquiatres amb més prestigi del món. 

Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
 

Foto: Gemma Ventura

 

Cuidem molt el cos, la bellesa, els músculs, en canvi de la salut mental no ens en preocupem tant. 

La psiquiatria és una especialitat nova, té cent anys com a molt. Fins fa poc al malalt mental se'l considerava una persona diferent, endimoniada. Des de petits no ens ensenyen a pensar com ens sentim, com estem, si tenim por, si tenim ansietat, si estem tristos o alegres... Es tendeix a pensar que una persona que té un problema mental és dèbil. La societat margina el malalt mental. Per això és més fàcil parlar del tema físic que de l'emocional. 

El caràcter està fet d'hàbits? Veig una persona que està contínuament enfadada, i quan se li ha passat el motiu per estar enfadada, sembla que en busqui un altre.

Coneixes moltes persones així?

Alguna. 

No abunden, oi? Tendim a fixar-nos en persones que surten del que és normal: les notícies són excepcions. No és notícia dir "avui han sortit vuit milions de persones vives a treballar a Nova York i n'han tornat vuit milions de vives a casa". Però si en falta una, perquè li ha passat alguna cosa, això sí que és notícia. Hi ha persones que pateixen perquè tenen una visió de la vida negativa i no en poden sortir. Són una minoria. Si soc conscient que l'únic que sento o expresso és tristesa o negativisme o pessimisme, el pas següent seria dir "intentaré canviar-ho" i parlar amb algú que m'ajudi a veure per què estic tot el dia enfadat. Ens criden l'atenció les persones així. Estic segur que si fas un estudi ràpid de les deu o quinze persones que t'envolten, la gran majoria no són així. 

No, no ho són. 

La gran majoria són persones normals. 

És el que busquem a la vida, oi? Persones que ens facin sentir bé. 

Sí, és el que busques, però és també el que tens encara que no ho busquis. Perquè moltes de les persones que tens al voltant no les has buscat, les has trobat: siguin companys de feina, família. També és veritat que busquem gent que ens caigui bé, amb qui ens puguem comunicar.

Com que tinc molta imaginació, a vegades m'imagino situacions: com actuaria tal persona si passés això. La ment se'm dispara i de cop estic enfadada per una cosa que no ha passat. I penso que perillosa pot ser la ment.

Efectivament, la ment humana quan se'n va i no controles on va pot arribar a fantasies, a imatges, a moments tristos de la teva vida. Si has tingut moments en què ho has passat molt malament a vegades la ment hi torna. O pot ser pura fantasia, també: un s'imagina guerra, baralles, conflictes. També és freqüent que a la ment tinguem somnis: que ens toqui la loteria, que ens enamorem, que tinc aquesta feina fantàstica, que viuré per sempre. La ment et porta per camins. 

I et projecta a llocs. 

És la meravella de la ment humana: artistes, pintors, gent que escriu, que crea... El que fan surt de la ment. 

I té un gran poder: a vegades penso tant de bo que passi això, i passa. 

Des de petits aprenem a separar el que ens imaginem del que passa al nostre voltant. T'imagines que et toca la loteria, però jugues a la loteria i l'estadística que et toqui és molt difícil. Vull dir que aquesta part de fantasia de la ment humana és molt positiva, perquè ens ajuda a inventar, a crear. 

A fer possibilitats noves. 

Exactament. Però si ens porta per un camí tràgic, cal vigilar. En les persones que han patit un trauma, part del que anomenem estrès posttraumàtic és que les imatges, les olors, els sentiments que van sentir quan van viure'l es van repetint i arriben a interferir amb la vida. És la part patològica de l'obsessió: el que em va passar no m'ho puc treure de la ment. 

A vegades ho veig en avis: s'obsessionen amb coses que van passar fa quaranta anys i ho van repetint. La soledat i la no-comunicació és el que fa que et puguis desquiciar?

Sí. Tinc setanta-sis anys, soc avi: a mesura que ens fem grans el passat adquireix més importància, molta més que el futur. El futur encara hi és: tornaré a Nova York, seguiré a la universitat, però el futur que tinc és relativament limitat comparat amb els records de la meva vida. Amb els anys el passat adquireix més importància i el rellotge va més ràpid: m'aixeco pel matí, avui què és? Dilluns. Dilluns? I avui? Dilluns una altra vegada. Què va passar dimarts, dimecres? El temps vola. També ens preocupa més l'estat físic. No hi ha dubte que amb l'edat anem canviant: un nen de cinc anys té les seves il·lusions, per a un adolescent de quinze la seva vida és el jove o la jove que estima, després, als trenta, quaranta, cinquanta, es viuen amb intensitat altres coses: les relacions, la feina. I com bé dius, moltes de les coses que vivim a partir dels setanta anys es basen en records: que bé allò, quina pena allò altre que va passar. I és així com funciona l'ésser humà, que, al mateix temps, cada vegada viu més. 

Una de les coses que hem d'aprendre a la vida és a passar pàgina?

Sí, sobretot de moments difícils. Per això el perdó és tan útil. El perdó és fonamental: no hi ha futur sense perdó. Si estàs obsessionada amb el mal que et van fer fa cinc anys i no pots passar pàgina, això et limitarà molt. 

A més, dius que el patiment no t'ensenya res. Que del que s'aprèn és de superar-lo.

De la teva lluita, oi? Ja sigui una pancreatitis o una pedra al ronyó o un mal de cap enorme: el dolor et paralitza. El dolor en si no és útil. Ara bé, el que fas amb el dolor, sigui físic o emocional, sí que ho pot ser. Si t'agredeixen, al principi dius: "Mira, és que això és imperdonable". Però és que si no ho perdones, estaràs lligat a l'agressor de per vida. El perdó pot ser intern.

No fa falta dir-ho?

Si tens l'oportunitat que l'agressor et demani perdó, no ho tornaré a fer, i que tu li diguis et perdono, està molt bé. Però hi ha vegades que un no pot veure l'agressor, perquè no hi és, està a la presó. Llavors tu, dins de tu mateixa, et dius: "El que m'has fet és imperdonable, però passo pàgina. Ara em preocuparé pels temes que m'interessen." 

Recomanes que quan tinguem un pensament negatiu, ens l'apuntem. 

Sí, perquè et dona l'oportunitat d'estudiar-lo: com he arribat a aquest pensament? Si no es pot agafar per enlloc! Són pensaments automàtics en què generalitzem i no pensem, i les generalitzacions no acostumen a ser reals. Per això és útil escriure'l o que el teu amic o amiga te l'escrigui: mira què acabes de dir: que tots els homes són així. Cal explorar els pensaments automàtics. 

També recomanes que escrivim el que ens fa bé i ho fem. 

Quan dic que ho escriguis és perquè ho enfoquis. Si fas l'esforç d'escriure els pensaments automàtics, els negatius i els positius, el pas següent serà: què faré per fer més sovint això que em fa sentir bé i què faré per fer menys el que em fa sentir malament. "Estic trist, estic deprimit, fa tres mesos que no puc dormir, que ploro". Té consciència que li passa alguna cosa. El pas següent és la motivació que puguis tenir per canviar. Estàs deprimit? "Sí, el que em passa no és normal, fa tres mesos que no dormo". I ara què faràs? "No faré res, estaré a l'habitació" o "Sí, buscaré ajuda". Quina ajuda? "Parlaré amb algú que em doni consell, un metge, un psiquiatre, per sortir d'això". I després quan busques ajuda i te'n donen, t'has de prendre aquestes pastilles, i te les prens. Si et quedes sense definir el que et passa, no buscaràs ajuda ni intentaràs canviar-ho.

Quan et passa una cosa dura a la vida, al principi et costa moltíssim explicar-ho, però si t'hi atreveixes, quan ho treus per segona o tercera vegada costa menys. Parlar cura?

Sí, parlar és fonamental i pot curar. Hi ha el parlar per comunicar, que ajuda molt, sobretot si qui t'escolta és solidari amb el teu patiment. Et dic: "Mira, Gemma, és que vaig tenir aquesta tragèdia a la vida".

Com és un bon escoltador?

El que et mira com tu m'estàs mirant. Després em diràs: "Mira, Luis, t'entenc."

És també el qui no et jutja?

Un cop t'ha comprès i li sap greu el que t'ha passat, fins i tot et pot dir: "Si jo hagués estat tu, m'hauria sentit igual". 

Me'n faig càrrec. 

Sí, en psicologia en diem empatia: posar-te al lloc de l'altra persona. Perquè si no, seria comprensió, compassió: et fa pena com plora. 

En l'empatia mires el patiment de l'altre des del seu costat i no des de dalt?

Exactament, va més enllà de la compassió, l'empatia és quan el que estàs sentint m'ho estàs fent sentir. La comunicació hi ajuda. L'altra part de què no solem parlar és la de parlar-se a un mateix. 

En veu alta?

En veu baixa, i en veu alta, també. "Ets un desastre". "No hi ha per on agafar-te". "És que no tens control". "És que mira què has fet!"

Així ets conscient de com et tractes a tu mateix. 

Ens passem més temps parlant-nos a nosaltres mateixos que als altres. I quan somiem també ens estem parlant a nosaltres mateixos. Però això està mal vist, perquè al llarg de la història s'ha associat al malalt, al boig: mira, parla sol. Sí que és veritat que hi ha malalts mentals que al·lucinen, i escolten veus. Però són una minoria. Soc partidari que als nens des de petits se'ls ensenyi no només a donar les gràcies i a demanar perdó, sinó a a saber com d'important és això: quan et parlis a tu mateix, parla't bé. Anima't, tracta't bé. 

Sigues amic de tu?

Sí, però a l'escola no t'ensenyen a ser amic de tu mateix. Què et diuen? "Eh! No, shhht! No parlis, que ningú t'ho ha demanat!".

Ser amic de tu mateix també és una manera de no autoboicotejar-te, oi?

Sí, de no castigar-te, de no dir-te: "Això ni ho intentis, perquè no et durà enlloc". "T'ha dit que sí? En el fons t'està dient que no." 

Recomanes dir t'estimo, et desitjo. Tendim a reprimir-nos més que a compartir coses que al final són boniques. 

I això és perquè, en el fons, no ens ho ensenyen de petits. I després la cultura hi influeix molt. Aquí funciona la queixa. 

Sembla que tingui més raó qui es queixa que qui anima. 

Exactament: "Mira els polítics! Això és un desastre!". I et diré: mira, Gemma, jo soc feliç". Però què has begut? Quina pastilla t'has pres? "No, em sento molt bé aquí, hi ha un ambient tan positiu, he fet un tomb i la gent somreia: que bé que es viu aquí". Tu diries: aquest d'on ha sortit? Als Estats Units si et fan una entrevista per una feina i et pregunten si ets pessimista o optimista, que no se t'ocorri dir "jo més aviat soc pessimista", perquè està molt mal vist això allà. Has de dir: "Jo soc una persona optimista, tinc esperança, sé que el que desitjo acostuma a passar i em veig amb capacitat per aconseguir-ho". Aquí a Europa, diuen: "Jo soc realista".

Si ets optimista, et prenen per ingenu. 

Per ignorant: "Optimista? Com pot ser optimista amb la que està caient."

Però al final al nostre costat preferim un optimista que un pessimista que t'amarga la vida.

I un cap, facis la feina que facis, prefereix un optimista, perquè si el que contracta és venedor, sap que vendrà més, perquè pensarà que ho aconseguirà. Si és metge, també: l'optimista dirà jo el podré curar i faré tot el possible per curar-lo i per donar-li una mica d'alegria i d'esperança. En el fons tots volem envoltar-nos de persones optimistes. Jo prefereixo un pilot optimista, perquè sé que si es trenca un motor, intentarà arreglar-lo, i no dirà "que sigui el que Déu vulgui". 

Dius que ser optimista ve en els gens. M'imaginava dos nadons d'un dia de vida: n'hi ha un que ja sigui més pessimista que l'altre?

Sí. Com tot, oi? A la ciència dels gens parlem del genotip, que és el tipus genètic amb què neixes, i després parlem del fenotip, que és com els gens amb què neixes van canviant en relació amb l'entorn, el que menges, l'ambient, com et tracten de petit. Però els gens són molt potents i n'hi ha un que és més freqüent en les persones optimistes. Si la persona que et ve a veure és pessimista, d'aquests que tot ho veuen negre, que no hi ha futur, que tot és culpa meva, que no arribaré a cap lloc, és més difícil convèncer-lo que no tot és així de negatiu. El pessimisme és més difícil de canviar que l'optimisme. El que fem a teràpia si algú ve i diu que vol ser més optimista no és intentar convèncer-lo que el que pensa està equivocat, perquè al final fins i tot un pessimista ens pot convèncer que tot està malament. És l'estratègia d'intentar treure alguna cosa positiva del que pensa. Per exemple: "Hi ha algun moment que vostè gaudeixi?" "No, no... bé, només quan vaig a veure el Barça, però res més, la resta de la meva vida és un desastre i no crec en res". "Però i què l'atrau del futbol?". "Bé, no gaire cosa... però la veritat és que hi ha un companyerisme, sobretot quan guanyen, que em diverteix una mica". "I què és el que li agrada? Que el seu equip guanyi?". "Bé, sí, però també la manera de jugar". "O sigui que també hi ha altres situacions en què li passa això". I comences a estirar de la corda. No perdis el temps convencent que la humanitat és bona quan l'altre creu el contrari. 

És com pescar. 

Aquesta és la paraula.

Els optimistes viuen més?

Sí, hi ha un estudi recent que demostra que l'optimista no només viu més, sinó que hi ha tipus de malalties, com el càncer, que si les tens sent optimista, vius més. I si defineixes l'optimisme, té sentit: en la persona optimista hi ha tres o quatre factors: el primer, tenen més records. Si jo et pregunto, a veure, Gemma, tens més records de la teva vida positius o negatius?

Positius. 

I de vint records, quants en tens de positius i quants de negatius?

De vint? Crec que disset de bons. 

O sigui que del zero al deu, disset: tens un vuit i mig, oi? La meva segona pregunta és: quan penses en una situació, tendeixes a pensar: doncs mira, aquest mal de cap se'm passarà, aquest desastre millorarà? És a dir, en la idea de l'esperança tendeixes a pensar que el que desitges passarà o no? Si haguessis de donar-te un número del zero al deu quin seria?

Un nou. 

La tercera pregunta és el que s'ha estudiat molt avui en dia, que és el que anomenen l'estil explicatiu: tots els éssers humans tenim la necessitat d'explicar-nos les coses. Tu te'n vas a dormir i et dius: "És que no podré dormir fins que em pugui explicar per què aquest m'ha dit això". 

És allò que el cervell no accepta el buit, oi?

Per què la meva filla m'ha dit això? Per què el cap de la feina m'ha respost allò? És la necessitat d'explicar-nos. És aquesta explicació en què no et dius que tot va ser culpa meva, en què penses que això passarà, que el que és dolent es curarà, que el que t'ha passat no t'afecta completament. Si se t'ha trencat un braç en un accident, penses: és el braç dret, em queda l'altre. Però hi ha qui diu: no tornaré a ser la mateixa persona. I et dones un número també. I aquí hi ha un altre factor que és freqüent: tendeixes a pensar que poses el control de la teva vida dins de tu mateixa o en forces exteriors? És qüestió de sorts, que sigui el que Déu vulgui? En el teu cas, si tens un 8.5 i un 9, ets una persona molt optimista. 

Estic força contenta normalment. 

Això et dona avantatges a l'hora de viure més, perquè si et fa mal alguna cosa, i saps que hi pots fer alguna cosa, aniràs al metge. I si el metge et diu que t'has de prendre medicines, te les prendràs. Perquè vols la vida. Ara, si ets molt molt pessimista: primer, per què he d'anar al metge? I vas al metge i et diu: pren-te aquesta pastilla tres vegades. Jo, pastilles? Això no serveix per a res. 

Hi hauria els qui comanden la seva vida i els que la contemplen?

Parlem d'optimisme quan són persones que creuen que poden fer alguna cosa amb la seva vida. Però hi ha optimistes extravertits que són una mica més impulsius.

No veuen tant la por, oi?

"Ah! el meu avi fumava i va morir quan tenia cent anys, no passa res!". O: "Qui pot saltar?" "Jo!" "Per què?" "Perquè sé que no em passarà res." A les estadístiques aquest factor d'impulsivitat et treu una mica el viure més anys. Però al final el que està clar és que la persona optimista viu més. En part perquè treballa més davant dels problemes que té i els supera més que el qui no ho intenta perquè, total, per què ho he d'intentar?

Un altre gran tema de la vida és l'amor. Hi ha alguna cosa que faci que una parella funcioni millor que una altra?

Clar. La parella implica una relació de comprensió: abans t'explicava una pena i tu m'escoltaves amb interès. En una parella hi ha d'haver una relació en què el resultat sigui positiu. En què sé que si alguna cosa em fa mal, l'altre em comprendrà i m'ajudarà, i jo, igual. I si hi afegeixies un altre factor, el sexual, ja hi és tot. Estic enamorada de la meva parella, perquè m'atrau sexualment i com a persona, i a sobre, un dia ve cabrejada i jo la trec del cabreig, i ella també m'ho fa a mi, i si veu que prefereixo no parlar, m'entén. Què passa? Que això és fantàstic. 

Jo ja ho compro. 

Oi? Hi ha la relació, la comprensió i, a sobre, hi posés la sal de l'atracció física. I així comencem quan ens enamorem. Si és un flechazo, té a veure amb el mapa de l'amor. 

Això és molt curiós. 

Quan naixem comencem a figurar a la nostra ment un mapa de qui ens agrada i qui no, i com ho fem? A partir de com veiem el nostre pare, la nostra mare, la gent de la tele. El nen o la nena de tres anys ja comença a dir: aquest em cau bé. O a l'escola: el professor que li cau bé. I a poc a poc, sense adonar-nos-en, comencem a crear aquest mapa. 

Això passa d'una edat a una edat determinades?

Sí, a partir dels tres anys fins als quinze, més o menys. I no ens n'adonem. Però això que tu vas pel carrer i veus un home o una dona i de cop tens el flechazo: però coi, què m'ha passat? La vaig veure i em va arribar. I dic: però bé, has parlat amb ella? És que no hi he hagut de parlar, és que la vaig veure i d'alguna manera me'n vaig enamorar. I com va ser? Hi ha hagut alguna cosa que ha connectat. I no t'ho saben ni explicar. I com era? Pèl-roja. Ah! I si ja vols investigar una mica, que no cal fer-ho, però: has vist algú pèl-roig a la teva vida? No... ah, la meva àvia! La meva àvia era pèl-roja, tenia els ulls verds. I la teva àvia com era? Era un encant, em va ensenyar a tocar el piano quan tenia sis anys, sempre estava contenta, anava resant el rosari. O et diuen: la noia que em cuidava quan era petita, o la meva mare. Ah, però el meu pare era pèl-roig. I s'estranyen: és que vol unir el meu pare amb aquesta noia?

O sigui que ens enamorem del que ens va enamorar de petits.

Anem formant aquesta imatge. Hi ha vegades que coneixem una persona amb qui no tenim un flechazo, però que amb el temps ens n'enamorem. El mapa de l'amor no hi juga aquest paper immediat, però amb el temps va creixent l'amor. És que porto tres vegades sortint amb ella, i cada vegada que la veig m'agrada més. O sigui que hi ha diverses formes, però els primers anys de la vida són fonamentals. 

Com ens influeix a la vida la relació que haguem tingut amb els nostres pares?

Molt. Sobretot si d'alguna forma aquesta relació ha sortit del que podríem dir-ne normal. El normal és que els nostres pares siguin bones persones, que t'intentin educar el millor que puguin. Ara, si hi ha alguna cosa que surti de la normalitat... per exemple, jo el meu pare no el veia, passaven mesos i el veia entrar a casa a les deu de la nit i quan m'aixecava al matí ja se n'havia anat a treballar. El pare absent. Això t'influirà d'alguna forma: com veus l'home, què n'esperes. 

Inclús amb les parelles?

Sí, si el teu pare era una persona carinyosa, que encara que no el veiessis estava allà, i sabies que hi podies comptar. Que no el veig però hi és. Ara, ves a l'altre extrem: "El meu pare va morir quan jo tenia quatre anys". O: "El meu pare cada vegada que em veia em fotia unes pallisses que no tenien sentit": tindràs una altra visió que després amb el temps la podràs canviar, però associaràs la figura paterna, l'home, a una persona amb el potencial de ser agressiva. I amb la mare, igual. Ara, que això definirà al 100% com ho visquis? No, perquè després aniràs a l'escola i tindràs un mestre que serà un encant. L'experiència que tinguis t'anirà influint, si no és que l'impacte que hagis tingut de petita hagi estat traumàtic. Això és més difícil de superar, tot i que es pot. 

O pot fer que busquis aquestes figures en altres persones. 

O que sorgeixin. 

És bonic, és el que parles dels àngels o dels mentors que van veure alguna cosa especial en tu. Jo també ho penso: a vegades apareixen persones que no em coneixen de res i han confiat en mi. 

Vaig tenir sort. El meu pare era molt autoritari en la seva forma de veure'm. La meva mare era encantadora, molt expressiva. Vaig créixer amb persones comprensives al voltant, però era un nen amb molts problemes. Vaig tenir molta sort perquè van aparèixer persones que no em coneixien i em van ajudar. Tots, d'alguna manera o d'una altra, tenim algun mentor. A vegades els busques: "Mira, em caus molt bé i vull que m'ajudis o m'aconsellis o em dirigeixis". Però altres vegades et surten. 

Com a l'atemptat de les Torres Bessones, quan et van salvar la vida. 

Estava davant amb la policia i els bombers veient el que passava, i volia trucar a l'hospital per avisar al cap que hi hauria ferits. El mòbil no em funcionava, i un senyor que no coneixia, em va dir: "Et porto a l'edifici del darrere perquè puguis trucar des d'un fix", i mentre estava a dins parlant per telèfon, va caure la primera torre. No podíem sortir, i un altre anònim em va ensenyar una altra sortida. Tots els policies i els bombers amb qui havia estat feia cinc minuts van morir. Això és un extrem. Quan vaig anar a Nova York amb vint-i-quatre anys, no havia posat una injecció en tota la carrera. I als Estats Units hi ha una medicina pràctica. No és explica'm la història de l'hepatitis, sinó: ve un senyor groc, què fas? Però sempre hi va haver algú que va dir: mira, ajudaré aquest noi. Tots tenim un mentor, però també hem d'estar disposats a acceptar-lo. 

Volia preguntar-te per una cosa una mica més intangible, però que és molt potent: la intuïció. A vegades penso que les millors decisions de la meva vida les he pres gràcies a ella.

Sí, la intuïció et salva la vida. Aquí noto que fa olor d'alguna cosa que no fa bona pinta... i surto corrents. 

És un mecanisme de supervivència?

Exactament. Aquest que ha pujat a l'ascensor amb mi... ui, surto al proper pis perquè aquí passa alguna cosa que no entenc. O l'oposat: em cau bé. La gent intuïtiva té molta sort sobretot si la seva intuïció està oberta a possibilitats. No és la intuïció del pessimista, que diu: faci l'olor que faci, això no té remei. Ara, si tens una intuïció intel·ligent, que no té prejudicis, que estàs obert al que és bo i al que no, t'ajuda moltíssim. 

I com pot ser que hi hagi persones més intuïtives que d'altres?

Tots tenim algun nivell d'intuïció. Els poses en una habitació: això que veus aquí, quina impressió et fa? Positiva? Mira, no ho sé, això ho veig molt trist. Primer, que la teva intuïció sigui útil, sigui intel·ligent, estigui oberta a possibilitats, i segon, que te'n refiïs. Hi ha gent que té intuïció, però diu: "No, esperaré, perquè no em refio de les meves primeres impressions". Però és clar, la persona que té una intuïció útil i que sol encertar-la, això l'ajuda molt en moments difícils: d'aquí millor que me'n vagi o aquí hi ha alguna cosa bona, m'hi quedaré. Provaré aquest nou plat que no he menjat, que fa bona olor. Ho intentaré, que sigui alguna cosa nova. La intuïció, a poc a poc, s'aprèn. 

A força de confiar-hi?

I de provar-ho. Mira, això estava bé, i vas aprenent dels teus propis instints. 

Hi ha una altra cosa que trobo inexplicable: quan passen un munt de casualitats. Aquest estiu vaig anar a Irlanda, a un poble, i les cançons que sonaven al carrer era com si diguessin el que pensava, o tot d'una em vaig trobar uns cosins darrere meu. És casualitat?

No hi ha dubte que hi ha casualitats, coincidències. Hi ha coses que passen al mateix temps. El que a tu et passa, ara que et vaig coneixent una mica més, és que hi ha coincidències que una altra persona al teu lloc no les hauria notat. 

És perquè les miro?

Exactament, hi ha un factor de sensibilitat de la teva part que diu: oh, he trobat el meu cosí a Irlanda. Ets una persona oberta als estímuls que t'envolten. Hi haurà una altra persona que no hi connecti. Mira, vaig veure el meu cosí, però no li dona importància. Si poses junts l'olorar, el parlar, l'escoltar, els cinc sentits més la intuïció, ets una persona que està oberta al que passa al seu voltant, i això té un gran avantatge perquè veus i captes estímuls que altres persones no captarien. Tens, per altra banda, que de la mateixa manera que captes el que és positiu també captes el que és negatiu d'una forma molt sensible. Aquí has d'educar-te a tu mateixa: ara estic captant el que és positiu: la cançó s'uneix als meus sentiments, quina meravella. Però arriba alguna cosa que et fa recordar una cosa que et va passar i llavors has de dir-te: bé, un moment, el que em passa és que m'afecta tant el que és positiu com el que és negatiu, perquè soc molt sensible a aquests impulsos.

Quan eres petit, ho vas arribar a suspendre tot. Però no et van fer malbé l'autoestima. Una de les coses que estaria bé protegir dels nens és l'autoestima?

Sí. L'autoestima és com et valores a tu mateixa, com t'estimes, quant confies en tu. Els nostres gens tendeixen a protegir l'autoestima: hi ha nens que creixen sentint que no serveixen per a res, però capten i s'agafen a missatges d'altres persones, de la televisió, per compensar-ho. Però l'autoestima és fonamental, és el teu potencial. 

Et dona seguretat per fer les coses. 

Sense autoestima és molt difícil funcionar. Però també ha de ser una autoestima saludable. 

Que no sigui narcisisme tampoc. 

Si tu mesures l'autoestima a Hitler, es creia Déu. Després hi ha l'autoestima destructiva, de pensar que ets superior als altres. Fa molts anys van fer un experiment a Califòrnia en què la idea era apujar l'autoestima als joves a l'escola sense dir-los: "Ets el millor!" Protegir l'autoestima és molt important però crear la idea que ets superior als altres, no t'ajuda gens. Però sí, s'ha de protegir l'autoestima dels nens i intentar definir el que fan i no tant el que són. Sempre poso com a exemple: si la teva filla fa una marranada, li dius: "Mira, Carolina, el que has fet està malament". Però no: "Carolina, ets un desastre, ets dolenta". Separar el fet de la persona. El que ha fet està malament però té la possibilitat d'entendre-ho i de fer-ho bé. 

La gelosia, que està disfressats de moltes maneres, és una de les coses més destructives que hi ha?

Depèn de la quantitat. La gelosia és molt destructiva, per això cal analitzar-la. És pensar o creure que algú et prendrà el que vols, per exemple, la persona que estimes. La gelosia implica no confiar en qui estimes. Estic gelós de la meva dona. Per què? Perquè surt per allà, va molt bonica, somriu i l'altre dia la vaig veure parlant amb un home al carrer. Però de què parlaven? Li vaig preguntar i em va dir que buscava una adreça, però jo sé que no era només això. És quan la persona que suposadament vols i necessites creus que t'ha traït i l'agredeixes, perquè prefereixes destruir-la a la por que se'n vagi amb algú altre. La història més freqüent és la de l'home que maltracta o mata la dona perquè pensa que l'està enganyant. Tenir gelosia és normal quan ets petit i vols menjar-te el pastís i que ningú te'l prengui. Però portat a l'extrem, afecta la confiança que tens en la persona, i per tant, també en tu mateix. L'autoestima és baixa en les persones geloses. 

De les persones et fan mal te n'has de distanciar o les has d'acceptar?

Les persones et fan mal o certs tipus de persones te'n fan? Quines són? Doncs mira, em fan mal les persones que són altes, baixes o que criden.

Concretem el que ens fa mal.

I llavors, què faràs per evitar-les: a vegades les pots evitar. El meu pare em fa mal. Quants anys tens? Dotze. Hauràs d'esperar que te'n puguis anar de casa. Però mentrestant què pots fer per evitar aquest impacte que té? 

En comptes de dir el Manuel em fa mal, és dir què em fa mal del Manuel. 

Què s'ha trencat en aquest motor per poder-lo arreglar. Si al pilot se li para el motor de l'avió i diu: se m'ha parat el motor, aquest motor és un desastre. Això sol no ens salva la vida, sinó: a veure què és el que no funciona del motor i ho arreglem. Si aquesta persona és algú que no tornaràs a veure mai més, d'acord, però si és algú que t'aniràs trobant, mira a veure què és el que no t'agrada, perquè a vegades són els nostres prejudicis: em cau malament perquè em recorda el nòvio que vaig tenir fa vint anys. Però ell no és el mateix, potser és diferent. 

Quin últim exercici recomanaries a la gent?

Vaig escriure un llibre sobre la felicitat, i després em preguntaven: què he de fer per ser feliç? I donava alguna recomanació general: tracta't bé, busca el que t'agradi, fes més exercici, menja menys, menja més. I em vaig adonar que hi ha coses, com la felicitat, que la millor manera d'ajudar, més que donar consells generals, és preguntar: de quines parcel·les de la teva vida treus la felicitat o la satisfacció? Hi ha qui et respon: de les relacions amb els meus amics, amb la dona, amb els fills. Fes-te una pregunta: quin és el teu nivell de satisfacció amb la vida del zero al deu? Després apunta't quines són les parcel·les de la teva vida en què treus aquesta satisfacció i fes el pas: què faràs per protegir-les? Perquè si em dius què et fa feliç i no ho fas, què? La relació amb els meus nets em fa feliç, però no els veig gaire. Llavors què hauràs de fer? Anar-los a buscar a l'escola. O soc feliç quan toco el piano: doncs mira quan pots tocar-lo. 
 

Luis Rojas Marcos tocant el piano que hi ha a l'Hotel Palace un cop acabem l'entrevista. Foto: Gemma Ventura


Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.



 

COMENTARIS

Envellir
BILO, 19/11/2019 a les 10:01
+1
-0
Quan estàs envellint, tornes a ser com un adolescent.
Luis Rojas “Quan et parlis a tu mateix, Parla’t bé”
Anònim, 20/11/2019 a les 16:33
+1
-0
M’ha semblat una entrevista “genial” Molt interessant i per fer-ne una bona reflexió. Gracies.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat