Foto: Benjamin Voros
Eren els anys seixanta, era cada primer diumenge de mes al matí, era un pis de Sants. Era una nena que es llevava abans que la resta i es posava a jugar al saló. Era que picaven a la porta i la nena preguntant qui és. Era la resposta del cobrador de l’assegurança dient Los muertooos, com qui diu Carterooo. Era la nena fent un salt, cagada de por un cop més, perquè els morts picaven a la porta. Era córrer al llit dels pares i els pares dient-li mira que n’ets de badoca, Consol, que és el cobrament mensual del nínxol. I ella que ho tornava a oblidar el mes següent, que no s’acostumava a sentir rere la porta l’avís de Los muertoooos.
M’explica l’anècdota i em fascina, com sempre m’ha inquietat el món de les assegurances de mort, pagar-se el nínxol i tot plegat. De petita, em pertorbava aquell cartell lluminós dalt dels edificis que vèiem els diumenges de tornada, entrant per la Meridiana, quan moria el cap de setmana, la il·lusió d’una vida sense horaris ni obligacions: el Ocaso (amb un sol ponent-se), cada diumenge al vespre, cada cop que entràvem a la ciutat. I jo també volia sortir corrent i amagar-me sota els llençols. Perquè no em trobessin ni l’ocàs ni els morts ni el dilluns. Que hi havia tanta vida, encara.
