«Tots estaven enamorats de Lola Anglada»

Arxiu personal de Berta Jardí

Quan pensem en pintures de Joan Miró –La masia (1921-1922), L’esperança del condemnat a mort (1974)–, probablement les primeres que ens venen al cap destaquen perquè, en elles, l’ésser humà hi és (aparentment) absent. No obstant això, Miró va fer alguns retrats de persones que li eren properes i, a través d’aquests retrats, els va permetre perviure en l’eternitat de l’art. Horaci va dir: “He alçat un monument més durador que el bronze.” Doncs bé: les persones que Miró va retratar poden enorgullir-se d’haver-se fet més duradores que el bronze a través d’estris tan senzills com un pinzell i un llenç.

Justament, Heribert Casany, un tiet avi de Berta Jardí, autora de L’home del barret (Univers), va ser immortalitzat pel seu amic Miró, amb qui havia estudiat art. El quadre que l’artista li va dedicar es titula Portrait of Heriberto Casany, i es troba en un museu de Texas. Qui li havia de dir a Casany que, un segle més tard que Miró li dediqués un oli, algú de la seva família recuperaria la història del quadre i la de la seva vida i transformaria ambdues en una novel·la d’intensa brevetat?

Joan Miró, “Home amb barret” (“Portrait of Heriberto Casany”), 1918, Kimbell Art Museum, Fort Worth, Texas

Comences el llibre amb una anècdota de Matisse: va rebre al seu taller una senyora que li va dir que, en un quadre seu, hi havia una dona dibuixada que tenia el braç massa llarg. Matisse li va respondre que allò no era una dona, era un quadre.

Això em venia a tomb per dir que el meu llibre no és una biografia sinó una novel·la.

Vas tenir en algun moment la preocupació de transformar massa la imatge del teu tiet avi?

Al llarg de la novel·la –potser perquè hi havia una vinculació de sang, tot i que no el vaig conèixer–, em sentia una mica condicionada per estar parlant d’alguna persona que no és mera ficció: “Estic especulant sobre què va fer, què va sentir!”, i, sobretot, per intentar-me posar en la pell d’un artista que, als seus trenta-cinc anys, va abandonar una vida burgesa i còmoda, va deixar el món dels artistes, i va entrar al seminari per fer-se capellà. Dius: “Ostres, aquesta persona s’ha fet capellà ja de gran; no és que la família l’empenyés a ser-ho, com passava abans, que el segon fill havia de ser-ho (a més, pels records que tinc de l’àvia, a la família no eren especialment religiosos…)” Què el va empènyer? I, després, pensar que ho va passar malament, perquè el van empresonar quan feia quatre anys que era capellà, i el van alliberar perquè no tenien cap càrrec contra ell.

Em venen al cap altres casos de catalans que han ajuntat els mons de l’art i la religió: Llull, Verdaguer, Gaudí…

És un transcendir espiritual. Casany estava buscant un camí, un camí que no sé quin és. Les seves ceràmiques –que sí que les he vistes i que així és com les definien les cròniques i crítiques artístiques de l’època– són molt essencials, fins i tot molt naïfs. Havia estudiat en una acadèmia de ceràmica, era professional, sabia fer-ho bé, però els donava un aire com molt primitiu. Ho reflecteixo en un capítol del llibre dient que trobava tanta bellesa en una fulla com en un branquilló com en un arbre fantàstic i esplendorós.

Arxiu personal

Aquestes idees es podien respirar en l’ambient en què Casany i Miró es movien en aquella època?

Sí, perquè l’acadèmia Galí, on havien estudiat tots ells, era això: fugien dels convencionalismes de l’art i de la norma acadèmica. Era un espai de molta llibertat: anaven al camp, sense pinzells i sense llapis, a mirar: i si l’arbre el vols pintar blau, pinta’l blau. Els formaven en humanitats: anaven a concerts, a teatre, passejaven pel camp… Era un ensenyament molt avançat per a l’època.

Al llibre descrius dues fotografies familiars en què es veu l’evolució de Casany.

Em baso en dues fotografies, una de començaments del segle XX i l’altra dels anys trenta, que tenia a casa i em van fer gràcia perquè hi havia el mateix grup familiar. Inclús m’he recreat amb el tema estètic, amb la moda del 1900, d’abans de la Primera Guerra Mundial, i, de després, amb l’època dels anys vint, sobretot amb les dones, que en aquesta segona foto no van tan encotillades, les veus respirar amb vestits xarleston, amb els cabells tallats, amb barrets. Fa gràcia veure el salt que es fa amb el pas del temps, i com la Primera Guerra va canviar-ho tot, fins i tot la forma de veure el món. Aquesta època també va coincidir amb el negoci del pare del Casany amb el món dels cavalls i els carruatges que, als anys trenta, va ser escombrat per l’arribada dels automòbils.

Família Casany, 1906. (Heribert és el primer per l’esquerra de la imatge.) Arxiu personal

En la descripció que fas del retrat que Miró li dedica a Casany, hi ha l’element del barret. Expliques que té una raó de ser tècnica: en els primers esborranys de l’obra, Miró notava que hi havia massa espai damunt del cap de Casany.

Aquesta pot ser una explicació. Una altra pot ser que portava un barret com els dels xòfers de l’època: com que ell era el fill de l’amo de la companyia de carruatges, es va vestir amb un barret com si fos un xòfer. El quadre es va dir, quan el van presentar en la primera exposició, l’any 1918, L’home del barret –per això he volgut conservar-ne el títol. Després també surt referenciat com a Man With a Derby perquè aquests barrets són els derbies. Després ja li van anar canviant i Portrait of Heribert Casany és com es diu ara.

En el quart capítol de la novel·la, el pare de Casany mira una foto on surt el seu fill i es concentra en el seu rostre «buscant una clau que li desveli algun secret de la seva personalitat».

Sí, perquè, mirant la foto, diu: «Què en faré, d’aquest fill?» Aquí m’anticipo una mica: els altres estan casats o són massa petits. La Pepita, la meva àvia, era una dona de molt nervi i de muntar a cavall, i devien pensar que aquesta és un tabalot però que ja posarà seny. Però què faig amb aquest al mig? El gran serà el que continuarà el negoci… i aquest? Què fem amb aquest noi? Hi ha una mica una inquietud, com si ja intuís que ell no anava pel camí que el pare havia marcat.

És un destí compartit amb Miró, no?

Sí, en l’epistolari de Miró veus que coincideixen. Els pares de Miró tampoc li volien aquest futur. Tots volien marxar lluny. I la Lola Anglada també. La prova és que, després, tots ells van anar a París a obrir-se nous camins, perquè sempre manifestaven que aquí s’ofegaven.

Diries que tu també has viscut aquest estigma de l’escriptor, de l’artista?

No, en absolut. En el meu cas, el meu pare (Enric Jardí i Casany) havia escrit i publicat molts llibres i l’ambient de casa meva no era pas aquest. Jo no en sabia res, d’en Casany. A casa, en parlaven: “Ah, sí, l’oncle Casany…” Després veus que era capellà. I, ja de gran, veus aquell retrat, et diuen que és l’oncle Heribert i dius: “És un parent teu i no en saps res.” I, a partir d’aquí, vaig voler esbrinar més i reconstruir-ne la història, però, com que no hi era el meu pare –que seria l’únic que me’n podria parlar– o la meva àvia, em vaig basar en els documents que ja tenia a casa, que eren poquíssims, i a partir d’aquí i de correspondència amb en Miró vaig armar la història. Vaig considerar que el personatge no et donava per fer-ne una biografia; per això ho he novel·lat intentant posar-me en la seva pell: què devia sentir per començar a fer art; per marxar del negoci familiar dels cavalls, dels carruatges, que no li importava per res; per començar a estudiar i, després, dir: “No segueixo aquest camí, els meus amics marxen tots cap a París o s’obren una via aquí com a artistes. I si jo busco una cosa més enllà”?

Josep Pla, en un dels seus Retrats de passaport, parla de quan Miró és a París, quan ja ha fet el retrat d’Heribert Casany, i dibuixa Miró com algú que, d’entrada, la gent queda sorpresa per la seva presència: no només per la seva forma de vestir sinó també pel seu comportament.

Es veu que anava molt dandi, molt mudat i que sempre estava molt separat dels altres. En la seva biografia, Massot també ho destaca: estava una mica al marge i inclús el punxaven: “Va, Miró, fes tal”.

Creus que la gent que Miró tenia al seu voltant, inclòs Casany, podria haver predit que seria un gran artista?

Potser sí. Pel que he llegit dels seus diaris, era una persona molt persistent i amb uns objectius fixos. Contínuament expressa que no se’n surt, que no ho fa bé, que potser quan tingui vuitanta anys ho començarà a fer bé, “avui he treballat tantes hores, he de seguir barallant-me”. Era treballar, treballar, treballar i no creure que la inspiració et vindrà del cel, que si no penques i t’hi esforces, no te’n sortiràs.

Quan Casany va a visitar a Miró a Mont-roig, expliques que Miró s’aixeca molt d’hora per posar-se a treballar.

Això és ficció meva, però, llegint el dietari de Joan Miró, podria haver estat, perquè contínuament diu: “M’he llevat a les set, no sé què”. Ell feia esport, em sembla que feia boxa o corria: “He fet això, he anat a córrer…” Es cuidava. En aquest sentit, era molt ferm i molt de mantenir-se en la seva línia. Tampoc sé si aquell any en concret va ser allà o no. En la correspondència, el convida, amb postals: “A veure si podeu venir, tu i la Lola Anglada, a Mont-roig, i estem junts.” Hi ha un moment que els tres hi estan junts.

En la creació del retrat de Casany es veu aquesta precisió de Miró, aquest afany d’aconseguir una mena d’inefable. Diries que, en Miró, l’ambició anava de la mà del talent?

No veig tant l’ambició des del punt de vista de la cosa crematística sinó de voler anar més enllà, de transcendir.

Ambició monetària no n’hi hauria, no?

No, perquè em fa l’efecte que era una persona molt més de transcendir, de superar-se i d’observar molt els altres pintors i de voler aconseguir fer-ho bé.

Un dels components de l’amistat entre els dos seria l’enveja de Casany cap a Miró de què parles en alguns moments. La definiries com una enveja negativa, quant a competitivitat, o una enveja positiva, que t’impulsa a superar-te?

Positiva, positiva. El que he volgut reflectir aquí és que Casany es dispersa i enveja la tenacitat del seu amic, de seguir un objectiu que s’ha proposat i no perdre’l de vista. Ell, en canvi, em fa la sensació que no sap ben bé cap a on vol anar. Veu que l’art li agrada, però que potser aquest no és el camí; que n’hi haurà un altre que el farà créixer com a persona.

La biografia que Lluís Permanyer dedica a Miró es subtitula La vida d’una passió. La de Miró seria la passió de l’art, però, pel que fa a Casany, després se li despertaria una passió per la fe? O més aviat arriba al camí eclesiàstic per altres raons?

A mi se’m fa estrany que una persona, a aquesta edat, arribi a un camí eclesiàstic. O és una persona que la família l’ha induït de molt jove, per tradició o pel que sigui, o realment des de nen és espiritual i vol anar enllà. Aquesta és la gran intriga que sempre he sentit: què el va portar a fer-se capellà? En la família no n’hi havia; he pintat la besàvia religiosa, perquè el meu pare ho deia, que era una persona devota. A més, això passa el 1931, en plena República.

Expliques que Casany es va enamorar de Lola Anglada.

Anaven junts tots tres: Casany, Anglada i Miró. Inclús a la biografia de l’Anglada també el citen sovint perquè formava part del grup. Tots estaven enamorats de Lola Anglada, perquè era molt diferent de les dones de la seva època: era molt avançada, guapa. I Miró, en el dietari, diu que Casany estava bojament enamorat de la Lola. Però, en la biografia de la Lola, també es va parlar d’un cert idil·li que hi devia haver hagut entre ella i Miró. Això em va empènyer a muntar l’idil·li entre l’Anglada i en Casany. Ara: que això el precipités a canviar de vida posteriorment ho dubto, perquè això devia passar l’any 1914 i es va fer sacerdot el 1926 o 1927.

Creus que, si no haguessin tingut destins tan diferents, Miró, Anglada i Casany haurien continuat tenint temes de conversa, preocupacions comunes?

Suposo que sí, perquè l’acadèmia Galí també els devia marcar. És com si vas a una escola d’aquestes que, pel que sigui, et marquen molt. Hi ha gent que no vol ni sentir-ne parlar, però també hi ha aquells que se segueixen veient malgrat haver tingut destins diferents. Si comparteixes uns valors de jove, després els portes amb tu encara que vagis per altres camins.

A l’hora de fer el llibre, la teva intenció també era la de Miró quan havia retratat Casany: immortalitzar-lo?

Sí, però, en Miró, tal vegada també podia ser una raó tan simple com que no tens un duro i, llavors, retrates els teus amics. És com allò de: “Vull fer un vídeo, escolta, hi vols intervenir?” I agafes els que tens a prop. La prova és que, en aquella època, tots són així: la filla de la masovera de Mont-roig, l’Enric Cristòfol Ricart, el Ramon Sunyer. El Ricart i el Sunyer estaven a l’escola Galí. No tenia un duro per pagar un model i dius: “Vine, tu, que et retrato.” I cada un amb un element que el diferenciï: la masovera em sembla que porta un conill, el Sunyer porta un fermall de joieria. Els que va pintar eren amics seus. Si agafes la gent del teu entorn, no crec que pensis en una voluntat de transcendir, que l’endemà vegin que som.

Joan Miró, “Retrat d’Enric Cristòfol Ricart”, 1917, Successió Joan Miró, Museum of Modern Art (Nova York)

En el retrat que Miró va fer de Casany, s’hi podria percebre –pel seu gest, aquestes mans llargues, el lila que té a la barba— la seva personalitat?

Té una barba potent, i dius: devia tenir caràcter. Però, en canvi, veus aquelles mans que són realment maques. I això també es veu mirant les fotos d’època: tenia les mans molt llargues, molt boniques, les mans d’un ceramista.

Així com en altres obres la Guerra Civil irromp de forma estrepitosa, en aquesta novel·la sembla anar-se ficant en la vida dels personatges de manera molt subtil.

No he volgut que fos una novel·la històrica i cronològica. Els anys trenta surten perquè hi ha l’esclat de la guerra. És quan l’empresonen. Que el detinguessin devia ser un esdeveniment molt important en la seva vida. A les actes que vaig veure de detenció, a “Motivo” hi posava l’adreça on vivia, i és que no hi havia motiu. Van poder alliberar-lo perquè no tenien cap càrrec contra ell.

Creus que, en els moments en què la seva situació personal es va tornar més difícil, Casany sentiria nostàlgia de la seva joventut viscuda junt amb Miró?

Sí, com tots, qui no sent nostàlgia a moments de quan eres jove? I a la vegada penses: “No hi tornaria, a vint anys.” Ara canviaries per tenir vint anys? Sí, canviaria per ser més xula, més jove, però ni boja hi tornaria. Casany no voldria tornar a la seva joventut perquè va prendre la decisió de fer-se capellà quan ja era una persona gran i adulta.

Alguna vegada has imaginat com hauria sigut la vida de Casany si, en lloc de fer aquest canvi dràstic, hagués seguit el seu camí inicial?

Ves a saber! Hauria sigut un ceramista, potser s’hauria quedat aquí, durant la guerra ho hauria passat molt malament.

No hauria fet el salt a París?

S’ho podria haver permès. Per l’economia familiar, costaria més o menys, però hi hauria pogut anar. Igual que Miró, els d’aquí tenien negocis o el que fos. Tampoc és que fos boyante i, comparat amb París, devien anar amb la butxaca molt curta, però potser sí que hi podria haver anat.

Una qüestió més tècnica: com vas decidir fer el relat en tercera persona en lloc de fer-lo en primera?

Sempre has de prendre aquestes decisions i vas provant. Vaig fer tercera persona perquè em permetia més aquesta distància. Em va anar molt bé perquè gairebé tot està en present continu, per donar-li aquesta sensació que anem avançant, anem avançant, anem avançant. De fet, l’he escrit a manera de crònica, per dir: “Anem caminant, ja t’hi porto.”

Has afegit al final de l’obra un apèndix en què ressegueixes la història del retrat de Casany. Com et sents respecte del fet que un familiar teu estigui en un museu de Texas?

Això és el que em va fer encendre la bombeta: un familiar meu és en un museu de Texas i no en sé res, esbrinaré què ha passat. Sempre havia pensat que aquest quadre era a la Fundació Miró. Com és que ha anat a parar a Texas? He anat estirant del fil i he anat veient la història del quadre: el va arribar a comprar un Chrysler; va estar en la Galerie Le Licorne, després a Galerie Le Centaure i acaba Fort Worth, a la ciutat dels rodeos, és a dir, acaba amb cavalls. En el quadre, Miró li planta un cotxe al darrere i acaba a la ciutat dels rodeos i dels cavalls.

L’existència d’aquest retrat et va impulsar a voler saber més.

Tens gent molt a prop i no en saps res. És com si un net meu no sabés qui és una germana meva, i dius: “Com pot ser?” No cal anar a buscar la biografia de Maria Antonieta o de Juli Cèsar, els tenim aquí al costat. És gent que ha marxat i tots tenim història per escriure.