Imatge de portada, selfie de Prince, © The Prince Estate
“El meu primer record. Saps quan pots intuir si algú somriu només mirant-lo als ulls? Aquests eren els ulls de la meva mare (…) Per a aquest escriptor no hi havia res més bonic que els ulls de la seva mare”.
“El piano del meu pare. Aquesta és la primera cosa que recordo haver escoltat. Quan era més jove, tocava d’una manera precipitada però fluida. Era un so feliç”.
Aquests són els primers records de Prince, que malgrat que sempre va ser molt recelós respecte la seva vida personal, tres mesos abans de morir va decidir començar a escriure la seva autobiografia. Tenia editorial contractada –Random House–; títol –The Beautiful Ones, com una de les seves balades més emblemàtiques– i fins i tot un “negre”, Dan Piepenbring, un periodista de vint-i-nou anys, admirador del músic, sense experiència en una tasca semblant, amb qui va iniciar el projecte a principis del 2016 amb una gran complicitat amb l’artista, i ja ho havia anunciat oficialment a bombo i platerets. Prince va tenir temps de lliurar al jove periodista una trentena de fulls manuscrits a llapis que narraven part de la seva infància i adolescència per treballar-los conjuntament. Pretenia que el volum fos una labor a quatre mans i va manifestar a Piepenbring la intenció de fer el llibre sobre la música “més important feta mai”. I no només seria un llibre sobre música i autobiogràfic. La seva intenció era molt més ambiciosa: “Hauria de ser un manual per a gent brillant, però envoltat d’autobiografia i biografia. Hauria d’ensenyar que el que tu creguis no és res més que teu”. I també volia ser un volum per combatre el racisme i ajudar la gent, “especialment els joves artistes negres, perquè s’adonessin de la seva força i capacitat”, explica Piepenbring.
Prince bevent d’un got de paper (c) Allen Beaulieu
Prince, que acabava d’iniciar una gira en la qual tocava acompanyat només pel piano, estava disposat a interrompre els concerts, si calia, per dedicar-se exclusivament durant un temps a enllestir el llibre i potser escriure’n alguns més. Piepenbring, en aquells mesos, mai va sospitar que el cantant patís algun problema de salut. Per això quan Prince va morir sobtadament a l’abril a causa d’una sobredosi de Fentanil, la seva sorpresa va ser majúscula, com li va passar a tanta gent del seu entorn i als seus seguidors.
Les memòries, doncs, van quedar en suspens fins que finalment l’editorial i els hereus de l’artista van encarregar a Piepinbring que fes d’editor d’un volum, que per força és ben diferent del que Prince havia previst amb tanta il·lusió. The Beautiful Ones, que aquí ha estat publicat per Reservoir Books de Random House, inclou la transcripció de les planes escrites directament per Prince (amb fotos de l’original, també), amb les notes que Piepenbring va prendre durant les reunions de treball, que també aporten interessants reflexions del músic. Malauradament, les memòries s’aturen en els anys d’institut, just abans que comencés la seva carrera professional. En el volum també s’ha inclòs el magnífic pròleg de Piepenbring explicant la seva experiència amb el cantant; fotos, dibuixos, manuscrits de cançons i documents inèdits que s’han trobat a l’arxiu del músic; i un text de Prince d’onze planes, que és un primer argument per al posterior guió de la pel·lícula Purple Rain.
El manuscrit de Prince traspua una certa nostàlgia de la vida als anys 60 en un tranquil barri de classe mitjana a Minneapolis –ciutat que no patia una segregació racial tan forta com en altres llocs dels Estats Units– però també sentit de l’humor i una sensació de paradís familiar perdut que desapareix dolorosament en el moment del traumàtic divorci dels pares. Una confessió esfereïdora i amb sentiments contradictoris. “Els meus pares eren meravellosos. Una de les meves coses favorites era observar-los des del llit, vestits per sortir per la ciutat. Fins i tot quan la meva mare tornava a casa caminant de forma estranya, per mi valia la pena perquè els veia feliços. Sempre que estaven contents l’un amb l’altre al món tot anava bé”. Però quan Prince tenia set anys, les coses es van començar a torçar: «Sentir els pares barallar-se és aterridor quan ets un nen. I si hi ha violència física, se’t trenca l’ànima. Recordo que una nit vaig sentir com es discutien i la cosa es va posar violenta. En un moment la meva mare es va ficar a la meva habitació i em va agafar fort. Estava plorant, però s’ho va fer venir bé per somriure i dir-me: “Digues al teu pare que sigui bo amb mi”. I em va abraçar i em va utilitzar com a escut perquè ell deixés de barallar-se amb ella.»
Prince parla també dels forts atacs d’epilèpsia que va patir al llarg de la infància. “Sempre he tingut un cervell hiperactiu i els desmais passaven sobretot per pensar massa”, escriu. Els atacs van desaparèixer quan, segons recordava la seva mare, Prince li va dir que un àngel se li havia aparegut i li havia dit que mai més es posaria malalt. Prince, a qui la família anomenava amb el malnom d’Skipper, fugia de la realitat amb fantasies en què “sempre anava de punta en blanc i sempre m’emportava la noia”. En el seu món de fantasia, el petit Prince podia volar i tenia superpoders a l’estil de Superman, el superheroi que més admirava i que seguia a través de la sèrie de televisió. Els superherois, però, sempre eren blancs: “La imatge d’un mateix es veu afectada quan ets negre i tots els teus herois són blancs”.
Prince al llit amb una guitarra, © 1986 Joseph Giannetti
En el manuscrit Prince també recorda el primer petó amb un nena blanca, que s’assemblava a Elizabeth Taylor, amb la qual jugava a “les casetes” i ell feia el paper de marit (“No érem la primera parella interracial de Minneapolis però sens dubte sí la més jove”) o una actuació de claqué en un concurs de talents del barri en què “l’aplaudiment que vaig rebre va ser perquè baixés de l’escenari”, després de fer el mateix pas durant mitja hora seguida sense música.
Full de contactes per a Dirty Mind ©, 1985, Allen Beaulieu
