Tast editorial

La gràcia dels coloms

Llegim un conte d'Amaranta Sbardella inspirat en «La plaça del Diamant»

La plaça del Diamant

| 19/11/2019 a les 16:05h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Comanegra, tat editorial, Amaranta Sbardella
A Barcelona nua (Editorial Comanegra) Amaranta Sbardella, traductora a l'italià d'autors com Salvador Espriu i Joan Sales, ha escrit deu contes en què imita i homenatja l'estil d'escriptors que admira, mentre construeix un relat de Barcelona. En llegim el conte inspirat en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
 

Foto: Catorze


La gràcia dels coloms

La ciutat de la Colometa a vista d’ocell
 
De l’amor de la jove Natàlia cap a en Quimet, a qui va conèixer en una festa a la plaça del Diamant. Serà en Quimet qui la convencerà de fer un colomar i, quan ell mori a la guerra, es convertirà en una autèntica obsessió per a la Natàlia: la Colometa.


La mirada vermella, vívida, encesa. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, tot a passeig! El colom s’enlaira per fugir d’aquella forassenyada i salta al buit, com un crit. Les seves ales s’eixamplen cap a les xemeneies del Palau Güell i després segueixen en direcció a les llunyanes barraques gitanes del Somorrostro. Tomba fins a les puntes de ferro forjat de la Casa de les Punxes, els boscos de Collserola, la nòria del Tibidabo, i arriba a la torreta d’un barri senyorial i verd: la bonica casa florida on més de vint anys enrere va néixer Mercè Rodoreda.

Espera neguitós. Espera que ella, la Natàlia, s’allunyi i se’n vagi a veure els seus fills escanyolits per poder tornar al covador. Amb els coloms antics, els monja i els de cua de gall dindi. Tots junts. Afamats, però tranquils. Units, malgrat les bombes. Serens, com en el passat.

En Quimet encara no havia marxat al front d’Aragó amb una moto i un revòlver, però ella ja estava diferent. Havia començat a odiar-los. Se n’adonaven, ho sabien: els tocava d’una manera estranya, els donava ortigues per menjar, abocava sofre a l’aigua, els olorava amb fàstic i els mirava amb aquells ulls vermells i vívids que cremaven. També era evident pel silenci que s’havia instal·lat a casa, com un núvol de gas. I per l’actitud nerviosa amb la qual vagava durant hores entre cadires i coves de roba, endavant i enrere, enrere i endavant, a l’aguait, atenta al més petit moviment, a qualsevol ala que esbategava i a qualsevol coll que s’inflava.

El colom segueix volant i passa pel carrer del Montseny, perd el temps, espera. Al cap d’una estona, torna a casa, treu el cap per un costat de la trapa i controla: ella encara és allà, amb les pupil·les clavades en una corda d’espart.

Així que, fora, arrenca a volar cap avall a una velocitat d’espant per Gran de Gràcia, després fins al Cafè Monumental, a través de les vies del tramvia, entre les botigues, les dides amb els cotxets i els senyors amb bastó, cap avall en direcció al jardins que donen a la Diagonal. L’alegra i diversa Gràcia, que temps enrere havia estat un poble de masies, camps i convents, ara resulta atractiva per a Barcelona. Després d’haver-li concedit breus períodes d’independència, torna a reclamar-la i, per tal de comunicar-se amb aquesta particular barreja de gitanos, anarquistes, artistes i obrers, tira endavant projectes urbanístics com el passeig de Gràcia, símbol de l’arquitectura modernista, o el Pla Cerdà, l’origen de l’Eixample.

El colom ara vola a poc a poc, despreocupat, allarga les potetes sobre el bust de Cervantes que corona la Casa Servent i fa cabrioles davant del gran gat negre que dormisqueja darrere les trífores de la Casa Fuster, la cèlebre obra liberty de Lluís Domènech i Montaner. En la primera etapa de la postguerra, durant els anys més foscos de la seva vida, el poeta Salvador Espriu observa des d’allà la humanitat dels jardinets que avui duen el seu nom, el tràfec desordenat d’homes de negocis i pobres cobradors del tramvia. La Barcelona d’Espriu, la Lavínia envaïda pels sorolls, la tristesa i l’oblit, transcorrerà desolada precisament entre aquesta zona verda i l’inici del passeig de Gràcia, des d’on el poeta, resignat, veu passar els dies a la notaria d’Antoni Gual.

Sota el bec rosat de l’animal, hi ha una confusa retícula de carrers i places de color terrós i noms llibertaris, on se senten crits en caló, la llengua que tant recolliran Espriu i els animats boleros. Des d’aquest punt s’enlairen fins al cel els ritmes d’Antonio González, El Pescaílla, considerat un dels creadors de la rumba catalana, com testimonia la placa al número 8 del carrer de la Fraternitat; també els primers cants de Montserrat Caballé i els acords de les nombroses orquestres que toquen a les festes de Gràcia, entre les quals potser també hi ha aquella que havia permès que l’orgullós Quimet s’acostés a la tímida i òrfena Natàlia, vestida de blanc com una colometa.

Què hauria passat, si no haguessin nascut mai aquells sons...? Què hauria passat, si no haguessin nascut mai aquelles idees que en Quimet escampava per Gràcia mentre feia voleiar la bandera republicana, abans de marxar a la guerra i morir contra els rebels franquistes?

Les olors confonen el vol del colom: el distreuen, l’atreuen, el repel·leixen. Baixa lentament. El pa no fa l’olor que feia abans de la guerra, però sempre és millor que les ortigues i el sofre.

A vegades, quan en Quimet descuidava la Natàlia i perdia el temps a les tavernes amb en Mateu i en Cintet, el colom seguia les passes d’ella d’amagat, des de dalt dels edificis modestos. L’havia vist dirigir-se cap al mercat de la Llibertat o el de l’Abaceria Central. Dels rengles de les tripaires sortia l’olor fada de mort, amb els fetges encara molls de sang que penjaven dels ganxos, les tripes humides, els caps bullits. I, per allà al voltant, se sentia el dringadís sord dels musclos i les petxines que les venedores amb maneguins blaus movien d’una cistella a una altra, escampant l’olor de mar. A dalt de la marquesina, el colom havia observat que la Natàlia ja no podia més, que cedia, que s’asseia davant de les llísseres, les lluernes i els llobarros, que empal·lidia i es quedava en silenci davant de xarcuters, tripaires i peixaters. I sempre sortia amb les mans buides.

Ara el mercat de l’Abaceria té alguna cosa de lúgubre i d’abandó. Va ser construït sobre l’esquelet de la fàbrica vermella que havia dut centenars de treballadors a la Vila de Gràcia: la fàbrica tèxtil del Vapor Nou. Des del 1892, les parades, les verdures, les bèsties i els davantals substitueixen les màquines desgranadores, els raspalls i les planxes; les passes dels que hi passegen, els crits dels venedors i el soroll de les branques de bruc dels escombriaires han silenciat els sons eixordadors i monòtons dels fusos i les filadores.

La gent humil d’aquest poble que s’ha convertit en barri es troba en aquest o en d’altres mercats, a les nombroses i desordenades placetes que els propietaris dels terrenys han edificat al centre de les seves possessions, i que durant molt de temps n’han conservat els seus noms. Una d’aquestes places, a pocs centenars de metres en direcció a la muntanya, no duu el nom del corresponent latifundista sinó el d’un arquitecte, Antoni Rovira i Trias, el mateix que va projectar la torre del campanar de la plaça de la Vila, el mercat de Sant Antoni i un elegant pla urbanístic d’expansió radial per a tot Barcelona.

Aquest projecte de Rovira i Trias, el 1859, va guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament, però la concessió es va acabar fent a l’enginyer Ildefons Cerdà, nomenat directament pel rei espanyol. Des de la llunyana Madrid, ja es preocupaven perquè Barcelona es posés al nivell de les capitals europees, emulés Haussmann o anhelés l’atmosfera majestuosa de Viena...

Antoni Rovira i Trias avui es troba assegut en un banc de marbre a la plaça homònima, amb una actitud seriosa i recte, una mirada orgullosa i trista, i amb el projecte que tants consensos havia aconseguit en terres catalanes als seus peus.

Els sons es dissipen, com també ho fan els passejants; les faldilles brutes de cotó cru tornen a tenir plecs i a ser suaus de tacte; els nens fan rodar els cèrcols de fusta altra vegada. Mentre puja per l’últim tram del carrer de Verdi, el colom s’apropa a les casetes amb jardí i a les residències senyorials de Vallcarca. És allà on el xarnego Faneca d’El amante bilingüe de Juan Marsé s’enamora de la pobra cega Carmen i on el públic espera que Cyrano, protagonista de la novel·la d’Enrique Vila-Matas Extraña forma de vida, pronunciï la conferència sobre l’estructura mítica de l’heroi.

I arriba a l’airejada plaça de Lesseps, l’antiga plaça dels Josepets, del convent dels carmelites descalços que temps enrere ocupava aquell punt neuràlgic de la ciutat. Frega els fils del B23, que ha sortit de la Boqueria, vola arran de dos policies llargaruts que van en bicicleta, s’enfila sobre el camp buit de petanca i plana fins a l’estany sense barquetes de paper. Molt de tant en tant, algun noiet juga a fet i amagar entre els arbres i acaba pujant fins a les escales de l’església de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep.

Quaranta anys més tard, la mateixa plaça que el 1924 havia acollit la inauguració de la primera línia de metro veurà com cauen molts dels seus edificis, casetes i masies, sacrificats en nom de la moderna urbanització impulsada per l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles. Les cases modernistes seran les úniques espurnes de llum, petits oasis de color entre el gris del vidre i del ciment, com la Casa Vicens, al número 24 del carrer de les Carolines, obra d’un joveníssim Antoni Gaudí. Construïda entre el 1883 i el 1888 per tal que Manuel Vicens, empresari en el camp de la ceràmica, pogués passar els estius fora del caos barceloní, en destaquen les meravelloses policromies d’inspiració mudèjar i gòtica que hi ha darrere del suggeridor cancell de ferro amb motius vegetals.

Precisament l’ocell s’atura un moment allà, a la punta d’una torreta blanca i blava. I, abans de reprendre el vol i tornar cap al carrer del Montseny, es concedeix un dels pocs i perillosos luxes que pot concedir-se un colom: passar a la babalà a través de la paret vermella i irregular de la Casa Vicens, així com de les peces de ceràmica, per després introduir-se per la veranda i tombar pels aires la safata que la serventa duu al net del senyor: plats, gots, suc de taronja, un apetitós pa calent amb tomàquet i corned beef, fins i tot durant la guerra. Tot a passeig!

No es gira per veure les llàgrimes de la noia. Ella aquell dia perdrà la feina, com la Natàlia, i mesos més tard baixarà al carrer, també com la Natàlia, amb el cabàs i l’ampolla, regal per als seus tres fills debilitats per culpa de la guerra. Anirà a l’adroguer: salfumant. Aquesta vegada, però, no hi haurà l’adroguer de les veces per xerrar-hi ni per oferir-li una vida tranquil·la i segura.

Finalment el colom torna a casa, entre la palla i els excrements, amb aquells ulls irisats que passen de color malva a color verd poma. Ella no s’ha mogut, no ha baixat les escales fetes malbé. És possible que encara sigui allà? Doncs sí, la boja, la traïdora. Fica la mà sota el pit dels coloms, que fan el gest de picotejar-la, eixamplen les ales i voletegen. Agafa un ou, després un altre. Un colom monja febril estira el coll una mica endavant, obre el bec i prova de clavar-l’hi. Res, ella és més forta, més obstinada. Belluga els ous, els agita, els sacseja amb fúria i els torna a posar a lloc.

I vet aquí com el colom veu, en un racó oblidat, el seu ou. Ella també l’ha descobert, entre les plomes que cauen, el parrupeig i els crits dels ocells. S’abalança sobre el pobre ou, aquella closca càlida que encara fa olor de vida. Fa ulleres, té la cara arrugada per la gana: sembla un fantasma. Però els fantasmes no maten els ous. Aquell braç prim i aquella mà esquerdada es precipiten cap al colomí que encara no ha nascut, li estaborneixen el cap contra la closca. També es podrirà, immòbil, enmig d’aquell niu d’espart.

El colom avança, voleteja per la trapa, la colpeja, no pot fer-hi res. I aleshores vola de nou, abatut, ple de dolor. Amunt, colom. Vola, colom. Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol. Amunt, colom, que darrere teu hi ha tota la pena del món. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt.

Per sobre de Gràcia, de les cases baixes. Per sobre de la plaça del Sol, que encara recorda els afusellaments de la Guerra Civil, de l’enrenou d’avui. No veu res, cec de dolor; no sent res, sord per l’angoixa. Perdut i confós, baixa una mica i xoca amb el campanar de la plaça de la Vila, que abans era la de Rius i Taulet. Cau en un dels costats de la torre projectada per Rovira i Trias, a prop del rellotge d’Albert Billeter, justament a sota de la Marieta, la mítica campana que aquells set dies d’abril del 1870, durant la Revolta de les Quintes, una dona coneguda pel nom d’Herbetes de Montserrat va tocar dia i nit per convidar la seva gent, les mares i les esposes, a oposar-se al general espanyol Eugenio de Gaminde y Lafont: no volia que els seus morissin en una guerra aliena. Després havien estat bombardejats i molts havien mort, com ara. La campana, silenciada i destruïda; els edificis, destrossats; els insurrectes, abandonats al carrer, amb l’asfalt com si fos un taüt.

Amb aquest patiment, el colom torna enrere i passa de nou pel carrer del Montseny, atret per un imant de mort cap a casa. Per què? Segueix volant... Arriba fins a l’atordit àngel modernista de Can Pardal i es precipita al buit per l’entramat de carrerons: de Terol, de l’Or, de Jaén, del Topazi, de Verdi, del Robí, de les Guilleries, de la Perla, d’Astúries...

Fins a la plaça del Diamant, allà on va començar tot. Els músics tocaven, cadenetes de paper acolorien els edificis i els fanals, l’entramat estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper: ritme i desori, alegria i despreocupacions, que d’aleshores ençà encara es repeteixen i s’estenen, dos-cents anys després de la primera celebració que va tenir lloc a Gràcia, del primer acord, el dia de la Mare de Déu d’Agost.

A la plaça del Diamant, en Quimet, el jove rialler amb ulls de mico i camisa blanca amb ratlleta blava, havia convidat l’esquerpa dependenta Natàlia a ballar. Una cançoneta, després una altra, i encara una altra. Els rostres, les sabates de festa i els coloms fan giravolts. Nens, ampolles, veces, grans rialles, ulls irisats, agulles, barrets.

Entre tota aquella gent joiosa, hi ha el rostre d’una noia: el de Mercè Rodoreda, una adolescent trista perquè els seus pares li han prohibit de ballar. És per això que, durant el seu exili a Ginebra, a principis dels anys seixanta, tornarà a la plaça i a la història d’amor i d’opressió amb la seva ploma.

La Natàlia, ara esposa de l’adroguer de les veces, també tornarà a la plaça, aquella capsa buida, feta de cases velles i amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi veurà volar unes ombres petites i les parets de les cases s’estiraran cap amunt, començaran a decantar-se les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anirà estrenyent fins a formar una mena d’embut.

Un remolí de tempesta començarà a moure’s en aquell embut de dolor i de records fins que finalment la Natàlia esclatarà en un crit d’infern.

Però ara no hi pensem, en això. Una última corranda, va, Colometa, un darrer giravolt, un darrer somriure.

La Natàlia gira radiant, en Quimet gira fanfarró, amb la camisa blanca.

També gira el colom mort.

Cau a terra.

Tocat per un tirador, allà a la plaça del Diamant, on apareixerà l’escultura de la Colometa de Xavier Medina Campeny: fosca com les plomes dels coloms monja, empresonada en la lava de la desesperació, recollida en aquell crit punyent que finalment allunyarà de si els coloms i la mort, els balls i la misèria.

 

 Barcelona nua

 
 © Amaranta Sbardella 
 © de la traducció: Marina Laboreo
 © Editorial Comanegra, 2019

Contingut relacionat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat