La feina dels mestres és humanitzar

Què vol dir fer de mestre avui? Tothom val per estar al capdavant d’aquest ofici? Què valorem i què no dels que hem tingut al llarg de la vida, i dels que tenen els nostres fills? El psicòleg i pedagog Jaume Funes (Calatayud, 1947) al llibre Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo Editorial) fa parada al present convuls i incert dels educadors per posar-nos una brúixola al palmell de la mà. Us ensenyem una de les coordenades que apareixen en aquesta guia educativa.

Foto: Catorze

Podem acordar que et dediques a humanitzar?

De totes les descripcions de l’ofici, de la professió, que he anat trobant les més suggeridores, al meu parer, són aquelles que venen a afirmar que ser mestre, ser professor, és una forma particular d’estar en el món. Situen l’ofici com una forma de mediar entre dues preguntes: en quin món vivim i en quin món ens agradaria viure. Fer de mestre és fer-se preguntes sobre el món, provocar que el teu alumnat se les faci i trobar junts les respostes possibles. Fer de mestre és viure en la interrogació curiosa. Ens interroguem sobre el cel perquè els infants es preguntin sobre la Lluna, i ells i nosaltres tractem de saber què passa si el Sol deixa d’il·luminar la Terra. De fet, ensenyem perquè puguin tenir la joia que nosaltres, els mestres, tenim quan descobrim. Obrim portes a allò que els és desconegut.

És clar, també, que com que fem possible la humanització, aportem estímuls singulars al desenvolupament d’infants i adolescents, hem de pensar en el futur. Eduquem també perquè arribin a ser i això obliga a imaginar-se un món diferent. Fer de mestre també és estimular projectes de futur. A vegades ho fem amb nois i noies amb poc present i escàs futur. Unes altres, amb infants i adolescents que volen construir-se sense tenir en compte els altres o per damunt dels altres.

Ja hem parlat de la impossibilitat d’exercir aquest ofici sent uns conservadors. Ara hem d’assumir que eduquem perquè les persones tinguin un grau bàsic d’autonomia de pensament, una implicació ciutadana raonable, unes formes de vida que no estiguin basades en l’explotació d’una altra persona. I per molt que acotem aquesta educació per arribar a ser, sempre serem professionals al servei d’un món millor.

He escrit ja diverses vegades que una part de l’ofici de mestre és humanitzar. Què vull dir? Som professionals que creiem en l’ésser humà, en les seves potencialitats, en les seves necessitats i en les seves interdependències. És a dir, no som nosaltres els que neguem a cap infant o adolescent el desenvolupament de les seves capacitats. Però, com he dit, tractem que la manca de respostes a les seves necessitats no es converteixi en una condemna. A més, el nostre ofici està dedicat a facilitar interaccions, a fer possible que esdevinguin infants que aprenen enmig d’altres infants que aprenen. Humanitzem i estimulem a sentir que formem part de la humanitat.

Humanitzem perquè tractem de fer possible que cada alumne pugui escapar al màxim de dominacions, pugui pensar per si mateix, pugui descobrir mons que desconeixia. El nostre ofici tracta de situar els nois i noies en la complexitat del món. A partir de la nostra influència, descobreixen la diferència entre saber i creure. Tornarem al tema en les preguntes sobre el sentit de l’escola, però hem de deixar clar que la nostra feina consisteix a fer descobrir, primer al petit infant i després a l’adolescent, que la família no és l’únic univers de referència. En ser professionals de l’ascendència (és a dir, que tenim ascendent sobre els nostres alumnes) evitem que la definició d’allò que és bo, desitjable, per a un noi o una noia quedi tan sols en mans de la família (de la seva cultura) o del mercat (del seu poder econòmic).

Mestres i professors estimen el saber (algú, per exemple, se sent filòsof esbrinant la significativa manera de plantejar les reflexions de Hume) i estimen els seus deixebles (volen que, en la dosi possible, les seves vides siguin cultes, felices i lliures). Però saben, per exemple, que l’adolescent que tenen al davant haurà de ser seduït per la passió per pensar i que aquest «pensar» potser ara passa per dedicar temps a analitzar les emocions que envaeixen la seva vida diària. Estant al seu costat aconseguirà que, en algun moment, descobreixi que altres éssers humans ja es van fer preguntes similars, i que es poden trobar a la història de la filosofia.

Un mestre és una vida que acompanya altres vides. Són professionals que saben i que estan disposats a acompanyar. Saben de la vida, de la seva àrea de coneixement, de les diferents maneres de ser infant o adolescent, de les formes d’investigar la realitat, saben… I, també, saben que la seva utilitat i la seva bondat professional tenen a veure amb saber estar de manera activa i positiva, un temps, al costat dels seus alumnes. La funció del mestre ve definida per saber estar al costat, de manera diferent en cada etapa, estimulant el desenvolupament, mantenint el foc de la curiositat, ajudant a integrar els sabers en la vida, facilitant dosis de seguretat. Acompanya el descobriment de les proporcions d’en Joan, que les ha convertit en una curiositat que necessita resposta, mentre no deixa de saber què va passar el dia anterior a casa seva i pensant com el podrà ajudar la Gemma, sense que cap dels dos no oblidi la felicitat de jugar.

Si et sembla, podem acabar amb unes línies d’una persona que fa de mestre (i de poeta), en Jordi Badiella, que acabava un dels seus articles a El Diari de l’Educació així: «La quitxalla ja truca a la porta, i cal esmolar les eines: tenir a punt el propòsit, escalfar el motor de la inducció, desvetllar els estímuls de la creació, alimentar l’entusiasme, mesurar l’equilibri, preparar-se per a la frustració, conrear l’optimisme i cercar la satisfacció que proporciona l’oci. Perquè, com deia, m’agraden els mestres, sobretot perquè, els coneguin o no, actuen d’acord amb els bons pensaments de la humanitat.»