No-ficció

El paleta de Dalí

No calia preocupar-se pel temps esmerçat: es tractava de servir un bon client

| 13/11/2019 a les 20:08h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Biblioteca, No-ficció

Foto: Jordi Navarro


Tot va començar amb aquesta pregunta: "Que puc seure aquí?" Feia poca estona que havíem acabat de dinar i descansàvem asseguts al banc d'una cantonada de la plaça del doctor Pont, just enfront de la platja del Pont d’Alguer, i la pregunta, malgrat que no era una pregunta sinó una afirmació que no esperava cap altra resposta que no fos: "Esclar que sí! segui, segui", ens va treure de cop de la nostra contemplació de sobretaula. Vam girar-nos i vam veure un avi ben plantat i amb gaiata que prenia possessió del banc amb la determinació d'aquell que sap que allò és seu: "És que jo cada tarda m'assec aquí."
 
Amb la idea sobretot de fer-nos perdonar el greuge d'ocupar-li el seu lloc i d'efectuar un acostament tàctic i amistós que ens fes més simpàtics als seus ulls, li vam preguntar: "I vostè és de Cadaqués?" "Sí, de tota la vida. Hi vaig néixer." Vaja, vam pensar, un cadaquesenc de soca-rel. I es va tornar a fer un silenci incòmode trencat de nou per dues preguntes nostres del tot òbvies, amb què començaríem una conversa que no creiem que ens duria gaire lluny.
 
"Com es diu vostè?" "Pere Badosa." "I si no és indiscreció, quants anys té?" "Tinc 90 anys. Vaig néixer l'any 29, i ja soc besavi." Havíem començat a intimar amb molt bon peu. Sabíem el nom i l'edat, i gairebé d'una pregunta vam anar a una altra: "Doncs si vostè és de Cadaqués, devia conèixer en Dalí, oi?" "Esclar que sí, el vaig conèixer molt bé: vaig ser el seu paleta durant anys."
 
La nostra pregunta li va obrir el bagul dels records, i en Pere, potser sense gaires oportunitats de poder parlar amb desconeguts, va començar a evocar els anys en què va treballar per al constructor de Cadaqués que Dalí contractava per fer feines a la seva casa de Port Lligat, i que se servia d'ell, d'en Pere, per enviar-lo a bregar amb el geni amb el mandat clar i explícit que fes el que li manés, sense estalviar ni temps, ni per descomptat diners. "Els diners no són problema", li deia el seu cap. "Estigue-hi el temps que calgui, però sobretot no el molestis quan estigui treballant. No li agrada gens."
 
I entre les coses que va fer a la casa de Port Lligat hi havia una taula de pedra del jardí: "Renoi si em va costar fer-la! Vaig haver-la de fer i desfer diverses vegades fins que a Dalí li va agradar del tot." Recorda amb una memòria clara que va construir el peu central i llavors Dalí s'hi va asseure per decidir l'alçada on posarien la pedra rodona i pesada, però que quan ja va estar posada i collada s'hi va asseure de nou i no li va agradar. "Vaig haver de treure la pedra, rebaixar el peu i tornar-la a posar diverses vegades. Però, com em deia el meu cap, no calia preocupar-se pel temps esmerçat: es tractava de servir un bon client." 
  
"Les meves feines a casa d'en Dalí no van ser només de paleta, sinó que a vegades, per la confiança que em tenia, em demanava que l'ajudés en algunes feines artístiques, com quan feia perfils de dones escampant pols damunt de llençols al costat de la piscina." I de parlar de Dalí, vam passar a parlar de la seva germana, l'Anna Maria, que va viure fins la seva mort a la casa familiar d'Es Llané, que va deixar-la en herència a la seva cuidadora, l'Emilia Pomés, i que, per aquelles coses de la vida, està avui enterrada en un nínxol del cementiri de Cadaqués. En Pere també va treballar durant anys fent el manteniment d'aquest cementiri que mira la platja de Port Lligat tot acariciant suaument les oliveres que envolten la casa del pintor.  
 
De la relació d'en Pere i Dalí se'n podria fer un llibre, n'estic segur, com l'escriptor xilè Antonio Skármeta va fer de Mario Jiménez i de Pablo Neruda, i que va narrar a El carter de Pablo Neruda, que avui és un clàssic de la literatura mundial. En tot cas, del que sí que estic segur és que escoltant les històries i vivències d'en Dalí, de la seva feina i de la seva família, ens va passar, com en un sospir, la tarda, i que quan vam començar a allunyar-nos del banc de la plaça del doctor Pont, vam ser plenament conscients que havíem tingut una sort immensa: la sort d'haver conegut en Pere Badosa, el paleta de Dalí.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Te quiero, te quiero, te quiero, / con la butaca y el libro muerto
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»