No es pot fugir d’un mateix

Joseph Beuys, Hinter dem knochen wird gezählt – Schmerzraum (Es compta darrere de l’os – Espai de dolor), 1983. Planxes de plom, ferro, anelles de plata i llum. © Col·lecció “la Caixa” Art Contemporani

No podràs evitar l’inevitable, va dir algú un dia a algú altre. Feia referència al dolor, la solitud, els propis fantasmes. Allò de què intentem fugir, sense èxit, gran part de les nostres vides. I, en canvi, és ben cert: no es pot fugir d’un mateix.

Joseph Beuys ho sabia. Convençut que l’art pot provocar canvis revolucionaris i que “tot ésser humà és un artista en potència”, va encunyar el concepte d’«art ampliat», amb el qual va fomentar la integració de l’art i la vida per assolir un estat en què l’individu pogués viure en harmonia amb l’entorn social i natural. No obstant, per viure amb harmonia amb l’entorn social i natural, un ha d’haver fet primer un camí cap a l’autoconeixement, i això passa per superar dreceres incòmodes i travessar deserts.

D’això parla Hinter dem Knochen wird gezählt – Schmerzraum (en català Es compta darrere l’os – Espai de dolor) una instal·lació que emula una cambra sense finestres feta de plom i ferro i dues anelles d’acer de dues mides diferents col·locades al sostre del cubicle, on també hi ha una bombeta. Es tracta d’un espai interior que demana recolliment, concentració, la presa de consciència d’un mateix, el trobament i en última instància, el dolor que comporta el coneixement.

Hinter dem Knochen wird gezählt – Schmerzraum és una de les últimes produccions de Joseph Beuys, un dels artistes més importants de la segona meitat del segle XX i l’iniciador de noves vies d’exploració artística, claus per al desenvolupament de l’art actual. Aquesta és una obra de l’any 1983 que va ser adquirida el 1985 per la Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani, i n’és una de les obres fundacionals, instal·lada de manera permanent al CaixaForum de Barcelona des del 2002.

Espai de dolor representa el principi de la reducció, l’hermetisme i l’aïllament de l’exterior. Una de les possibles lectures és que les dues anelles del sostre representen un mateix cap: l’un a l’edat adulta i l’altra a l’edat infantil. D’aquesta manera, l’obra al·ludeix al jo, al lapse de temps comprès entre el naixement i la mort.

La sensanció física a la porta d’aquesta cambra és certament inquietant. Gairebé es pot notar el pes del plom sobre el cap, sota els peus. La primera temptació és fugir, perquè és desagradable, perquè no és un lloc on t’hi quedaries. Allà no hi ha res més que plom: no hi ha finestres, no hi ha amics, ni cadires, ni menjar ni beure, no cal ni dir-ho, no hi ha internet. Res. Res més que tu i aquell paisatge hostil i claustrofòbic. Llavors mires el sostre. La bombeta il·lumina les dues anelles. I recordes el que has llegit: de la infància a la maduresa. De sobte t’adones de què volia dir-te Beuys. Una cosa tan senzilla com que davant les teves pors i misèries només et tens a tu.

Instal·lació permanent Hinter dem Knochen wird gezählt – Schmerzraum, de Joseph Beuys.

A la Sala 5 del Caixaforum Barcelona.

Una de les obres fundacionals de la Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani. Adquirida el 1985 i instal·lada de manera permanent a CaixaForum Barcelona des de 2002.