Foto: Kyle Ellefson
la intempèrie és una plaça deserta un vespre d’hivern
i tu, la casa que estimo,
tancada amb pany i clau.
“Intempèrie”, Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia
El tercer dia, un refugi breu però suficient –demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n’hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t’ha fet un nus aquesta frase, algú que t’arreli, potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d’arrelar-te, com pots esperar d’algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d’estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te’n recordes? Te n’hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N’hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t’arreli, ha dit l’amiga, i tu has recordat tres cases amb les portes tancades i llum darrere les cortines, i el teu cos cansat al mig de la plaça deserta, damunt de les llambordes. I en canvi aquell vespre d’estiu la miraves i pensaves que no t’importava arrencar-te les poques arrels que has anat inventant tots aquests anys –els carrers del teu barri, aquest pis amb lluna i balcó, el pi del casal d’avis– per seguir-la on fos, si ella volgués, si hagués volgut, si. Et tornen a cremar tots els condicionals a les mans, i el present és solament un vespre fred de tardor i unes paraules amigues que t’acotxen i et són bàlsam i carícia. T’arreles a aquest amor que al capdavall et fa un poquet millor, un poquet més desaferrada de tu, un poquet més generosa. I també un poquet més vella, més cansada, més trista. Almenys avui, almenys aquesta nit, almenys aquest novembre.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
