Foto: Mathias Arlund
Arriben les dates assenyalades, aquelles que no representen cap festivitat, però que ens recorden que el rellotge de la lluita sempre marca la puntualitat de la consciència. Hem passat el dia internacional contra la violència de gènere, i a tots els homes ens interpel·la una pregunta senzilla, que ens cou a tots, i que molesta a molts: i tu, què fas per eliminar el masclisme?
A mi no em costa gens reconèixer i identificar-me com a masclista. En un context com l’actual, em sembla extremadament hipòcrita dir que no ho soc. Ens agradi més o menys, tots els homes ho som, i encara que el paper més sol·licitat sigui el de pretendre argumentar que actuem com a aliats del feminisme, la lectura més realista és que aquesta premissa s’acostuma a utilitzar com a escut blanquejador del nostre més que evident masclisme, que sovint excusem com si fos quelcom aliè a nosaltres, sigui micro o macro, més implícit o més explícit.
Soc masclista i estic en ple procés d’aprenentatge, d’autocrítica i crítica, per lluitar-hi en contra. Per deixar de ser-ho, algun dia, juntament amb tots els homes que m’envolten. Lluito en contra del meu i el seu. Negar el nostre masclisme em sembla paternalista i egoista. Acceptar-ho, com en totes les batalles, és un primer pas per conèixer la magnitud del problema, reconèixer les pròpies actituds lamentables, i censurar les que esdevenen a prop meu.
Sí, m’hi comprometo. Revisaré cadascuna de les meves actituds masclistes, prendré consciència que cal eliminar-les del meu entorn professional i emocional, perquè alimenten la violència real i simbòlica cap a les dones. No vull ser-ne còmplice mai més.
4
0
