Doris Sommer és professora a la Universitat de Harvard i ha vingut a Barcelona, convidada per EduCaixa, perquè té molt a dir. Ha treballat a fons perquè anar a l’escola tingui sentit, pels qui ensenyen i per les criatures que aprenen. I com? Proposant que, a classe, partint de textos es faci art. Però no un art mutilat i dirigit, sinó un de ben lliure. Aquest mètode pedagògic, que fa trenta-cinc anys que el difon i que es practica als Estats Units i a Llatinoamèrica, es diu Pre-Textos. Reconegut per la Unesco, me n’ha fet cinc cèntims i trobo que val la pena que mestres i no mestres el tinguin present.
Comencem pel principi: què són els Pre-Textos?
És una metodologia educativa per aconseguir molt i treballar poc. Està inspirat en el protocol de teatre del dramaturg Augusto Boal. Va anar a l’oest del Brasil a fer l’obra que feia sempre i els actors, com sempre, van alçar les armes, van dir que era hora de fer la lluita, de vessar sang, de guanyar la llibertat. I un camperol de la zona, en Virgili, va visitar Boal i li va dir: “Vingui amb nosaltres, vostè i els seus actors, que de matinada farem la guerra, cremarem els camps del terratinent més corrupte i els ocuparem.” I Boal va confessar que no podia, que la violència el superava i que era un covard. Llavors Virgili li va dir: “Ara sé quina lluita faré: la meva. La sang que faré vessar serà la meva. Adeu, Boal”. Boal va tenir una crisi i va canviar la pràctica: en comptes de dir al poble: “El vostre problema és la lluita de classes”, entrava a un poble desconegut i preguntava: “Quin és el vostre problema?”
Escoltar en comptes de predicar, oi?
Exactament. El facilitador escolta i en teatre convida els espect-actors –ja no són només espectadors– a intervenir a l’obra: a substituir un dels actors, a canviar alguna cosa del guió i a veure com improvisen els altres actors.
És com la vida.
I per això els anomena assajos per la vida. Entres a l’escenari i ets part i responsable del que passa. Oi que alguna vegada has vist una situació que has trobat injusta i has pensat: per què no dic alguna cosa? A l’escenari pots ser un personatge i canviar la realitat. Boal va fer un protocol, senzill i amb resultats profunds, en què diu: identifica el teu problema, organitza la companyia d’actors i el comitè d’escriptors per fer-ne el guió, representeu la tragèdia, convida-hi espectadors i després reflexioneu.
Com ho trasllades al món educatiu?
Hem desenvolupat un protocol senzill que respon a tots els reptes que he vist que hi ha en educació: per exemple, que els nens no llegeixen i els mestres es frustren. I, segons l’estadística, als Estats Units, els nens que no llegeixen als vuit anys acabaran a la presó. Hi ha violència, bullying… quins altres problemes hi ha? Digue-me’n un.
La falta de sentit, oi? Memoritzar coses que l’endemà ja no recordes.
Les coses memoritzades s’obliden perquè sense plaer no s’aprèn res. Ho diuen els neuròlegs i els neurocientífics. I a classe, dient qui té la raó, qui és millor, qui en sap més, no ajudem a aprendre, sinó a ser més violents. Organitzant els nens a classe en files militars amb una persona al davant, que no només sap les respostes sinó també les preguntes, ensenyem què és l’autoritarisme, la violència per competir i la corrupció, perquè els qui estan darrere no cal que prestin atenció: estan mirant el mòbil, xerrant.
És un contrasentit, oi? He vist nens estudiant coses que no els interessaven gens. I pensava: s’ho podrien memoritzar, posar-ho en un examen i treure un deu, però quin sentit té un deu quan allò no t’és absolutament igual?
Molts avorreixen l’escola perquè l’escola és avorrida. Què fa Pre-Textos davant de tot aquest grapat d’errors? Un dels nens surt a llegir en veu alta. És una pràctica molt tradicional del Carib, que també es va fer a les fàbriques de tabac de Sevilla. Els treballadors, per no avorrir-se, cada setmana reunien diners per encarregar a un lector professional que els llegís mentre treballaven, i els treballadors triaven les lectures. Si vols saber per què hi ha una marca de tabac que es diu Romeo y Julieta, és perquè els encantava Shakespeare. O per què una altra es diu Montecristo. També els llegien filosofia i el diari de cada dia. Qualsevol cosa fina, intel·ligent i rigorosa.
En una entrevista, Vanesa Amat, una professora d’aquí, em deia que a tots els nens els agrada aprendre a llegir. Però alguna cosa fem malbé pel camí…
Els nens creixen i els mestres diem: “S’ha acabat el joc, ara som seriosos”.
Per imaginar-m’ho: estem en una classe de nens de set anys. Com ho faríem?
Arribaríem i sobre la taula hi hauria materials per fer un llibre: agulles amb teles per brodar, una carpeta, un text fotocopiat. Practicaríem la cartronera, la tradició llatinoamericana amb què feien llibres de cartró perquè els que venien eren pocs i cars. Una altra setmana faríem brodats. Però la idea és treballar com els tabaquers: amb les mans, en silenci, mentre escoltem un nen de la classe que s’ha ofert per fer de lector. El mestre no és el lector, és el facilitador, res més. I també seu per fer el seu llibre. Després que el nen llegeixi en veu alta, tots han de fer una pregunta al text.
La que vulguin?
La que vulguin, però ha de tenir a veure amb el text.
I el llibre que teixeixen ha de ser el mateix que està llegint el company?
No, el llibre que decoren pot ser del tema que escoltes o de qualsevol altre.
Quan has d’escoltar a classe, no et deixen que toquis res perquè “t’estàs entretenint”. Però jo mateixa, a reunions, mentre m’expliquen coses, començo a dibuixar gargots, i escolto potser encara més.
Fer un gargot t’ajuda a escoltar millor. A Pre-Textos mentre escoltes fas coses manuals i després, la pregunta al text. De manera que no entrem per l’enteniment sinó per la ignorància. Així tots som iguals: un pregunta què vol dir aquella paraula que desconeix, l’altre quina relació hi ha entre dos personatges o dos colors que hi apareixen.
Qui ho respon?
Encara ningú. Recollim les preguntes, un cop les han escrit, i les pengem en un penja-robes, tal com es feia a la península Ibèrica fins al segle XX. A Brasil encara es fa, és la literatura de cordel.
I totes les preguntes estan bé?
Ni bé ni malament, totes les preguntes són. I cadascú agafa la pregunta d’una altra persona per especular i així comencem a explorar el text. És la diferència entre respondre una pregunta o fer-ne una: “A on podria passar l’escena d’aquest capítol? Perquè al meu país no passaria”. Qualsevol pregunta t’ajuda a obrir una esquerda. Hi participa tot el grup i cada cosa que diu cada infant és interessant i necessària. La mestra mai diu: “Llegeix aquest text”, sinó: “Fes una pregunta”.
El nen passa a ser menys passiu.
En comptes de buscar l’aprovació de la mestra i, de rebot, l’odi dels companys, entrem per les preguntes i això anivella les relacions. Un text és un teixit, per tant, després de la pregunta, podem seguir teixint. La facilitadora preguntarà: “Què voleu fer a partir d’aquest text? Voleu dibuixar? Voleu ballar? Voleu fer una desfilada de moda? Voleu fer música?” I la mestra farà tot això partint d’un text que demana el currículum, no sigui que es baralli amb direcció.
Podria ser el llibre que toca aquell any.
Sí, un ha d’impartir la matèria que toca, però la manera com ho fa és cosa de la mestra. I llavors un nen proposa: “Farem un collage, perquè no sé dibuixar però m’agrada l’art i sé tallar i enganxar”, i els nens diuen: “Sí, farem això”. I el que sap pintar, pintarà. I es va coconstruint l’activitat: “Ens queden vint minuts de classe: com organitzarem el temps?” I un nen contesta: “Bé, deu minuts per l’obra i deu minuts per conversar”. I tots es posen d’acord i treballem. I un text que podria ser avorrit es converteix en una joguina amb la qual tothom s’ho passa bé.
És important passar-s’ho bé mentre aprenem?
Fonamental, perquè ja hem dit que sense plaer no s’aprèn res. Si vols fer una obra de collage, t’ho passaràs bé fins i tot amb un text que t’era absolutament igual. I el text començarà a viure, perquè li enganxaràs això i allò i te l’aniràs sentint teu. Després de cada activitat, ens tornem a reunir per preguntar-nos què hem fet. Un nen pot dir: “Tots hem creat obres ben diferents amb el mateix text”. I diuen coses cada vegada més profundes. Quan els infants reflexionen, el mestre no té gaire cosa a dir. Sí que hi participa, però ha de tenir un respecte absolut per tots els punts de vista.
Llavors quina és la feina del mestre? Per exemple, que els nens participin més si no volen participar? O si n’hi ha algun de més tímid, se li ha de respectar?
El seu paper és posar les regles del joc. A la classe convencional cada nen s’asseu, alça la mà quan vol parlar, demana permís per anar al lavabo… Hi ha moltes regles i tothom les respecta. Aquí, la regla del joc és que tots hi participem. No passarem a la propera activitat fins que tots haguem reflexionat sobre què hem fet. I si els nens no ho volen, esperem, i si són molt reticents, aquesta vegada els deixem i a la pròxima ronda ja entraran amb més facilitat.
Quan un nen fa preguntes aprèn més perquè té més interès a saber la resposta?
Sí, els nens aprenen més fent-se preguntes que escoltant respostes. Quan fas una pregunta és la teva pregunta, no la meva. A més, a l’activitat que t’explicava al principi, els nens han de decidir molt bé quina pregunta faran en veu alta perquè hi ha vint-i-cinc nens a la classe i cadascú en fa una. I escoltes les altres vint-i-quatre i dius: “Uau, això no se m’havia acudit!” “Que interessant!” I així, en comptes de competir amb els teus companys, els acabes admirant.
I coneixent-los.
També fem una altra activitat: demanar que te’n vagis per les branques.
Aquesta és una d’aquelles coses prohibides.
Sí! I després volen saber per què no tenim curiositat, per què no llegim. Potenciem la competició a classe i després ens preguntem per què hi ha tant de bullying. És important demanar als nens que se’n vagin per les branques: això vol dir, primer, buscar un text, perquè el que volem és que els nens llegeixin, no que escriguin un poema bonic i ja està. Digue’m un llibre.
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
En llegiríem un capítol i la feina seria anar-nos-en per les branques: un buscarà el context històric de Catalunya en aquell moment, l’altre un estudi sobre la moda que hi havia, l’altre la tecnologia de vanguardia, un altre buscarà una autora que faci les metàfores d’una forma diferent de Rodoreda. El que li interessi, vaja.
Això estimula la curiositat.
Si t’interessa la història, ho enfocaràs en la història, i després faràs la connexió amb el text.
Això em fa pensar que hi ha una tendència a fer petit el coneixement: si hem de parlar del text de Rodoreda, només parlem del text.
Un nen ve amb la seva branca, on hi ha la seva pregunta, i la penja al penja-robes, anònimament. En començar la classe, dediquem cinc minuts a llegir les branques de cadascú. Per tant, no busques la branca de la teva millor amiga i no evites la branca del nen que odies. I un comença per dir: “Què té a veure aquesta branca amb el que hem llegit?” I el que va portar la branca n’exposa la relació. I selecciona la propera branca. Un mai sap si serà al·ludit o no, però ve preparat per si un cas. I va apreciant els interessos i les lectures de tots.
Això fa que cap nen sigui invisible.
I qui acabin interessant a tots els altres. No és qüestió de respectar la vida del Joan, la de l’Albert, és dir: “Uau! No se m’havia acudit aquesta perspectiva, que interessant!”
A part del treball intel·lectual també hi ha un treball emocional.
Sí. Però qui no ha vist un nen que es posa supercontent quan aprèn una cosa difícil?
A mi també m’ha passat!
I a mi. I un mestre ha de vetllar pel plaer que sent un nen quan aprèn. No li pot dir: “Ai, tu, pobret, millor que facis això altre, perquè això és massa”. A Pre-Textos fem servir un text com a matèria prima per fer art. En diem acupuntura, perquè amb una pressió activem l’emoció, la sociabilitat, l’alegria, el cervell, la curiositat. El nostre protocol és així de llarg: llegir en veu alta, fer preguntes al text, especular les respostes, i després preguntar-nos: què hem fet i què més farem amb aquest text? I anar-nos-en per les branques. És un protocol buit: els alumnes són qui els omplen.
És el dret a badar i fins i tot a avorrir-nos, oi?
Sí. Fa poc vaig aprendre l’etimologia de la paraula escola: en grec antic σχολή (scholé) vol dir oci, que és el temps que tens per fer coses interessants. A l’acadèmia d’Atenes era filosofia.
És curiós perquè ara hi ha el temps per anar a l’escola i, després, el temps per a l’oci.
A l’escola hi hauria d’haver el temps per deixar-te impactar pel món. Això és el que se’n diu, des de la Il·lustració, vida estètica.
Que bonic.
Un mestre t’ha d’ensenyar a estar disponible per a la bellesa. I per això cal que baixi de la tarima, no pot ser el protagonista. Però ens agrada molt el poder. Un mestre ha de tenir humilitat i sentit de l’humor.
Ah, sí?
Sí, perquè passen coses imprevistes i has de saber-les gaudir. Necessites cobrir la matèria, però també permetre l’espai per jugar. Però la bellesa és molt important: cal deixar que els nens es mirin i diguin: “Uau! Mira aquest barret de paper de diari que has fet! És molt bonic!”. Això permet ser generós, perquè si no, estàs competint amb el company i què et costa tirar-li una floreta? Tu també has fet un barret bonic, però això no et treu la possibilitat d’admirar el de l’altre.
Que bé que va això per matar l’enveja i totes aquestes coses que, ja de petits, els hi fiquem com un virus.
A l’escola no formem els nens: els deformem. L’enveja, l’autoritarisme: quin tipus de ciutadans estem fent?
També es parla del nen tirà: jo soc el centre del món.
Però quan és el mestre qui diu “jo, jo”, això també és molt infantil, oi? No recordes moments a primària en què havies d’anar al lavabo i el mestre et deia: “Encara no!” Un ésser humà ha d’anar al lavabo! I els nens s’irriten, s’avorreixen. I l’escola es converteix en una guerra. Per què fem això quan podríem seure, treballar menys, ser facilitadors, fer gaudir els nens i que treballessin molt?
Perquè els nens vegin l’escola com un plaer cal que abans els mestres vegin l’ensenyar com un plaer?
Sí. Tu has sentit l’alegria de jugar amb alguna cosa difícil, el terror i plaer de fer una cosa creativa? Sortir dels motlles és una alliberació terrorífica, perquè no saps què en sortirà. Però estar en aquesta corda fluixa, en què t’arrisques i saps que tot pot sortir de mil maneres, que no hi ha una resposta correcta preestablerta, és el que et fa créixer.
Hi ha moltes coses que exigim als nens i que no ens les exigim a nosaltres mateixos. Els diem: “No tingueu por d’equivocar-vos”. Quan nosaltres en tenim.
El mestre seu, escolta com un nen llegeix i dibuixa mentre els altres també escolten i dibuixen. Si veu altres nens que xerren i no escolten ni dibuixen, els pot fer un gest, però el mestre segueix dibuixant.
1
0
