Tast editorial

La família Aubrey

Em vaig preguntar si la Mama i el Papa es tornarien a parlar mai més

| 29/11/2019 a les 12:57h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial, Rebecca West, Univers llibres, Mar Vidal
En Piers és periodista i escriptor, i també el pare de la família Aubrey, un personatge inestable amb la mà foradada que arrossega els seus cap al desastre. La Clare, la mare, va renunciar a una prometedora carrera com a pianista professional per fer-se càrrec dels quatre fills que comparteix amb en Piers. Un bon dia, però, la fortuna els somriu i sembla que aquesta família singular se salvarà per un temps de l'escàndol i la constant amenaça de ruïna.

Rebecca West és el nom d'una heroïna d'una novel·la d'Ibsen i el pseudònim amb què Cecily Isabel Fairfield es va donar a conèixer. Llegim l'arrencada de La família Aubrey (Univers), una de les novel·les que la van dur a ser considerada una de les millors autores angleses del segle XX.
 

Foto: Catorze



Hi va haver una pausa tan llarga que em vaig preguntar si la Mama i el Papa es tornarien a parlar mai més. No temia que s’haguessin barallat –només nosaltres, els nens, ens barallàvem–, sinó més aviat que haguessin caigut en un encanteri. Aleshores el Papa va dir, vacil·lant:

–Mira, estimada, tot això em sap molt greu.

La Mama va respondre gairebé sense deixar-lo acabar:

–No té cap importància, sempre que aquest cop vagi bé. I anirà bé, oi que sí?

–Sí, sí, n’estic segur –va fer el Papa, i la veu se li va impregnar d’una rialleta–. Haig de ser capaç de fer tot el que se’m demana. Haig de ser capaç fins i tot d’editar un petit rotatiu suburbà.

–Oh, estimat Piers, ja sé que la feina no està a la teva altura –va dir la Mama, afectuosament–. Tot i això, és una benedicció i tenim molta sort que el senyor Morpurgo hagi resultat que és propietari d’un diari així, i a més demostra molta bondat, volent-te ajudar... –va dubtar una mica abans d’acabar la frase.

–Altra vegada –va afegir el Papa, distretament, completant-li la frase–. Sí, és estrany que un home tan ric com en Morpurgo es molesti a publicar una cosa com el Lovegrove Gazette. Pel que és dona uns beneficis considerables, això m’han dit, però sembla ben poca cosa per a un home que disposa d’una fortuna tan enorme. En fi, suposo que quan algú acumula un patrimoni d’aquestes dimensions hi ha tota mena de coses que es barregen amb els diamants i l’or.

Va tornar a caure sota el seu encanteri personal. Tenia uns ulls grisos que li brillaven sota la línia recta de les celles negres, clavats a les parets de la saleta de la granja. Tot i que jo encara era molt petita, vaig endevinar que s’estava imaginant com devia provar, allò de ser milionari.

La Mama va agafar la tetera marró i va tornar a omplir la seva tassa i la del Papa, va sospirar, i ell la va mirar una altra vegada.

–Odies haver-te de quedar aquí, en aquest lloc solitari, oi?

–No, no, jo soc feliç a qualsevol lloc –va dir–. I sempre he volgut que els nens passessin unes vacances a les muntanyes de Pentland, com jo a la seva edat. I per a ells no hi ha res millor que viure en una granja; almenys, això és el que diu sempre la gent, no sé per què. Però deixar l’apartament moblat, això sí que no em fa el pes. No m’agrada haver de fer-ho...

–Ja ho sé, ja ho sé –va admetre el Papa, amb tristesa però també amb una mica d’impaciència.

Tot plegat va passar fa més de cinquanta anys, i el que amoïnava els meus pares no era cap futilesa. En aquells temps no hi havia gaire gent respectable disposada a llogar casa seva amb els mobles i tot, i les persones respectables tampoc volien anar a aquesta mena d’habitatges.

–Ja sé que aquesta gent té un bon motiu per voler un lloc on passar l’estiu, i que venen d’Austràlia a veure la seva filla al sanatori del doctor Philip  murmurar la Mama–, però és que és tan arriscat, deixar la casa a uns estranys, amb tot el mobiliari bo.

–Sí, suposo que és força valuós –va fer el Papa, pensarós.

–Home, és veritat que només són mobles Imperi –va aclarir la Mama–, però, dins del seu estil, són del millor que hi ha. La tieta Clara els va comprar tots a França i a Itàlia quan estava casada amb el violinista francès, a mi em semblen unes peces sòlides i confortables, i, tot i que no són Chippendale, les butaques amb els cignes i les altres amb els caps de dofí són realment precioses, i les sedes amb les abelles i les estrelles són molt boniques. N’estarem agraïts, de tenir tots aquests mobles quan comencem de zero a Lovegrove.

–A Lovegrove –va repetir el Papa–. Realment és molt curiós, que estigui tornant a Lovegrove. No ho trobes curiós, Rose –va dir, mentre em donava un terròs de sucre–, que t’estigui portant al lloc on vivia quan era petit com tu?

–El tiet Richard també hi era? –vaig preguntar.

El germà del Papa havia mort a l’Índia d’unes febres quan tenia vint-i-un anys. L’havien batejat Richard Quinbury per diferenciar-lo d’un altre Richard de la família, i el Papa se l’estimava tant que quan va néixer el meu germà petit li va posar el seu nom, i tots consideràvem que el menut era el més maco de tots quatre germans, de manera que sempre pensàvem en el nostre tiet difunt com si hagués estat una joia que ens havia estat arrabassada i provàvem de recuperar-lo a través de les històries que el pare ens explicava.

–Sí, en Richard Quin també hi era –va confirmar el Papa–, altrament no me’n recordaria tan bé. Els llocs que vaig visitar sense ell no són mai tan clars en la meva memòria.

 
 
 La família Aubrey
 
 © 2019 Rebecca West, pel text.
 © 2019 Mar Vidal, per la traducció.
 © 2019 Univers per l'edició en llengua catalana.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat