Contra les grans veritats

Foto: Cindy Tang

Si hi ha algun periodista cultural a la sala estarà d’acord amb mi que sempre hi ha aquella novetat de setembre que t’arriba abans de les vacances i que llegeixes amb la certa calma de l’estiu, abans que el dia comenci a escurçar-se i les novetats de la represa facin sobreeixir la bústia.

Gina em va arribar amb una nota manuscrita de la seva autora, Maria Climent, a mitjan juliol. Va acompanyar berenars a la terrassa i una gandula de quadres que estrenava alhora que el llibre. Com no tenir-ne un record plàcid?

Vaig devorar-lo en dos dies. El seu to franc i el sentit de l’humor amb què l’autora explica una cosa tan grossa com una diagnosi d’esclerosi múltiple als trenta anys em van atrapar, i així que la calor afluixava m’endinsava als dubtes d’aquesta Gina que em parlava com si em conegués de tota la vida, en una llengua materna que feia goig de llegir.

Quan pensava, aquests dies, a quin llibre dedicaria La Principal aquesta setmana, em vaig adonar que, malgrat guardar-ne molt bon record, encara no havia dit res de la primera novel·la de Maria Climent, que jo havia llegit al juliol, però que tot just va sortir al setembre.

Gina no és una novel·la pretensiosa i potser per això en guardo un bon record. Quan escrius, penso, pots optar per viaranys diversos i Climent pren, al meu entendre, una decisió encertada: tractar una diagnosi, amb el canvi de vida i el trencall que això suposa, no des del creixement, tal i com sempre l’hem entès, sinó des de l’humor, des d’una certa autoparòdia que fa que la protagonista, en lloc d’alliçonar el lector amb el seu viacrucis, decideixi explicar-li, amb franquesa, com li afecta aquest canvi de vida sense cap ínfula. Cap transcendència, la Gina no veu cap llum, al contrari: va fent. Ara s’equivoca, ara recula, ara se’n fot de com l’ha vessada. Ara fa dues passes enrere per fer-ne una endavant. Es contradiu i es dona la raó però mai sembla que allò que li passa formi part de cap ritus iniciàtic. I segurament aquesta poca voluntat d’universalitzar és el que fa que acabi sent tan universal, amb una única premissa: cadascú fa el que pot amb el material que té, ras i curt. La manera com la Gina s’enfronta a la vida és única i, alhora, els seus dubtes són universals, però el lector s’hi apropa sense la pressió de les veritats absolutes i la curiositat de saber com algú amb qui no l’obliguen a emmirallar-se resol els seus propis conflictes. Que són els seus, els de la narradora, no els de qui els llegeix. Depèn com, ni tan sols els de l’escriptora.

Gina em fa pensar en la lleugeresa. Pots explicar una història i despertar la curiositat i l’empatia de qui et llegeix des d’un indret que no té per què ser estrictament profund. Hem llegit molta literatura sobre pèrdues, malalties, mort i desenganys. Literatura de “allò que no et mata et fa ser més fort”. En això, Gina no és diferent. Però Maria Climent decideix explicar-nos tot aquest procés des de l’humor. És una tria intel·ligent: quan et despulles davant de l’altre amb el mig somriure de qui sap que està ensenyant el cul, la simpatia és gairebé instantània. La gravetat genera, si no està molt ben escrita, rebuig i avorriment, dejà vu.

Algú podrà dir que Gina té tics de primera novel·la. És cert en part i prou. Les primeres novel·les, si beuen de la pròpia vida per néixer, acostumen a pecar de solemnitat. Climent, de manera intel·ligent, es vacuna contra aquest pes i decideix riure-se’n. Del pes i d’ella. De la malaltia i dels dubtes. I aquesta decisió, d’una batzegada, la vacuna també contra el pes de la primera novel·la. Contra les grans veritats i el perill de narrar la superació.

Quan acabes Gina, no pots estar convençut que la protagonista se n’hagi sortit. I què? Així és la vida. No ens en sortim. O ens en sortim poc. O no ens en sortim com ens imaginàvem. I sovint, l’únic que ens queda és riure a cor que vols dels atzars que ho són per llei i d’aquells que volem que ho siguin però ens els busquem solets. I així comença i acaba aquesta novel·la. Una mica com la vida. A mig camí entre el que et passa i el que en fas.