Foto: Maria Climent
Són persones els cromosomes, hormones i genitals de les quals no concorden amb els dos sexes majoritaris i amb els quals funcionem socialment, és a dir femení i masculí. Són vora un 1%. El calaix intersex és un calaix molt gran on hi ha moltes persones, aparentment les classificaries en un dels dos sexes majoritaris i d’altres (molt poques) en què s’aprecien genitals ambigus, que si els veiessis diries ostres, no sé ben bé si és un clítoris molt gran o un penis molt petit; aquests casos es detecten en néixer, però no són el més habitual. És molt important per a les persones intersex escoltar les seves demandes, com ara que no mutilin les criatures quan neixen. I que mentre les criatures no puguin decidir què volen fer amb el seu cos, que no es facin intervencions mèdiques perquè no només no millorarà la seva salut sinó que pot empitjorar-la. I l’altra és que es faciliti la inscripció de les persones com a persones intersex, perquè el seu sexe no és home o dona. Una altra cosa és el gènere amb què es decidirà criar aquesta criatura mentre no l’expressi, que no el recull el registre.
Per què creus que hi ha gent que odia el que surt de la norma? Creus que és per por?
No, no és por. De por ens en volen fer a nosaltres! No en tinc ni idea. No m’entra al cap com coses que haurien de ser privades, com ara la teva orientació sexual o la teva identitat de gènere, hi ha gent que se les pren com una ofensa. Com si la meva orientació, tot i no ser normativa, digués alguna cosa en contra de la seva. Tu tingues la teva identitat de gènere i la teva orientació, jo tindré la meva i ja està. Si no volem tenir mai relacions sexuals, doncs no tindrem mai cap problema. Sí que és veritat que les persones més intransigents i els moviments feixistes autoritaristes el que volen és una ordenació concreta del món i un control sobre la població. Quan et saltes determinades normes socials estàs declarant-te insubmisa davant d’aquest control i és llavors quan hi ha gent que es posa molt nerviosa. I una altra cosa és que a les escoles ens ensenyen les coses com si fossin veritat i hi ha coses que sabem que són mentida, que científicament es demostra que són mentida, però esclar, hi ha persones que es mostren molt insegures quan qüestiones les seves creences. Per tant crec que l’educació hi té molt a dir.
Com de perillós és el porno tal com està entès avui dia?
El porno és tan perillós com les creences que tenim. Si canviem les creences canviarà el porno. I més enllà del porno comercial hi ha gent que està fent porno diferent, amb altres creences i altres propostes i sobretot no només amb una altra ideologia pel que fa a les relacions sinó també pel que fa a la llibertat sexual de les persones que hi participen i per tant, sense explotació sexual. Si deixem de consumir determinats tipus de porno voldrà dir que el deixaran de fer. Estem molt preocupats perquè els menors estan mirant porno i no ens preguntem per què els grans estan fent aquest tipus de porno i potser això és el que ens hauria de preocupar. Els nens estan mirant el porno que fem els adults i, per tant, si fem coses diferents els nens també miraran coses diferents. El que ens ha de preocupar és que les nostres criatures tinguin altres fonts d’informació sobre sexualitats i que el porno amb el qual es trobin no sigui la seva única font d’informació i d’educació sexual. Per tant, si tenim converses relaxades sobre sexualitat amb les criatures que ens envolten, en tenim mil ocasions en la vida diària (per exemple: en una taula surt el comentari “saps que aquell és maricon?”) hem d’aprofitar per educar joves i també grans. I després amb l’exemple: si per tu la sexualitat és una cosa bruta i horrorosa i de la qual no es pot parlar, ells percebran que no poder recórrer a tu en cas de dubtes. En canvi, si s’accepta amb naturalitat que les persones tenen vida sexual i cadascú la té a la seva manera és més fàcil que aquestes criatures vinguin a parlar amb tu si tenen cap problema. Cadascú pot intervenir des del seu àmbit: jo he escrit un llibre, tu fas una entrevista, algú que es dediqui a l’educació pot buscar formació sobre el tema, etc. O parlar des de l’experiència: si t’ha incomodat per exemple que algú t’hagi mirat els pits al metro, expressar-ho davant seu també forma part de l’educació.
Quan vaig conèixer el concepte incel per primera vegada no em podia creure que existís de veritat.
A mi em fascina que hi hagi gent que es pensi que relacionar-se amb altres persones és un dret que tenen. Ja sigui de manera sexual o no. Tu tens dret a la teva sexualitat, a explorar-la, a desitjar, al plaer, però no tens dret a relacionar-te sexualment amb ningú. I si tens moltes ganes de sexe et pots masturbar, pensar el que vulguis, i sense cap invasió a cap persona, a casa teva pots fer el que vulguis. El dret és a tenir desig i buscar plaer tu, però sense atabalar ningú. Relacionar-te amb una altra persona, sexualment o no, depèn també de l’altra persona. Si és normal, que els incels no trobin ningú amb qui follar!, qui ha de voler follar amb ells? Si són persones racistes, homòfobes, masclistes, si consideren que l’únic objectiu de les dones a la vida és el plaer dels homes, doncs és normal que els costi molt trobar algú amb qui tenir relacions, no només sexuals sinó també socials. Els incels són el cas extrem, però hi ha molts homes que es creuen que tenen dret a retribució sexual per part de les seves parelles, per exemple: “Jo tinc dret que tu estiguis disponible per a mi tant si et ve de gust com si no”. I aquesta idea està molt arrelada no només en els homes sinó també en les dones, i aquí s’entra en uns cercles de fals consentiment en què la dona accepta bé perquè “és molt pesat”, bé “perquè pels cinc minuts que trigarà a córrer-se, m’és més pràctic cedir i deixar-me fer que la setmana que estarà de mala hòstia o tota la mala llet que em menjaré”, etc. I potser en aquell moment és més fàcil però si és una conducta que es va repetint i es converteix en una dinàmica de parella, és molt destructiva, tant per la dona que està sent forçada, perquè això, al final és una violació, com per la parella. Crec que és imprescindible que traspassem la idea de consentiment i que anem a la idea d’entusiasme: jo vull tenir relacions sexuals amb una persona que es mori de ganes d’estar amb mi. I si no, doncs anem a veure una pel·li, o me’n vaig a casa i em faig una palla. No hi ha més. O totes les persones que estan participant en aquesta experiència sexual en tenen moltíssimes ganes o no cal posar-s’hi. I a mi m’alarma que hi hagi gent que pugui gaudir sabent que l’altra persona està allà sense ganes.
Què ens vol dir la justícia amb les sentències que rebaixen penes si la dona víctima de violació estava inconscient?
Això ha anat sempre així, el que passa és que ara ho sabem, ho reivindiquem, es diu als mitjans, ens manifestem perquè canviï, per tant és un canvi important, que com a mínim assenyalem aquesta violència institucional. Però sí, és greu: a l’home si va borratxo l’eximeix perquè “no sabia el que feia” i si nosaltres estem borratxes, també l’eximeix a ell. Això és així perquè qui ha fet les lleis són els que estan a la banda dels violadors i no a la banda de les violades. El que hem d’aconseguir és més consciència social per fer pressió sobre els legisladors perquè legislin en benefici del màxim de persones, no d’ells.
Què és el mandat de gènere?
Hi ha mandat de gènere per home i per dona, no hi ha més mandats de gènere, tot i que hi ha més gèneres. Vol dir com s’espera que tu actuïs i et comportis i també com se t’ha de tractar en funció del teu gènere. Si tu coneixes una persona que no saps ben bé on classificar-la, hi ha una estona d’incomoditat perquè no saps com tractar aquesta persona. I la idea seria: “Bé, doncs l’has de tractar com a una persona”. El cas és que no sabem tractar la gent com a persona. Sabem tractar la gent com a un home o com a una dona. Llavors ens tranquil·litza saber que això és un home, això és una dona, ja està, podem aplicar les normes, i si no ho sabem, no ho suportem. Ens és molt incòmode. El mandat de gènere dels homes és ser actius sexualment, assertius, conquistar, tenir el màxim de relacions sexuals que puguin, tenir-ne sempre ganes, estar sempre a punt i una sexualitat heteronormativa i coitcentrista, i el mandat de gènere de les dones és: tu no tens desig, tu estàs només per agradar i per tant, sigues atractiva, i ser atractiva voldrà dir sigues coses diferents en diferents moments de la teva vida. Hi ha un moment en què has de ser sexualment atractiva però hi ha un moment en què has de ser atractiva per exemple callant i sotmetent-te i sent una gran criada, una gran minyona i una gran esclava domèstica. Llavors, en aquest mandat de gènere entra deixar-se fer com si no tinguéssim desig i això és el que alimenta aquestes visions d'”és igual si jo no en tinc ganes, perquè a ell realment li ve molt de gust” i de part d’ells, “és que a mi em ve molt de gust i m’és igual si a ella no”.
M’ha interessat molt la part de reeducar-nos el gust. Obrir-nos a enamorar-nos del que surt de la norma.
Que hi hagi unes normes que no ens les diuen però sí que ens les diuen (vull dir que tu vius les normes i t’eduques en les normes) implica que el fet que ens agradin persones que no tenen físics normatius, com ara persones molt grasses, o persones a qui els falti un braç, o que van en cadira de rodes o qualsevol persona que no encaixa en aquest físic normatiu no ens pot agradar. Quan en realitat, en les relacions sexoafectives hi ha moltíssimes coses que juguen que no són la imatge i és absurd aturar-te en la imatge quan en la relació hi haurà coses que seran molt més importants. No hi ha res més avorrit que tenir relacions sexuals amb algú que està molt preocupat per la seva imatge. Llavors, quan parlo de reeducar el gust, parlo de: i si tanquem els ulls un moment i ens deixem sentir totes les altres coses? Les olors, els tactes, com em sento abraçada a aquest cos que no és com m’havien dit que havien de ser els cossos que m’havien d’agradar, però que a mi em fa sentir unes coses. Perquè crec que per aquí anirem més pel camí del que ens agrada de veritat. I no és fàcil perquè estem molt educats en la imatge: aquesta persona és guapa, aquesta persona no és guapa, aquesta persona és desitjable, aquesta altra no és desitjable… i tot el que cau fora del que és desitjable, cau, eh, i ja està. Però és una cosa que pot passar, que li passa a molta gent i de fet, la majora de persones no tenim relacions només amb persones que cauen dintre la norma com a desitjables, perquè no n’hi ha tantes, tampoc, no? I després, a més, que sigui correspost, que sigui recíproc. I si ens obrim? I si creiem que ser digne de sentir desig i de ser desitjat té a veure amb ser persona, i ja està?
