Converses

Guillem Gisbert: «Sento que ja no he de demostrar res a ningú»

El líder dels Manel diu que va arrossegar la crisi què-seré-de-gran fins que es va trobar sent cantant

David Carabén: «Faig música per fotre el camp de mi»

| 08/12/2019 a les 15:43h
Especial: Converses
Arxivat a: El piano, converses, Manel, pop, música
Va haver-hi una època remota en què Guillem Gisbert (Barcelona, 1981) perseguia els periodistes culturals com jo mateixa per intentar que parléssim dels llibres de les editorials on treballava. Fins que es van invertir els papers: ara som els periodistes culturals els que fem cua per entrevistar-lo a ell, convertit en un ídol del pop català. El grup Manel va debutar el 2008 i toca el cim dels rànquings amb cada nou disc. O discu, com diu ell. Ja van pel cinquè: Per la bona gent. Em fa l'efecte que el cantant i compositor afronta aquesta conversa des d'una honestedat que s'agraeix i amb un cert hermetisme. Com si s'hagués de protegir de qui sap què.
 

Foto: Ceràmiques Guzmán

 
Com portes el vertigen per tot plegat? O no en tens?

M'hi he anat acostumant de mica en mica. El primer any va ser quan de cop les circumstàncies van fer un tomb estrany, d'aquells que no t'esperes. Hi ha un gran gir el primer dia que algú et saluda pel carrer. O el primer dia que veus un desconegut cantant una cançó que has escrit. Aquestes coses són estranyes, i et passen totes en dos mesos.

Vau fer un ascens meteòric.

Aquells dos mesos vaig estrenar una faceta de la meva personalitat que no coneixia, vaig passar a ser una persona que de tant en tant rep aquesta mena d'inputs tan estranys. Però això em va passar el 2008. A partir d'aquí vaig entrar en un estadi en el qual t'acostumes a la dimensió pública i et concentres en la feina com qualsevol altre professional, i la intentes fer tan bé com saps. No crec que sigui gaire diferent de qualsevol altra feina creativa. La del grup de música és una vida molt privada, molt petita. Té la dimensió de l'escenari i de l'aplaudiment, però poca cosa més. L'escenari és un moment molt concret de la vida del músic, en percentatge és molt minúscul. És un moment tan tan tan curt que no crec que em marqui ni el dia a dia ni la personalitat.

Amb cada nou disc, afronteu el repte de satisfer les expectatives.

Abans de treure el segon disc vam notar aquesta tensió, però bàsicament perquè no sabíem encara quina seria la nostra història. Està ple de grups que un dia van treure un disc que va tenir certa gràcia però després no van fer una carrera, va ser una petita flor de joventut i allà es va quedar. Jo no tenia ni punyetera idea de quina seria la nostra història, i sí que preferia quedar-me amb la sensació d'haver posat en aquell segon disc tot el que teníem dins. Un dia, abans de tot, se'm va encendre una llum verda que deia: això és una cançó, està bé, m'atreviria a presentar-la en directe, m'atreviria a dir al món que he escrit una cançó i que aquesta cançó és així. Fins ara no n'has fet mai cap, però de cop se t'encén la llum verda. És una cosa molt delicada, que no saps exactament d'on ve i que no te la saps provocar. Recordo que jo dubtava de si allò em tornaria a passar. A més, en aquest sentit els elogis són molt debilitadors: et diuen que has fet una cançó tan tan bona i tu et preguntes si seràs capaç de tornar a escriure una cançó tan bona com aquella. Si t'ho pares a pensar gaire, és immobilitzador. Del primer al segon disc estrenes la cosa estranya que la gent et saluda i estrenes aquest tipus d'emocions. Suposo que si hi ha una part de la teva naturalesa que es pot dedicar a aquesta professió és perquè superes aquestes emocions i escrius, i treballes. Jo me'n vaig adonar que treballant se me n'anava la tonteria.

Recordes quina va ser la primera vegada que se't va encendre la llum verda i vas saber que havies escrit una cançó?

El primer disc va tenir una maqueta anterior amb quatre o cinc cançons. Nit freda per ser abril, En la que el Bernat se't troba, Ceràmiques Guzmán i Dona estrangera. Una d'aquestes va ser la primera. Jo havia estudiat periodisme i no havia practicat mai melodies, havia escrit paraules però no havia fet res de melodia. I recordo que van començar a sortir-me melodies que em semblaven bé. Tampoc molt bé, però bueno: bé. Un dia caminava pel Mercat de la Llibertat, a Gràcia, i anava donant voltes al clímax final d'En la que el Bernat se't troba, a la idea poc intuïtiva d'acabar amb una nota greu. I ho anava gravant en notes de veu. Ahir vaig haver d'anar a formatejar el telèfon perquè l'omplo de notes de veu. Moltes vegades no me les torno ni a escoltar.

Compons les cançons amb notes de veu?

Sí. Quan arribo al local, agafo una de les melodies que he gravat caminant per on sigui, l'entenc i li poso uns acords. D'aquí en dedueixo una possible estructura. M'ho gravo, en faig un loop, em poso a caminar i començo a pensar quines paraules em semblaria bé que acompanyessin aquesta música.

Sou molt populars, arribeu a molta gent. Hi ha cap part de tu que li sàpiga greu aquest ressò tan gran, que preferiria ser un artista més minoritari?

M'agradaria pensar que qualsevol persona que es dedica a una feina creativa té com a objectiu arribar a tanta gent com sigui possible. Una altra cosa és que també tingui com a objectiu no fer concessions per arribar a més gent. Des del moment que jo no faig concessions quan faig els discos, si arribo a la màxima gent possible em sembla fantàstic. Tothom vol que als seus concerts hi hagi com més gent millor. La part més underground i elitista et pot tirar una mica quan ets jove, però arriba un moment en el qual no té cap mena de sentit.

Faries cançons ni que no les escoltés ningú?

Crec que hi ha una part de mi que fa coses d'aquestes, i no em refereixo només a cançons, de manera natural. L'èxit del grup ha estat un estímul per haver fet cinc discos en dotze anys. Si no, m'hauria espaiat molt més. Que et vagin bé les coses et posa en un raïl i et fa anar a treballar i et sents escoltat i tot té un sentit. Això és molt gratificant. Sentir que estàs fent una cosa que t'importa és una sensació rara avui en dia, tinc molts amics que els costa trobar aquesta sensació. Soc afortunat. Em sento molt en connexió amb les coses que faig.

Ha tingut coses dolentes, l'èxit? Has hagut de fer renúncies importants?

En general tot ha estat positiu. M'ha anat bé la feina i m'ha anat bé la realització personal a partir de la feina. Sentir-me observat pel carrer o en un lloc públic és una cosa que no m'agrada però que tampoc em passa tant. I quan m'aturen pel carrer, en un percentatge elevadíssim de vegades em diuen coses boniques i amb elegància.

Ets conscient d'haver despertat enveges?

En el meu dia a dia em relaciono amb poca gent, i és gent que m'estima. Amb els companys professionals també som amics. Si un artista fa una cançó que m'agradaria haver escrit, no l'envejo: l'hi agraeixo, perquè això m'estimula a mi a treballar. No m'estimula des de la ràbia ni la competitivitat, sinó que em demostra com de bonica és aquesta disciplina, aquesta feina. Trobar cançons que t'estimulin és una cosa bonica. Vull pensar que a la gent que es dedica a això li passa el mateix que a mi. D'altra banda, com que fins ara a Manel ens han anat bé les coses i hem omplert els concerts, puc entendre que hàgim despertat certes enveges, però en general el feedback que he rebut ha estat de respecte. Parlo del feedback personal. Després hi ha les xarxes socials, que són un bosc molt més complicat on entro molt poc, però inevitablement m'arriben comentaris que s'hi fan. Això de les xarxes ja és una altra dimensió.

Hi ha gent que se t'acosta per interès?

Acabo de veure la sèrie The Crown, a Netflix: va sobre la corona anglesa, està molt bé. Jo no soc Diana Spencer. Si se m'apropen per interès, no puc aportar gran cosa a ningú. Faig cançons i les canto, no soc conseller de no sé què. Sí que se'm pot apropar gent perquè vol tenir una conversa amb mi. Si m'interessa parlar-hi, és un plaer enorme. Si no, me'ls trec del damunt.

Per la bona gent parla de la bondat. Tots portem una mala persona a dintre?

Crec que sí. Tots som capaços d'egoisme, de por, de reaccionar a la por protegint-nos... És el tema de Star Wars, no descobreixo res. Sempre és més fàcil jutjar els altres que jutjar-te tu mateix, els petits actes de malícia que podem cometre durant el dia sempre ens els perdonem molt més a nosaltres mateixos. I està bé que ho fem, per sobreviure. Però siguem-ne conscients: som capaços de fer una sèrie d'actes que retrauríem a algú altre si els fes ell. Aquesta cançó posa un flaix damunt els petits actes de malícia que qualsevol és capaç de fer.

Es diu que heu canviat tant. Ara feu anar els sintetizadors, però l'essència de les cançons segueix portant l'empremta Manel.

Les cançons es poden disfressar amb un ukelele o una guitarra acústica o una orquestra, i la disfressa aporta significat. Nosaltres hem anat canviant la disfressa de les cançons al llarg del temps, sí. Però som els mateixos quatre éssers humans. Pretenem evolucionar o simplement fer discos diferents, però el que no pretenem és ser unes altres persones. I això que et deia de la llum verda, del clic que et diu si una cançó està bé o no, forma part tant de la personalitat que és molt difícil de canviar encara que ho vulguis. Quan llegeixo llibres o miro pel·lis en subratllo trossos o me'ls apunto. Em pregunto si jo ara subratllaria d'un llibre les mateixes coses que el 2008. Vull pensar que en subratllaria coses diferents, però estic convençut que la majoria serien les mateixes.

L'Espinàs parla de la fatalitat de l'escriptor, diu que estem condemnats a ser com som. El canvi de paradigma no és mai tan gran.

A la mateixa cançó Canvi de paradigma, el personatge no és capaç d'assumir el canvi de paradigma, es queda tancat a casa, entre dues aigües.

Dius que aquest últim disc és més cerebral, que apel·la menys a les emocions. Però la música emociona, ens arriba pel canal emocional.

No sé si em vaig expressar del tot bé. Jo crec que la música treballa per emocions, i quan preparem les cançons treballem amb emocions. Hem d'entendre la vibració de la cançó i trobar quines paraules li van bé. Formigues és una cançó que té una vibració. Pot voler dir una cosa, en pot voler dir una altra, però el que és important és que es mantingui aquesta vibració. I depèn de quina paraula diguis abans o després, la perds. Es tracta de controlar molt això. Però el que vaig voler dir és que és diferent escriure cançons als 25, 26 o 27 anys que als 38 que tinc ara. A nivell vital vas passant per diverses etapes. La cançó romàntica amb un punt torturadet irònic dels primers discos no m'ha interessat gaire en aquest últim disc. Potser hi tornarem, no ho sé. No sé si dir-te que tant de bo hi tornem o que millor que no.

També dependrà de per on et porti la vida a tu.

Suposo que sí, però ara mateix m'interessen altres coses de les cançons que fan els altres. Quan tenia 25 anys, totes les cançons que escoltava parlaven de mi, i feia cançons d'amor en aquesta línia.

Però quan estàs en fase totes-les-cançons-parlen-de-mi, escoltes Canvi de paradigma i també te la fas teva.

Sí, sí. Però em referia a la cançó d'amor més clàssica, que ara m'interessa menys. Jo em prenc les cançons com un exercici de ficció total, però amb una espurna inicial que surt de mi. Quan tinc una idea per a una cançó, la sensació és que tinc un joc. Estic content perquè tinc un joc entre mans amb el qual estaré molts dies jugant.

El joc està bé, crec, quan també hi ha foc. El joc pel joc té poca gràcia, és un exercici i prou. Hi ha d'haver un punt de veritat.

Sí, sí: hi ha d'haver teca al darrere. I això és una cosa que no es compra ni es ven però que, quan hi és, es nota. Hi ha un moment en què arribes a la convicció que, per alguna raó, aquell tema està bé. És una sensació molt gratificant. L'objectiu gros inicial és tan important com la lletra petita que faràs després. Quan el trobes, llavors es tracta de jugar, jugar i jugar.

Heu aconseguit viure de la música, cosa molt difícil.

I cantant en català, que és gairebé impossible. Hem tingut molta sort, estem vivint una vida molt atípica. Des del 2009 que ens guanyem la vida cantant cançons en català.

Justament és quan devia arribar la gran crisi del sector, quan es van deixar de vendre discos.

Però m'agradaria comparar les xifres dels qui es guanyaven la vida cantant en català l'any 1995, per situar-nos en un gran moment de la indústria discogràfica, i dels qui se la guanyen avui. No crec que siguin xifres gaire diferents. Abans la venda de discos era un pico molt interessant per acabar d'arrodonir l'economia familiar, però els concerts sempre han estat els concerts. Als noranta els grups catalans tampoc eren molt més dels que hi ha ara. Són faves comptades, és una qüestió purament demogràfica. Cantant en català necessites que et vagi tot molt bé a Catalunya, perquè a fora ets més o menys testimonial. Nosaltres farem un concert a Madrid i ja n'hem venut nou-centes entrades, és collonut. La meitat seran catalans que viuen allà, però també hi ha madrilenys que ja fa anys que ens venen a veure. I toquem arreu d'Espanya, però a fora som gairebé un grup minoritari.

Ara teniu discogràfica pròpia.

Sí, que vol dir imprimir i controlar la producció del disc. La distribució l'hem feta amb Sony. Se'ns van acabar els contractes que teníem des del principi i vam decidir eliminar un intermediari. Però més enllà d'això, ha canviat poc en el sentit que quan vam arribar-hi nosaltres la indústria discogràfica ja no es dedicava a suggerir coses als grups sobre les cançons. Nosaltres sempre hem entregat màsters fets i no hem rebut mai ni un suggeriment, sempre hem fet el que ens ha donat la gana.

Ets el líder del grup...

Soc el cantant dels Manel i el que fa una gran majoria de les cançons. Això a l'escenari et dona una imatge de lideratge i durant el procés de gravació et fa aportar-hi una cosa molt significativa, però si alguna cosa crec que ha sigut important per a aquest grup de música al llarg dels anys és que hem sigut quatre persones col·laborant molt les unes amb les altres, i l'esforç de les quatre persones dona com a resultat un disc. Jo sol no hauria fet els discos de Manel, n'hauria fet uns altres. Ni tan sols dic que millors o pitjors (crec que serien pitjors), però serien uns altres. Els quatre ho sentim com un projecte personal. I aquesta és la manera d'aconseguir que els racons de les cançons siguin interessants. Jo no puc arribar a tot arreu i no tinc el talent per fer segons quines coses.

De nen eres el delegat de la classe?

Vaig passar èpoques. De petit sí que vaig ser el delegat de la classe; d'adolescent, no.

De quina mena de família vens? Els membres del grup us vau conèixer al Costa i Llobera, que és un institut-escola públic, però no és un institut qualsevol.

Crec que el meu germà i jo hi vam anar a parar per proximitat. Ma mare vivia a República Argentina, prop del pont de Vallcarca. Estem parlant de la Barcelona preolímpica, recordo els embussos d'anar amb cotxe cap a l'escola, amb la ronda construint-se. La família de ma mare és de Gràcia, del carrer Goya al costat de Rius i Taulet, i la de mon pare vivia a Vilamarí amb Gran Via, l'avi anava a veure toros a Les Arenes. Som dos germans de pare i mare, l'Ignasi i jo, i mon pare té a més dos fills més petits, l'Eduard i la Rita.

Hi havia llibres a casa teva?

Sí, hi havia llibres i hi havia música, especialment molta música. El meu pare toca la guitarra i m'anava passant cassets, i jo me'ls escoltava amb els walkmans. Ell em suggeria coses, algunes van colar i altres, no. Que vaig aprendre a tocar Give a Little Bit de Supertramp com dic a Boy Band és cert. La guitarra no me la van comprar als Encants, sinó en una botiga de la Gran Via que es diu Iber Musical.

Què més recordes haver escoltat quan encara no sabies que t'acabaries dedicant a la música?

El meu pare tenia una caixa blava amb tota la discografia dels Beatles, l'havia comprat a Andorra. Encara ara és molt dels Beatles. Ho va provar amb Supertramp, amb Crosby Stills & Nash... Ell no era gens dylanero, el Dylan li vaig haver d'ensenyar jo després. Sí que era bastant serratero –i a mi Serrat em va interessar molt– i també era molt de Mecano. Potser és perquè de petit els escoltava sempre, però em sembla que Mecano eren molt bons. Jo cantava com a cosa privada, però en cap moment em vaig pensar que la música seria una professió. En cap moment. Sis mesos abans que sortís el primer disc de Manel no m'ho hauria pensat mai, m'ho prenia com un joc. És una cosa que m'ha anat sorprenent molt mentre ha anat passant.

Quan et vaig conèixer, treballaves a gabinets de premsa d'editorials.

En aquella època estàvem preparant la maqueta que vam presentar al concurs Sona 9. Però no tenia previst que la música es convertís en una feina ni de conya. El món del llibre m'agradava, i si hagués seguit treballant-hi crec que hi hauria estat a gust.

Quan estudiaves periodisme a l'Autònoma, què t'imaginaves sent de gran?

Projectava molt poc, em costava imaginar-me el futur. No tenia gens clar què volia fer a la vida. Vaig arrossegar la crisi de què-seré-de-gran fins que de cop ja era cantant d'un grup sense creure-m'ho gaire. Em vaig trobar sent cantant.

Ara ja t'ho creus, que ets cantant?

Tinc la sensació que és una cosa que sempre s'ha de dir amb la boca petita, perquè és tan excepcional, tan fràgil... Fa dotze anys que faig això. Quan en porti vint, ja ho veurem. Se'm fa una mica estrany.

Tens por que s'acabi?

La tenia més abans, sobretot del primer al segon disc. Ara mateix tinc el neguit de què serem capaços de fer, de si arribarà un moment que la llum verda s'apagarà... M'interessa el que ve després. Ara entenc què és escriure cançons, però els vint anys que venen són un misteri enorme, em costa imaginar-me'ls. La disciplina d'escriure cançons està molt associada a la joventut, el pop és eminentment jove. Estadísticament, la gent deixa de fer cançons. I dels que en segueixen fent, n'hi ha que tenen qualitat i n'hi ha que no. Tot plegat és un eslàlom, una cursa d'obstacles important.

David Carabén en una entrevista em va dir: "De jove les cançons et surten com els ocellets quan arriba la primavera, cantes sol. De gran necessites més estímuls musicals i també més estímuls vitals per trobar una cosa digna de ser cantada que no hagis cantat abans".

Al Carabén de tant en tant li demano audiència, m'agrada sentir-lo. Em porta un temps cap endavant. El David té deu anys més que jo i segueix fent discos collonuts. I amb el Sisa també em passa. Quan estic amb algú més gran que jo que s'hi ha dedicat, procuro treure el tema. Vull saber com s'ho fan els que em porten anys d'avantatge. El que em diuen acostuma a ser bastant vigoritzant.

Vau fer de teloners d'un concert de Mishima, crec. Ara sou més populars que ells.

No vam fer de teloners: vam sortir dins d'un concert seu a presentar els respectes. Les trajectòries de cada grup s'assemblen molt però no són mai idèntiques. Nosaltres hem aconseguit des del primer disc un públic nombrós perquè, no saps ben bé com, resulta que agrades a gent d'edats diferents, tenim un públic transversal. Ara estic flipant perquè molts amics meus amb criatures, però molts, m'envien vídeos dels seus fills amb la cançó Boy Band: per alguna raó la tornada de Boy Band se'ls enganxa i la canten. Això no formava part de la meva agenda.

Jo vaig anar al concert del Poble Espanyol amb un fill meu adolescent que és superfan vostre i fa anys que se sap totes les vostres lletres. Per cert, no fas lletres fàcils de recordar.

També me n'he de recordar jo, i fins que no agafo musculatura mental... La cançó Jo competeixo em va provocar gairebé un atac d'ansietat al primer assaig, em veia incapaç de recordar-la. Després ja vas connectant neurones. Als concerts cometo errors, i a vegades canvio la manera de dir les coses. Les cançons narratives són més fàcils.

Les crítiques t'afecten gaire?

El pop té a veure sobretot amb el gust: t'agrada o no t'agrada. Tinc la sensació que la literatura permet un judici més objectiu, pot haver-hi unanimitat sobre la qualitat d'una novel·la. És difícil que hi hagi unanimitat sobre la qualitat d'una cançó, perquè t'agrada o no. Mola o no. Que una cançó tingui un to i que generi alguna cosa dins d'un cos depèn de molts factors. Cada cos és diferent, cada cervell és diferent, tothom ve d'un lloc diferent i et veu a tu d'una manera diferent. Quan estic treballant comento la jugada amb persones de confiança, sempre conscient que aquestes persones són éssers humans amb les seves opinions i conscient de la delicadesa de tot plegat. També jo soc un ésser humà amb les meves opinions. En general, veig que les crítiques depenen molt de la història de cadascú. Jo he estat més o menys segur amb el que he fet. Ets més vulnerable al principi, amb els primers discos, perquè necessites que d'alguna manera la generació anterior et legitimi, però ara jo ja no tinc aquesta necessitat. Sento que ja no he de demostrar res a ningú i, per tant, estic tranquil. Procuro fer les coses bé, procuro que m'agradin a mi i que agradin al meu entorn de confiança. No fem coses perfectes. Jo estic absolutament a favor de xerrar sobre les coses que faig, però he de trobar interlocutors vàlids, que valguin la pena. A les xarxes socials, per exemple, ja per definició l'interlocutor no és gaire vàlid. I amb els periodistes, depèn. Hi ha escriptors que tu mateixa deus haver entrevistat cinc o sis vegades. Amb aquests autors segur que hi tens una intimitat diferent, la relació és rica i us podeu aportar coses amb sentit. Però hi ha gent amb la qual això no passa tant.

Les crítiques solen fer forat quan et diuen alguna cosa i penses que potser l'encerten.

Sí, quan penses que el que diuen és veritat. En general, qualsevol crítica negativa sobre alguna cosa relacionada amb Manel mai em sorprendrà, perquè l'hauré pensat jo abans. Jo em dedico a escriure les cançons, a donar-hi moltes voltes, a pensar els 360 graus de les coses que faig. I sé que el que faig no és perfecte, que és fràgil i vulnerable com qualsevol acte creatiu. Sé que si tens ganes d'apropar-t'hi amb amor et resultarà interessant i t'aportarà alguna cosa i que si tens ganes d'apropar-t'hi des de l'altra banda, podràs fer-ho. Una vegada em vaig emprenyar molt perquè vam fer un concert a Andorra que va anar bé i per alguna raó el cronista va arribar a la conclusió que no havia anat bé. Si algú, d'aquí setanta-tres anys, investiga en una biblioteca com va anar aquell concert d'Andorra pensarà que va ser un infern, i jo vaig tenir la sensació que la gent estava contenta. Però quan em diuen coses sobre les cançons, me les escolto. Mira, va sortir la cançó Boy Band i vaig veure un comentari a youtube que deia que els diumenges no obren els Encants. Dic que em van comprar una guitarra un diumenge als Encants i resulta que els Encants no obren el diumenge. Hòstia puta, et sents idiota, fa no sé quants mesos que tens escrita aquesta frase i no se t'ha acudit comprovar els horaris dels Encants? És una cagada d'algú a qui la guitarra li havien comprat a l'Iber Musical de la Gran Via i no als Encants.

És el risc d'allunyar-te de la veritat: es pot notar. Ets de viure entusiasmat?

Soc de procurar-ho, que d'això va la cançó. La cançó va d'una petita crisi de fe, d'entendre que l'entusiasme és fràgil. Quan et surten les cançons com els ocellets de la primavera no ets conscient de la fragilitat de l'entusiasme, et penses que tu ets així i que envelliràs així. Després t'adones que les coses es van temperant una mica i que t'ho has de currar més perquè arribin els ocellets.

Pujar a l'escenari t'agrada o t'intimida? És un moment que esperes o que tems? En Lluís Gavaldà em va dir: "El de l'escenari soc jo, però feliç". Però a la vegada, just abans li costa pujar-hi.

De petit, quan feia teatre a l'escola, sí que sempre tenia una calma a l'escenari, m'hi devia sentir bé. Però la mística de l'escenari no m'interessa gaire, no crec que em carregui ni que em recarregui. Intento fer-ho bé, intento passar-m'ho bé. No sempre m'ho passo bé, l'escenari és un lloc violent, un lloc on pots estar molt a gust però també pots estar molt incòmode quan tens la sensació que les coses no les estàs fent com caldria. He tingut experiències en tots els sentits. Hi estic concentrat, defensant les cançons tan bé com puc. Hi ha moments molts bons, moments en què les cançons adquireixen una electricitat estranya, difícil de reproduir al següent concert. Ara feia dos anys que no pujava a un escenari i els primers concerts han tingut un punt de repte, t'hi desacostumes. Els primers dies d'una gira sempre estic més tens, però arriba un moment que ets conscient que no et pot passar res de dolent a l'escenari. Passi el que passi, sabrem reaccionar. L'escenari també té gràcia perquè existeix la possibilitat que alguna cosa pugui anar malament. Això no ho hem d'oblidar ni els músics ni el públic. El directe és la possibilitat de l'error. Hi ha dies que les coses no van bé, i aquests dies has de saber tirar endavant.

I a vegades ens en sortim.

La versió que fem ara d'aquesta cançó [Captatio benevolentiae] m'agrada bastant, ha sigut una feina maca recuperar-la. Feia molt temps que no la cantàvem, del primer disc havíem cantat molt més El mar i el Bernat.

A la gent li agraden els missatges optimistes.

Possiblement aquest és dels pocs missatges optimistes que hi ha a la discografia de Manel.

Ets optimista?

No especialment. Soc més pessimista que optimista.

Què et fa por?

La rutina. Malgastar el temps, que vol dir malgastar la vida. Perdre l'entusiasme. Deixar de sentir les coses. Entrar en una roda en la qual les emocions no surtin.

La rutina també té un punt confortable.

De fet, hi ha una cançó del disc que va d'això, reclamo a la rutina que arribi. Hi ha un diàleg, una pulsió. Jo mateix t'acabo de dir una cosa i en el disc dic la contrària. La por de la rutina l'he tingut sempre, i ara emocionalment m'ha sortit una cançó que demana a la inèrcia que arribi, sense cap mena d'ironia. Perquè és el que dius tu: és confortable.

També elogiàveu la rutina a les Corrandes de la parella estable.

Sí, però allà jo no tenia ni punyetera idea de què era una parella estable, no ho sé gairebé ara, imagina't llavors.

Però personalment aspires a la parella estable, hi veus la part bona...?

I tant i tant, però en aquell moment allò era un exercici d'estil absolut, quatre rimes.

Banyar-te al mar t'agrada?

Sí, i tant. Molt.

Vaig demanar a Twitter que em suggerissin preguntes per fer-te. La primera era previsible: tornarà l'ukelele?

Hi ha decisions que hem anat prenent al llarg de la carrera que poden ser més o menys encertades, però la de deixar l'ukelele estic convençut que va ser bona. Si portés cinc discos arrossegant una estètica que estava de moda l'any 2008, seria la decadència absoluta, fotríem el ridícul. La mateixa persona que ens pregunta això de l'ukelele si haguéssim fet cinc discos amb ukelele ja no faria ni la pregunta, perquè ens hauria oblidat.

Però hi ha seguidors vostres que diuen que s'han quedat orfes.

Perquè tots ajuntem la música amb moments emocionals, hi ha una connexió sentimental de les cançons amb moments de la nostra vida. Possiblement aquesta gent no enyora les cançons de Manel amb l'ukelele, enyoren el seu 2008 o 2009, i em sap molt greu però jo això no els ho puc retornar, aquest poder no el tinc.

Si poguessis tenir un superpoder, quin seria?

No ho sé. El de la sobrassada és del Roger, aquesta cançó és del Roger.

Abans interaccionaves més amb el públic.

A la primera gira parlava molt entre cançó i cançó. Llavors em sortia més i ara em surt menys. En aquell moment el personatge de l'escenari era d'explicar historietes, d'improvisar... En algun punt del camí allò no em va acabar de fer el pes, me'n vaig cansar. No m'interessa que hi hagi un guió per arribar al públic des d'aquesta banda. Prefereixo que l'escenari sigui de les cançons i de la música.

Tenir un altaveu sembla que obligui a posicionar-se en determinats temes. Però tu no et mulles gaire.

Penso que no t'hi has de sentir obligat. Està bé que ho facis, si t'interessa. Jo no ho faig, no he entrat mai en comentaris polítics ni de cap mena externs a la carrera de Manel, perquè prefereixo que les cançons arribin despullades de qualsevol altre contingut que no siguin elles mateixes. I aquesta em sembla una postura interessant, crec que els faig un favor a les cançons.

Però a l'artista se li demana sovint que prengui partit, per responsabilitat social.

Passa més amb els músics que amb els qui es dediquen a altres disciplines. Al director de cinema que va a la ràdio a promocionar una pel·lícula no li solen preguntar aquestes coses. Per alguna raó pensem que el músic s'ha de posicionar. No sé d'on ve, no sé si passa a tot arreu, però no em sembla que sigui del tot lògic. Nosaltres no ens posicionem per vanitat i per sentit del ridícul: jo parlo de música i de les coses que faig, però que no em facin expressar grans opinions perquè acabaré dient una tonteria que té a veure amb els mitjans que consumeixo, l'estat socioeconòmic i l'edat que tinc. Sincerament, no és falsa modèstia, no crec que la meva opinió sigui més vàlida que qualsevol altra, no vull alliçonar la gent. Una cançó de Manel es diu Cançó del dubte, la posició no ferma sobre la vida forma part del que diem. No vull anar pel món opinant amb força sobre les coses. Com a personatge públic prefereixo mantenir-me al marge i no opinar. Com a algú que forma part de la societat, sí que estic interessat en les coses que passen.

Sou un dels grups menys polititzats, però un sindicat de policia us volia denunciar per error, per un gag del Polònia.

Estic bastant convençut que no ens acabaran denunciant. Va ser un error, es van pensar que érem nosaltres els que sortíem la paròdia. No passarà d'aquí.

Quan vas escriure Benvolgut, tenies un interlocutor concret al cap?

Jo les cançons no les escric a raig ni de conya, passo temps escrivint-les. A l'hora de fer cançons cadascú s'acaba inventa la seva metodologia, perquè no hi ha un lloc on t'ensenyin a fer-ho. A mi canviar d'espai mental mentre estic fent una cançó, en funció del racó de la lletra que estic treballant, em va bé per enriquir-la, especialment amb lletres llargues com les de Benvolgut. Tenia interlocutor Benvolgut? En tenia tres. Un primer interlocutor va ser una espurna: vaig pensar que era interessant la relació que tenia jo amb un altre ésser humà, no ens coneixíem però compartíem moltes coses, havíem estat a la mateixa casa els dos, a la casa hi havia un rastre seu... Mentre escrivia la cançó, vaig anar canviant de personatge. A vegades jo mateix era el benvolgut, la persona a qui s'adreça la lletra.

La idea de Benvolgut és molt bona.

És d'aquelles cançons amb un punt de vista barroc, recargolat. Jo crec que la idea la vaig agafar d'una cançó de la Rocío Jurado que es diu Señora i que també juga amb el punt de vista. La Rocío Jurado és l'amant i la canta a una senyora: Cuando supe que existía usted, señora / ya mi mundo era solo él, señora. Em sembla haver vist a la tele la Rocío Jurado cantant aquesta cançó a una cadira buida. L'estribillo fa així: Él me dijo que era libre, como el mismo aire, que era libre como las palomas, que era libre y yo lo creí. Ahora es tarde, señora. Ahora es tarde, señora. Ahora nadie puede alejarlo de mí. Li diu em sap molt greu, no sabia que existies, però ara ja ningú l'allunyarà de mi. Una meravella. La construcció barroca és la mateixa. El to de Benvolgut és diferent, però el triangle és el mateix.

M'he comprat entrades per anar a veure el Perales a Barcelona.

El Perales és un grande, és boníssim. Fent melodies és molt bo. Jo he passat èpoques de voler-me estudiar el Perales, perquè com a autor de melodies em sembla molt bo. I de lletres també, perquè el barco llamado Libertad pot ser una cosa molt naïf i molt chorra però funciona. I la gran cançó de punts de vista és Y cómo es él.

S'assembla una mica a Benvolgut, ara que ho dius.

Sí, perquè són cançons d'amor en les quals hi ha tres persones, és aquest subgrup estrany de tres persones.

L'Adela de Quin dia feia amics és la mateixa de L'Adela i el marge?

M'ho han preguntat alguna vegada. Crec que prefereixo mantenir el misteri. És un nom que trobo molt bonic, per això l'utilitzo.

Què et sedueix més, la bellesa o la intel·ligència?

Hòstia. M'agradaria respondre que la intel·ligència, però també soc sensible a la bellesa. Sí, no? És aquesta la resposta?

És una resposta políticament correcta.

I crec que és la veritat.

A la teva vida hi ha hagut molts canvis de paradigma?

Hi ha hagut molts canvis de pis, he fet moltes mudances. Els primers quatre discos els vaig escriure tots en pisos diferents de Barcelona. Els últims dos discos ja els he fet en el mateix pis. Però canvis de paradigma, no. En el fons, el meu paradigma per bé o per mal és sempre el mateix.

És allò que dèiem, que no podem fugir de nosaltres mateixos.

Exacte. Crec que tinc una línia bastant continuista.

Et penedeixes de res?

Fins ara he tingut una vida fàcil, bastant lineal i senzilla. No he hagut de prendre grans decisions. Fot dotze anys que professionalment faig una mateixa feina, ara un disc i ara un altre. No tinc gaire chicha biogràfica per penedir-me'n.
 

Foto: Ceràmiques Guzmán
 

Guillem Gisbert, Arnau Vallvé, Roger Padilla i Martí Maymó. Foto: Mireia Grau
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona programa un cicle de quatre concerts
Imatge il·lustrativa
Catorze equipaments de Barcelona obren al públic els seus espais restringits
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso dedica una exposició a la relació de l'artista malagueny amb Paul Éluard
Imatge il·lustrativa
Dos centres cívics proposen tallers inspirats en el dissenyador Victor Papanek
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com reaccionen les persones davant el dubte i la por
Imatge il·lustrativa
L'anunci dels Gaudí parla del poder del cinema i de l'empoderament femení
Imatge il·lustrativa
L'educador David Dunning diu que «sovint sobrevalorem les nostres habilitats»
Imatge il·lustrativa
Lera Boroditsky diu que «es perd prop d'un idioma a la setmana»