Foto: Andrea Jofre
He rebut en un correu, condensat, tot l’any de música que he escoltat. Cançons i grups i estils en gràfics llampants –què cony és el chamber pop?– en un resum musical dels meus últims tres-cents seixanta-cinc dies. El desembre és els llimbs anuals, una parcel·la pels balanços i un intent de mercat d’hivern on repescar les bones intencions de l’any nou de veritat, el que comença al setembre.
M’he mirat les meves estadístiques animades sobre fons fúcsia i res no m’ha sorprès. Són les meves orelles i el que hi he sentit, he pensat, que no és pas tant de temps un any, i aquesta la recordo d’aquell dia –i em sonarà per sempre en aquell dia dins el cap– i aquest disc l’he après de memòria –I waited outside, I took it remote– i ai, ja no falta gens pel concert d’aquells i aquests. Ho tenia tot prou apamat i present a dins del cap, controlat, i el control és un caramelet que m’omple i em regala humor del satisfactori.
Un any són molts dies i prou i les dades han anat més enrere, a un llavors incontrolat de fa milers de dies i m’he vist carregant el seu cosset a coll i ballant una cançó que quan sonava li feia obrir els ulls rodons a l’espera. Era sempre la mateixa i era sempre el preludi del seu xipolleig a la banyera, d’un sopar de pit o farinetes i de nits en blanc sentint-me sola passejant-nos per casa tots tres, la mare, la criatura i la impotència. I m’ha sabut greu per ella, la Nina Simone, haver-la adossat a una mala època, però és allà amb el seu piano, i des de llavors no l’he escoltada més.
