Foto: Gemma Ventura
Si soc a Irlanda, faré les coses que es fan a Irlanda. Do you want a sweet one? Yes. Obre l’ampolla Writers Tears. One shot equival a tres dits de whisky sol. Trigaré mitja hora a beure-me’l i faré cares estranyes a cada glop. En aquest pub sona Lucy in the Sky With Diamonds, i uns holandesos m’expliquen que van anar a Platja d’Aro i els va agradar tant.
Soc aquí per uns quants motius. El principal és que fa un mes vaig fer vint-i-nou anys, i, què carai, em volia fer un senyor regal: tornar a Irlanda per anar al concert de Rod Stewart. Això va ser ahir. Fa just una setmana a Twitter veig que El Pets toquen a Dublín. I penso: ah, deu ser d’aquí un mes. Hosti, doncs no: just l’endemà de l’Stewart. És a dir, avui. I no sé si les casualitats existeixen però aquesta és la més precisa i preciosa del món.
Creuo el riu, pèl-rojos, borratxos i llums petites de Nadal. També façanes vermelles i verdes, i un home disfressat de sort. Entro a l’Academy: una sala ben acollidora. L’escenari és petit, els instruments estan arrambats just davant nostre. Que xulo, serà ben bé com un concert privat. Veig els nois de Vic que vaig conèixer al bus de l’aeroport. Un d’ells agafa whisky amb cola, jo també. Una noia entusiasta de Mollerussa se’m presenta. Una de Blanes també ha vingut sola. I una de Barcelona, que treballa aquí de fa tres mesos, també. Es veu que la gent escampada i motivada de Catalunya hem anat a parar aquí.
“We are Els Pets from Constantí, and sometime Catalonia will be free!”. Que arribi l’agost, feixuc i mandrós, que ens fa recordar la tendresa del temps que passa a poc a poc. I arriba l’estiu en un país on sempre és hivern. On ara plou, ara no plou. On l’escalfor es troba als pubs amb olor de Guinness, a les cançons d’abans, a les converses amb persones que demà no veuràs. Llibertat, presos polítics! Lents passen els dies, ja és Nadal, la petita espera el regal. I avui torna a ser dissabte, t’obriran la porta, hola com va, et faràs la forta, t’has aprimat, el menut pregunta per què encara no hi ha el pare. “Que bé que parleu el català, no teniu accent ni res!”, diu el Lluís Gavaldà, i el Joan-Pau Chaves afegeix: “Estan adoctrinats!”
Xxxxt, demana algú del públic. I en el silenci, el dolor: on era el teu déu quan la meva pell tocaves? On era el meu, quan jo espantat callava? Joan Reig fa caminar la cançó amb pas ferm. Hi ha una llei no escrita que per sempre és complirà, tant se val d’on ets si el que ets és pobre. I ara no, no, no, no, no vull que t’agradi aquesta cançó, tria’n qualsevol altra, que aquesta em fa falta, és l’únic que em queda del que va passar i ara no. I em dol i em crema però ara sé que et cal fer neteja i buidar-te la vida de mi.
El teu cor batega fort, malgrat la resta del cos. I em ve la imatge de l’hospital on aquest gener en qüestió de dos minuts va passar tot per davant. I la vida és allò. I també això: hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les: tantes coses a fer, llocs per recordar, llavis per besar i a fora hi ha un dia a punt d’estrenar. Sona la cançó que més m’estimo d’aquest món. La que em va ajudar a menjar-me el món. I mil cops repetint que no té sentit seguir aquesta història. En Lluís s’asseu a la balla que fa de frontera. El tinc al davant, a ell i al Falin, perquè soc a primera fila amb la noia de Mollerussa. La mare mai va creure que només fóssim amics, ella ens protegia de la llengua dels veïns. Perquè si eres a casa, em veia tan feliç, no ho entenia però un fill és sempre un fill. I em passa el micro: uooo! Dos cossos enmig de la sorra. Uooo! No puc creure que s’ha acabat.
Uuuu, auuu, auuu, vine a la festa! Ei, vine a la festa, hi tindrem de tot: vinatxo del guarro, cava del millor. I aixeco el got i brindo per les coses imprevisibles, per ser ara aquí. Perquè quan et fas un regal –i clar que val la pena fer-te’n–, la vida te’n fa un altre: com si la generositat fes més generositat. I passen coses que ni t’havien passat pel cap, que t’omplen, que et fan ser més sensible a la vida. I això és com anar al cel i no voler-ne tornar.
0
0
