Tast editorial i sorteig

El castell

Es van abraçar, el cos d’ella, menut, cremava a les mans de K.

Un petit conte de Kafka

| 11/12/2019 a les 14:18h
Especial: Tast editorial i sorteig
Arxivat a: Biblioteca, Franz Kafka, tast editorial i sorteig, Club Editor
El castell és una de les obres imprescindibles que cada època necessita tornar a llegir. Per això Club Editor ha demanat a Joan Ferrarons que traduís de nou aquest pilar de la literatura contemporània, partint per primer cop en català del manuscrit original de Kafka editat per Malcolm Pasley.

La darrera novel·la de Kafka (1883-1924) és una enorme farsa sobre el poder. El seu castell no és fet de pedra sinó de les fabulacions de la gent: en una paràbola ben actual, la vida del poble ve regida per una administració que no existeix. Però la nova traducció de Ferrarons en fa aflorar dos trets encantadors: l’humor i el sexe. Allò que mou els personatges és una pulsió que fa que tots es fiquin al llit dels altres sense demanar permís, en un seguit de trobades i situacions que s’inspiren en el cine mut de Buster Keaton. Kafka no és solament aquell auguri del segle XX que tothom respecta amb excés: és un novel·lista juganer, enamorat dels personatges cafres i concupiscents. 

En llegim un fragment i en sortegem 3 exemplars. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail (abans del 19 de desembre) amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Els guanyadors han estat Marc Jiménez, Irene Vives​ i Clàudia Jiménez.
 

Foto: Catorze


–¿On és l’agrimensor? –va preguntar.

Era un home molt cortès, educat pel tracte freqüent i relativament franc amb persones de més categoria, però amb la Frieda hi parlava amb un to especialment atent, cosa remarcable tractant-se d’un amo davant d’una treballadora, més i tot, davant d’una treballadora d’allò més descarada.

–Ni me’n recordava, de l’agrimensor –va dir la Frieda posant el peuet damunt el pit de K.–. Ja fa estona que se’n deu haver anat.

–Doncs no l’he vist, jo, i això que m’he passat gairebé tota l’estona al vestíbul.

–Doncs aquí no hi és pas –va dir la Frieda fredament.

–Potser s’ha amagat. Per la impressió que m’ha causat, l’en crec capaç.

–No crec pas que gosés –replicà ella, prement el peu amb més força contra K.

Era més alegre i oberta de caràcter del que s’havia pensat K., i aquesta impressió augmentà en gran manera quan ella s’inclinà de cop i digué amb una rialla: “Potser s’ha amagat aquí sota!” Llavors li va fer un petó fugaç, es redreçà d’un bot i digué contrariada:

–Doncs no, no hi és pas.

La reacció de l’hostaler també va ser sorprenent:

–M’incomoda molt no saber del cert si se n’ha anat. No ho dic només pel senyor Klamm, ho dic pel reglament. I el reglament tant val per a vostè, senyoreta Frieda, com per a mi. Vostè quedi’s al bar, la casa ja la inspeccionaré jo. Bona nit i que descansi!

Encara no devia haver sortit del saló, que la Frieda ja havia apagat el llum elèctric i havia tornat amb K. sota la barra.

–Estimat, amor meu! –murmurà sense tocar-lo, estirada de sobines i com desmaiada d’amor, amb els braços oberts, la felicitat d’aquella passió feia el temps etern mentre cantussejava una cançó entretallada de sospirs.* Aleshores se sobresaltà perquè K. no es movia, absort en els seus pensaments, i començà a clavar-li estrebades com un nen petit:

–Vine, que aquí sota ens hi afoguem!

Es van abraçar, el cos d’ella, menut, cremava a les mans de K. i, sumits en una irreflexió de la qual K. mirava de lliurar-se sense èxit, van fer unes quantes tombarelles fins a topar amb un cop sord contra la porta de Klamm i van quedar estesos sobre els bassals de cervesa i les altres porqueries que cobrien el terra. S’hi passaren hores, hores de respirar junts, de batre el cor a l’uníson, hores en què K. no cessà de tenir la sensació d’esgarriar-se, d’haver penetrat el desconegut com mai abans l’havia penetrat ningú, un desconegut on l’aire no tenia ni una sola partícula en comú amb l’aire de la seva vila natal, on un s’afogava per l’estranyesa de l’aire, un desconegut de fantàstiques temptacions a les quals un no podia evitar lliurar-se per continuar extraviant- s’hi. Així, quan una veu greu, imperativa però indiferent, cridà la Frieda des de l’habitació de Klamm, K. no se sobresaltà pas, sinó que es deixondí tranquil·lament.

–Frieda –li digué a cau d’orella, repetint el crit.

L’obediència pràcticament nata de la Frieda la volgué fer saltar, però aleshores s’adonà d’on era, s’estirà, rigué fluixet i digué:

–No hi aniré pas, no hi tornaré més.

K. volia contradir-la, volia urgir-la a atendre Klamm, mirà d’aplegar les restes de la seva brusa però no podia dir res, estava massa content de tenir la Frieda entre les seves mans, massa content però també atemorit, i és que tenia la sensació que si la Frieda el deixava, perdia tot el que tenia. Enfortida pel consentiment de K., ella va tancar el puny per trucar a la porta i va cridar:

​–Estic amb l’agrimensor! Estic amb l’agrimensor!

Ara Klamm callà de cop. K. s’incorporà, s’agenollà al costat de la Frieda i mirà al seu voltant a la llum tènue de l’alba. ¿Què acabava de passar? ¿Què se n’havia fet de les seves esperances? ¿Què en podia esperar de la Frieda, ara que ho havia revelat tot? En lloc d’avançar amb la cura corresponent a la talla de l’enemic i a l’altura de la meta, s’havia passat la nit rebolcant-se entre bassals de cervesa que feien una pudor que tombava.

–¿Què has fet? –va dir en veu baixa–. Estem perduts, tots dos.

–No –va dir la Frieda–, només jo estic perduda, però a tu t’he guanyat. Estigues tranquil. Mira com riuen aquell parell.

–¿Qui? –va preguntar K. girant-se.

Dalt de la barra hi seien els seus dos ajudants, una mica endormiscats però alegres, amb l’alegria de complir fidelment el deure.

–¿Què hi feu aquí? –va cridar K. com si ells tinguessin la culpa de tot, buscant el fuet que havia fet servir la Frieda la nit anterior.

–T’hem hagut de venir a buscar –van dir els ajudants–. Com que no has baixat a buscar-nos a la fonda, t’hem anat a buscar a can Barnabas i al final t’hem trobat aquí i ens hi hem passat la nit asseguts. Les nostres obligacions no són pas fàcils.

–És de dia que us haig de menester, no pas de nit –va dir K.–. Fumeu el camp!

–Però si ja és de dia –replicaren immòbils.

Realment era de dia, la porta que donava al pati s’obrí i entraren els pagesos acompanyats de l’Olga, que K. havia oblidat per complet i a qui veia tan eixerida com a la vigília tot i anar desmanegada i escabellada, des del pas de la porta va buscar K. amb la mirada.

–¿Per què no vas tornar a casa amb mi? –preguntà gairebé entre llàgrimes–. Per aquesta bagassa! –va dir llavors, i ho repetí uns quants cops.

La Frieda, que havia desaparegut, va tornar amb un fardellet de bugada, l’Olga es va apartar amb posat trist.

–Ja ens en podem anar –va dir la Frieda.

Evidentment volia dir que se n’havien d’anar a la fonda del pont. K. i la Frieda, amb els ajudants al darrere, formaven una mena de seguici, els pagesos mostraven un gran menyspreu per la Frieda, cosa comprensible després que els hagués tractat amb tanta duresa, un fins i tot agafà el bastó i va fer el gest de barrar-li el pas perquè ella hagués de saltar, però amb una mirada la Frieda el va fer recular. A fora, a la neu, K. respirà alleujat. Era tanta l’alegria de trobar-se a l’aire lliure que aquesta vegada les dificultats del camí li resultaren suportables, i si s’hagués trobat sol encara hauria caminat millor. Un cop a la fonda anà de dret a l’habitació i s’ajagué al llit, la Frieda s’arreglà un jaç a terra, just al seu costat, els ajudants havien entrat amb ells però la parella els va fer fora, si bé van tornar a entrar per la finestra. K. estava massa cansat per aviar-los. L’hostalera pujà expressament per saludar la Frieda, que li digué “marona”, en una trobada sorprenentment cordial, amb tot de petons i llargues abraçades. En aquell quartot no s’hi estava gaire tranquil, les minyones no paraven d’entrar per dur coses o emportar-se’n i feien fressa amb les seves botes d’home. Si necessitaven res d’aquell llit ple de coses, s’ho enduien d’una estrebada sense cap consideració per K. A la Frieda la saludaven com a una igual. Tot i la poca calma, K. es passà enllitat tot el dia i tota la nit. La Frieda el servia en les poques coses que necessitava. Quan finalment s’aixecà l’endemà al dematí, estava ben fresc, ja era el seu quart dia al poble.


* Kafka va suprimir un passatge del manuscrit en què exposava en termes molt explícits els pensaments del protagonista: “K. pensava més en Klamm que no pas en ella. Haver conquistat la Frieda l’obligava a canviar de plans, havia aconseguit una eina poderosa que potser faria innecessària la feina al poble.” (N. del T.)
 

Foto: Sigismund Jacobi


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d'enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
 

 El castell, Franz Kafka

 
 © 1982, S. Fischer Verlag GmbH, Frankfurt am Main All rights reserved
 © Joan Ferrarons, per la traducció
 © 2019, Club Editor 1959, S.L.U.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
10/10/2019
Imatge il·lustrativa
27/09/2019
Imatge il·lustrativa
24/07/2019

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra