Foto: Thiago Matos
Abans d’arribar a casa i obrir l’assaig sobre l’enveja que la crítica Marina Porras acaba de publicar i que fa part de la sèrie sobre els pecats capitals que ha engegat l’editorial Fragmenta, provo de fer un exercici que m’agrada quan he d’explorar la idea que tinc sobre alguna cosa: des d’un punt de partida poc substanciós, diguem-ne, eixamplo la mirada per veure fins on arriba si hi vaig trenant referents més elaborats. Ho faig així perquè crec que és una bona manera de no caure de seguida en allò que tinc més a mà. Amb l’enveja m’ho faig fàcil, trio el color verd, i em deixo anar. El primer que em ve al cap –em sorprèn i no– són els malvats de Spiderman. M’adono que la majoria són verds: el Nan Verd, l’Escorpí, Misteri, Kraven, el Camaleó. També alguns dels enemics icònics de Batman: els cabells verds del Joker, Enigma, Poison Ivy o Ras al Ghul. La cara cremada d’en Dues Cares podria ser de color negre carbó, vermella de carn viva però, ai, és verda de bilis. Estic convençuda que podria anar a buscar altres supermalvats i altres còmics i el color verd hi seria, d’una manera o d’una altra, present.
Tinc la sensació que Porras ha fet un exercici similar per encarar la seva brillant anàlisi sobre l’enveja, perquè comença parlant de les fúries en una representació nadalenca d’Els Pastorets. Explica que aquelles noies vestides amb malles i tres quilos de maquillatge van ser el seu primer contacte amb els pecats capitals. L’enveja, diu, era el seu preferit perquè li semblava el més perillós. Un pecat buit que no s’acaba mai, que t’empeny a desitjar sense aconseguir.
L’enveja corseca perquè, com apunta l’autora, a diferència dels altres sis, és un pecat secret. Per això els malvats de còmic acaben com acaben, desitgen i no tenen. Envegen l’amor dels altres, una família, reconeixement, atractiu físic i aquesta enveja acaba per ser el germen que els condueix inevitablement a la ira o a la bogeria i a fer justícia liquidant tot allò que representi la materialització del seu anhel.
He d’admetre que els referents de què l’autora ha estirat per desgranar l’enveja m’apel·len massa directament i, per tant, em costa ser objectiva: la Sofia de Mirall trencat, un dels personatges més fascinants de Mercè Rodoreda, la nena que mira la mare amb ulls orientalitzats i que castiga el seu marit –quin perla entranyable, l’Eladi Farriols– com si fos una sibil·lina malvada de la Marvel. O la Betty Draper de Mad Men, objecte d’enveja però de vida buida, incapaç de ser algú si no és a través de la mirada dels altres. Ferrater i els seus miralls, com a punt de partida per parlar de la màscara que els envejosos trien per sobreviure a la comèdia humana.
Torno a estirar del meu fil i com que el meu cervell és com una taula plena de papers, salto dels còmics a Emily Dickinson. Em ve al cap un poema, que m’encanta, en què la poeta estatunidenca explica que visita una amiga que és a punt de morir-se: “Tan satisfeta / semblava de marxar / Allà on cap de nosaltres havia d’anar / Immediatament—que / aquella Angoixa nostra / Va esdevenir, gairebé, sols Gelosia”. Sempre m’ha semblat molt gros, aquest poema. Gelosia de morir. O d’encarar la mort amb enteresa. En qualsevol cas, gelosia –una de les formes que pren l’enveja– de perdre’s alguna cosa o de no tenir-la, el que en anglès en diuen Fear of missing out, por de perdre-s’ho, que expressada amb la intel·ligència i la subtilitat de Dickinson sembla menys terrible.
Precisament, a les darreres pàgines de l’assaig, Marina Porras recorre a aquesta idea de mesurar-se respecte a l’altre fent referència a l’ecosistema literari. És possible que passi en altres àmbits però la radiografia que en fa l’autora és valenta i va al pinyol de la cosa: darrere d’algú que intenta sobresortir sempre hi ha un exèrcit de catalans menystenint-lo. Me’n faria imprimir una samarreta. L’alternativa, apunta Porras, és com va fer la pròpia Rodoreda –fil conductor innegable d’aquest assaig–: fugir del teatre social i de la mirada estrafeta de l’envejós. També com a antídot a la pròpia enveja vers els altres: si no agafem prou distància amb allò que mirem, diu, tenim més possibilitats de mirar-ho malament. Ella mateixa, afirma, ha trobat aquesta distància, precisament en l’imaginari que li ha proporcionat la literatura, el que li ha permès admirar en comptes d’envejar. Potser l’única condició, com deia Josep Pla –i l’àvia de la l’autora– per ser feliç.
L’enveja
© 2019, Marina Porras Martí, pel text.
© 2019, Fragmenta Editorial, S.L.U., per aquesta edició.
