Foto: Brooke Cagle
Algú ha escombrat les fulles. Són en un cantó del carrer apilades en muntanyes. Faig una puntada de peu per fer-les volar un pam. Al cel hi ha llumetes d’or penjades que s’apaguen i s’encenen. És Nadal. I camino una hora per Barcelona buscant un calendari fet a mida pels dies que vindran.
Què ha passat aquest any? Què he viscut? I em corren fotogrames a tota pastilla. Flaixos de persones, de moments petitíssims, de belleses breus impossibles de retenir. Tot, tot ha passat, i no sé si soc més conscient del que passa o del que queda. Les esperes i esperances que van durar cent vuitanta nits ara són un record de tres segons. Petons fràgils, laberints subterranis i paradisos fets per ser volàtils. Tot aquell futur ara és una guspira del passat.
Vindrà un any. Dies assenyalats on coses antigues, que creia apamades, tindran un altre tacte. I jo tindré les mans, el palmell, els dits. I seré de nou el neguit, l’anell rovellat, l’eufòria, la certesa de ser al lloc, el dubte del fugitiu, la mirada del llop. I la vida, com sempre, serà la llum que avui s’encén i s’apaga i penja d’un fil que ningú veu.
