El sol del matí no feia desembre. De cop, no sé com, s’ha posat a ploure. Abans em sobrava la jaqueta i ara encendria el foc. A fora bufa un vent que deu saber totes les respostes. Avui el temps del cel està com jo.
Soc nostàlgia i alegria de viure. Horitzó i incertesa. Raó i hormones. Dilluns i divendres. Soc l’orgull que a voltes m’ennuega. Les llàgrimes que no vesso, les paraules que no escric. Soc el jersei negre i el vestit de papallones.
Aquesta tardor he dit petons, he dit mai més, he retrobat carrers i he volat cap al fred. He rigut a crits i m’he trencat de nou. He entès ben bé el que em va dir la Maria quan em sabia foscor: la vida són coses precioses i coses horribles que s’intercalen i que, a vegades, coincideixen.
Em mata el joc nadalenc de les cadires, però m’entesto a conjugar el futur. M’he regalat un concert al gener, un altre al maig, un tercer al juny. Haurà passat l’hivern i vull creure que seguiré fent voltes a la rotllana, que cantaré amb Paul McCartney a la mort de la primavera. Fum, fum, fum.
Diu que demà també farà sol i que potser tampoc semblarà desembre.
10
0
