Foto: Craig Adderley
I dic «toca» perquè darrerament ja no conec ningú a qui agradi el Nadal. Tant de bo ja hagués passat, em diu la gent quan s’acosten aquests dies. I fins ara jo tenia la certesa i el costum d’assegurar que a mi m’encantava, però no sé si els podré mantenir. Perquè sí que és veritat que cada any es va allunyant més de la idea que jo tenia del Nadal. Per començar, em sembla que la gent cada dia menja més, i més coses estranyes que no es distingixen dins el plat. I que els ajuntaments, per estalviar, es gasten més diners en l’enllumenat dels carrers i les places de les ciutats, de manera que jo ja m’he de posar les ulleres de sol per circular de nit per no tenir migranya. Es fa difícil caminar tranquil·lament a mirar mostradors, tanta és la gent que va amunt i avall amb paquets i bosses pertot. Els balcons i les finestres semblen locals psicodèlics que et maregen si els mires fixament. En alguns hi fa escalada el Pare Noel i en d’altres, els tres Reis d’Orient. Ja no sabem on som. (Bé, alguns crec que ja no ho sabrem mai més).
Cada vespre, quan trec a passejar la meva cussa, na Biddy (nom que, en llenguatge dickensià, vol dir bondat extrema), veig totes les voreres estibades de terrassetes amb restaurants plens a vessar. N’hi ha per donar i vendre: italians, gallecs, indis, xinesos, burgers, argentins, turcs, vegans… Em sembla que en tota la barriada només n’hi ha un de cuina mallorquina. Això està bé: visca la globalització! I si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Jo mir na Biddy i li dic: hi ha gana, eh? Però ella no em fa cas, i ensuma tot el que troba. Fa honor al seu nom. És molt bona i graciosa. No com jo, que ni som bona, tot em posa de mal humor i mai sé on m’he de posar.
He perdut la fe en les poques coses que em quedaven, com per exemple la literatura. Abans volíem escriure com els grans narradors del passat. Victor Hugo deia: «Vull ser Chateaubriand o res», explica Valentí Puig en el seu darrer llibre. Jo dic: «Vull ser Joseph Roth o res», per exemple. O també Josep Pla, l’escriptor català de qui es poden aprendre les coses més valuoses però que ja no cotitza, el pobre (es va morir sense el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i era qui més se’l mereixia; ara qualsevol doi oportunista és premiat). I érem així amb tot. Les mares volien fer els millors canelons, o els tiraven per la finestra. Els pares anaven a cercar molsa per al betlem i el riu tenia aigua de veres o, si no, no el feien. Ara no. Ara es fa Nadal amb un kebab i millor si no és a ca els pares (que no hi ha qui els aguanti). I millor si pot ser per Indonèsia o la Patagònia, que la vida són dos dies i –encara que el llatí ja no val un rave– el carpe diem és llei universal.
No, l’esperit nadalenc ha desaparegut, si és que algun dia va existir. Ara el pessebre es pot deixar sense muntar, dins capses. Així guanyes temps per anar a patinar a una pista de gel improvisada en un lloc on a fora estàs a 22º. El Nadal és una monada. No entenc per què no li agrada a ningú. Si fins i tot ara és civil –això ho dic perquè una vegada vaig sentir com una dona demanava a l’escola si la seva filla podia fer la primera comunió pel civil–. I republicà. El Pare Noel triomfa cada dia més. I no falta gaire perquè els Reis d’Orient venguin amb un llacet groc als seus mantells. Ben guapos. A mi, la veritat, no m’importaria gens. La mare no fa canelons, està prohibit anar a cercar molsa, el kebab no m’agrada ni m’agrada viatjar. No suport el Pare Noel ni la gent que es posa insígnies o polseretes o penja banderes (especialment si ho fa per aconseguir un tracte de favor). I naturalment, encara menys, els escriptors i els artistes que sempre tenen al cap el que susa, els que només s’inspiren amb els temes de moda (quina casualitat!).
En fi, que aviat tombaré cap a l’altre plat de la balança i acabaré dient que no m’agrada el Nadal. De veritat que no ho volia. Però és que jo no vaig triar el meu nom. Els meus pares no eren lectors, i mai se’ls hauria ocorregut posar-me Biddy, un nom foraster desconegut. En aquells anys de nadals preciosos encara no hi havia Jennifers ni Jessies, ni Kevins ni Izans. Només un pessebre i un infant que nomia Jesús.
