El vigilant en el camp de sègol

Foto: Free for Commercial Use

1. Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.

2. Només que no em fixava gaire en el partit. La raó de debò perquè m’estigués allà dalt era que intentava sentir alguna mena d’adeu. Vull dir que he marxat d’escoles i d’altres llocs sense ni saber que en marxava. Odio això. No m’importa si és un adéu trist o un adéu dolent, però quan marxo d’un lloc m’agrada saber que marxo. Si no ho saps, encara et sents pitjor.

3. El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon quan et vingui bé.

4. No és pas que no m’agradés gaire descriure habitacions o cases, d’entrada. O sigui que, en comptes d’això, vaig escriure sobre el guant de beisbol del meu germà Allie. Era un tema molt descriptiu. De debò que ho era. El meu germà Allie tenia un guant esquerrà de mig camp. Era esquerrà. El que era més descriptiu del guant, però, era que l’Allie havia escrit poemes als dits i a la butxaca i pertot. Amb tinta verda. Els hi va escriure per poder tenir alguna cosa per llegir quan era al camp i no batia ningú. Ara és mort. Tenia leucèmia i es va morir quan érem a Maine, el 18 de juliol del 1946. Us hauria agradat.

5. Em va tenir les mans agafades i jo li vaig anar dient de fill de puta per amunt cap a deu hores. Gairebé no em recordo de tot el que li vaig arribar a dir. Li vaig dir que es pensava que es podia aprofitar de qualsevol. Li vaig dir que tant se li’n fotia si una noia guardava totes les seves reines a la fila del darrera o no, i que tant se li’n fotia perquè era un coi d’imbècil estúpid. No suportava que li diguessis imbècil. Tots els imbècils s’emprenyen quan els dius que són imbècils.

6. Sóc rapidíssim fent les maletes. Una cosa em va deprimir una mica mentre les feia. Hi vaig haver de fotre uns patins de gel nous de trinca que la meva mare m’havia enviat no feia ni dos dies. Això em va deprimir. Podia veure com entrava la meva mare a Spaulding’s i feia un milió de preguntes imbècils al venedor, i jo estava aquí, expulsat una altra vegada. Em va fer sentir força trist. Em va comprar els patins que no eren –jo volia patins de carreres i me’ls va comprar de hoquei–, però em vaig posar trist de totes maneres. Gairebé sempre que algú em fa un regal, m’acaba entristint.

7. No vull que penseu que era un coi d’iceberg o alguna cosa així, només perquè mai ni ens vam petonejar o fer comèdia. No ho era. Sempre li agafava la mà, per exemple. No sembla pas gaire cosa, ja ho sé, però a la Jane era fantàstic agafar-li la mà. La majoria de les noies, si els agafes la mà, el seu coi de mà se’t mor, o si no es pensen que l’han de moure tota l’estona, com si els fes por avorrir-te o alguna cosa així. La Jane era diferent. Anàvem a veure un coi de pel·lícula o alguna cosa per l’estil, i de seguida ens agafàvem les mans, i no paràvem fins que s’acabava la pel·lícula. I sense canviar de postura o donar-hi gaire importància. Mai no et preocupava, amb la Jane, si la mà et suava o no. L’única cosa és que eres feliç. De debò que ho eres.

8. Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m’aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d’aplaudir. Si fos pianista, tocaria a dins d’un coi d’armari. És igual, quan va acabar, i tothom es feia sang aplaudint, l’Ernie va donar la volta amb el tamboret i va fer una reverència ben hipòcrita i humil. Com si fos un tio humil de debò, a més de ser un pianista extraordinari. Va ser molt hipòcrita, vull dir que fos tan esnob i tota la pesca. Però, és curiós, em va fer com pena, quan va acabar. Em sembla que ja no deu ni saber quan toca bé o no. No és pas culpa seva del tot. En part la culpa és de tots aquells cretins que es fan sang aplaudint: enredarien a qualsevol, si els donessis una oportunitat.

9. Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d’aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres.

10. El que em va matar, però, va ser una senyora que seia al meu costat que va plorar durant tota la pel·lícula, plorava encara més. Us pensareu que ho feia perquè tenia molt bon cor, però jo seia just al seu costat, i no en tenia pas. Portava un nano petit que s’avorria a morir i havia d’anar al lavabo, però ella no l’hi volia pas portar. Li anava dient que s’estigués quiet i es comportés. Tenia tan bon cor com un cony de llop. Si agafeu algú que es mata a plorar per les coses hipòcrites d’una pel·lícula, veureu com nou de cada deu cops són uns desgraciats malparits en el fons.

11. El tio de la Marina i jo ens vam dir encantats d’haver-nos conegut. Cosa que sempre em deixa clavat. Em passo la vida dient «Encantat d’haver-te conegut» a gent que no m’ha encantat gens de conèixer. Però, si vols conservar la pell, has de dir aquesta mena de coses.

12. M’imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d’això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú –ningú gran, vull dir–, només jo. I m’estic just a la vora d’un precipici altíssim. El que haig de fer és agafar tothom que estigui a punt de caure pel precipici… vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d’algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l’única cosa que m’agradaria ser de debò.

13. Molta gent, sobretot un tio psicoanalista que tenen aquí, em va preguntant si seré aplicat quan torni a l’institut el setembre que ve. És una pregunta tan estúpida, em sembla a mi. Vull dir, com pots saber què faràs fins que ho fas? La resposta és que no pots. Em sembla que seré aplicat, però com puc saber-ho? Us ben juro que és una pregunta estúpida.

14. L’única cosa que sé és que trobo a faltar tota la gent que us he explicat. Fins i tot l’Stradlater i l’Ackley, per exemple. Em sembla que fins i tot trobo a faltar aquell desgraciat d’en Maurice. Té gràcia. No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom.