Foto: Markus Spiske
Sempre m’ennuegava amb l’emoció de la nit de Reis. Igualada era la millor ciutat del món, i els meus ulls se la miraven com després es miraven els regals que portaven els patges a casa. El record d’aquell neguit simbolitza, amb més o menys precisió, bona part de la construcció de la meva infantesa. El delit d’aquella eufòria encara em retorna en forma d’eco: des que soc pare, m’afanyo a viure el Nadal amb les pupil·les dilatades d’un infant.
Tot, en aquell pretèrit, ho conjugava en la solitud estricta de la primera persona del singular. Els meus germans eren suficientment grans com per no sentir-se seduïts pels mateixos jocs que m’atreien a mi. Des dels primers anys, la manera d’ocupar el temps lliure era jugar amb mi mateix, entretenint-me sobretot amb construccions de fusta i de metall. I m’ho passava bé, potser perquè aquella era l’única manera de jugar que coneixia, potser perquè ja m’agradava que fos així.
Avui la meva filla m’ha fet somriure. Ens hem acostumat a viure en un món que incentiva les individualitats per damunt de totes les altres coses, i hem normalitzat les actituds menys comunitàries, també en la nostra canalla. Fent un castell amb peces i cubs de fusta, ella, que acaba de fer tres anys, m’ha mirat amb cara de fascinació, i m’ha preguntat: papa, vols jugar amb mi? I jo li he dit que sí, i hem fet una casa que s’ha desmuntat a la primera, i hem rigut, i n’hem tornat a construir una altra, i hem fet escales que només servien per pujar perquè no duien enlloc. I que bonic que sigui així. I que preciós ha sigut fer-ho en plural.
