Foto: Daria
No m’ha costat gaire, a mi, que sempre em trob fora de lloc (com vaig dir el primer dia), aprendre en què consisteix això d’escriure en un diari digital, és a dir, mostrar-te, per dir-ho d’alguna manera, d’una forma més exposada al públic lector. Perquè escriure en premsa escrita no permet que de sobte et caigui una allau de comentaris de tota mena sobre el que acabes d’expressar. I si, com és el meu cas, no entres a cap xarxa social, et pots passar la vida pensant que caus d’allò més bé, mentre que en realitat potser et deixen verda cada setmana. Aquest fet no et permet valorar el nivell de comprensió lectora de la comunitat, per exemple. Vull dir que si et dediquessis, algun dia ociós, a fixar-te en els comentaris que acompanyen els articles, tal vegada podries patir un petit atac d’ansietat momentani o fins i tot d’aquells que exigeixen una petita dosi de medicació.
Sé d’algun cas que ha provocat malentesos: quan el columnista es pensava que rebria paraules de solidaritat i suport, no les ha trobat enlloc; i al contrari, quan estava convençut que tothom li cauria a sobre, resulta que la «meitat de la humanitat» li ha donat l’enhorabona. Una de dues: o no s’havia expressat bé o la nostra esperança que aquesta mateixa humanitat entengui alguna cosa, res, una petitesa minúscula, s’ha esvaït per complet. I això és molt curiós, perquè mai no hi havia hagut tanta gent dient la seva pertot bandes, opinant (cobrant i de franc), contrastant informacions abans d’amollar-les (això diuen), escridassant (oralment i per escrit, que també és possible), a favor de la llibertat d’expressió –ah, això sí, només de la seva, perquè tots som Charlie, i ara també Greta, però alerta amb les polseretes de segons quins colors–. I així anam fent.
Record perfectament l’horabaixa en què el llavors president de la Generalitat va proclamar la independència de Catalunya. Aquell capvespre de 2017 jo vagava per Palma una mica nerviosa. A la bossa hi duia una botella de cava. No sabia encara què passaria. Ni si la podria encetar, ni amb qui. Vaig pujar a casa dels meus pares, que miraven la sessió per TV3. Aquella independència va durar només uns segons. Em vaig sentir molt trista i, per descomptat, la botella, que em pesava bastant, va tornar sencera amb mi a casa.
No va ser fins per Nadal, que ens va fer profit. Era un cava rosat, Codorniu. Realment l’havia comprat per la bellesa de l’ampolla, amb motius modernistes. La que em va semblar més especial. La botella és aquesta. No pot ser cap altra. Esper que algú m’entengui. I resulta que té un gust exquisit, boníssim, delicat. O almenys és el gust que a mi m’agrada. Però si algun dia em deixés d’agradar, ho diria. Ho escriuria, fins i tot. I qui sap si la tornaria a comprar. O si la passejaria tot l’horabaixa dins la bossa esperant qui sap què. Ni som Charlie, ni som Greta, i segur que em continuaré trobant fora de lloc (com suportar les coses que es canten avui sobre l’amor, una cosa ja tan estantissa que si els trobadors aixequessin el cap, s’immolarien a l’acte). En fi. Ja acab. Tot aquest rotllo per dir que la botella havia de ser aquella, que ja no es pot tornar a fer, perquè ja no seria igual. Que tot ha anat tan malament i s’han destruït tantes il·lusions, que això no es pot apedaçar com si res.
He de confessar que això ho sé perquè un amic meu, alguns dies ociosos, llegeix alguns comentaris de persones totalment desolades, i m’ho ha dit.
Només una altra cosa. De tant en tant em dic a mi mateixa: va, prova-ho, torna-ho a fer… I encara que sé que el cava no em convé gens per la migranya i que cada dia s’embulla més la troca (ah, i que també pot augmentar el nombre de lectors que no entenguin res del que escric o la possibilitat que no m’expressi bé) no faig res per vèncer la temptació de comprar un Codorniu rosé.
0
0
