El Japó m’atrau: no és el manga, l’anime o la gastronomia, és la seva manera de fer i les seves formes, tant físiques com conceptuals. La meva fascinació va començar als vuit anys, quan amb els amics ens vam apuntar a judo. Vaig ser un adolescent sense pòsters de futbolistes o de grups de música. Jo en tenia un de Jigoro Kano, fundador d’aquesta art marcial. Com que des de petit m’he sentit atret pel Japó i per la seva cultura, a la primera oportunitat que vaig tenir, no vaig dubtar a fer aquest viatge amb la meva parella. Després de molts anys, aquesta il·lusió es va convertir en tretze dies visitant la part central del país i recorrent ciutats com ara Kyoto, Nara, Kanazawa, Kamakura i Tòquio.

Confesso que les primeres hores em vaig tornar boig fent fotos a tot el que es movia: estava hiperestimulat amb tants impactes visuals, per fi estava realitzant un dels meus somnis a la vida. Aquesta bogeria va durar poc, de seguida em vaig adonar que, a aquest ritme, al final no gaudiria ni del viatge ni de fer fotos. Vaig decidir relaxar-me per complet, al cap i a la fi estava de vacances i l’únic que havia de fer era passar-m'ho bé. Això sí, em vaig autoimposar dur la càmera penjada al coll tot el dia, des que em vestia fins que tornava a l’hotel a dormir. El resultat és aquest. Un conjunt de fotografies que no ensenyen cap instant decisiu d’aquest viatge, sinó que són la suma de petits moments, aparentment insignificants, que destil·len com veig el Japó.

1.

2.

3.

4.

7.