Foto: Dmitriy Adamenko
donde mejor me encuentro es en el mar.
Gloria Fuertes
Nunca está uno libre; el que no está atado a algo, no vive.
Carmen Martín Gaite, Las ataduras
Estic lligada a la terra dels testos que em sobreviuen al balcó de casa. Al mar que flirteja a estones amb la vida del germà –amb un tros de vida meva. A les escales de la calle B del barri de Forestal Alto, a Viña del Mar, i a la foto en blanc i negre que em diu que hi pertanyo. A l’abraçada que un vespre d’hivern va recompondre totes les peces (a les arestes de les peces que encara fan trencadís a l’ànima). Estic lligada a aquest silenci de dins, espès i fosc, sense cap llàgrima. Al seu silenci tenaç, aquesta manera blanca de dir-me que no hi soc, que no m’hi té, que no hi és. Al meu orgull menut, infantil i pàl·lid, de nena ferida. A l’eco del plor rebotant contra les parets d’un hospital, d’un centre de dia, d’una residència. Al plor del plaer, quiet i calent, dels dies amb tu. A la teva olor, als teus cabells damunt la meva falda, a tu en mi, sense fissures. A la cicatriu del dit anular de la mà dreta. Al fred que me l’enceta aquest hivern. Als esmorzars somnolents a la cuina d’una casa que no és la meva. A l’olor del cafè i a les torrades nues. Estic lligada a la terra. I a la mar de fons, totes les nits que no tinc les teves mans.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
