Mossega't la llengua

Pronoms febles

Al cap i a la fi, la fortalesa i jo som semànticament incompatibles

| 16/01/2020 a les 09:48h
Especial: Mossega't la llengua
Arxivat a: Cambres pròpies, Laura Gost, Mossega't la llengua, llengua

Foto: Raphael Schaller


«M'agradaria molt ser tu», vaig dir, i em vaig adonar que ho deia de debò. «Per què?», vares demanar. I jo vaig arronsar l'apòstrof –que tenia la força de dues espatlles– i, amb una mescla de resignació i enveja mal dissimulades, vaig respondre't –a tu, sempre a tu, com correspon a la meva categoria gramatical– «perquè tu ets fort, i jo no puc ser-ho».
 
Quan vares haver marxat –segurament devies tenir uns quants predicats ben estimulants que esperaven l'arribada d'una segona persona tan singular i pronominal com tu– em vaig posar trist. I és que a mi no m'esperava ningú: els febles, al capdavall, només som realment rellevants en comptades ocasions –el t'estim no existiria sense nosaltres, per exemple–; però, fins i tot dins la nostra categoria de pronoms, és preferible ser del tipus reduït –que sempre van per davant de nosaltres, és clar; al cap i a la fi, qui no desitjaria formar part d'un m'agrades, un t'esperaré sempre o un l'ajudes molt?– que no pas del tipus elidit, com jo mateix; sempre al darrere, sempre a remolc dels forts. 
 
Tot seguit, vaig veure un pronom que passava per allà, passejant orgullosament el seu relativisme; en veure'm apagat, va procurar fer-me sentir bé: «relativitza!», va exclamar. «Quan aprens a relativitzar, et sents més preparat per fer front a qualsevol sintagma i s'estableix una connexió més fluïda envers tot allò que t'envolta», va afegir. I vaig intentar fer el que m'aconsellava. Així doncs, seguint la seva recomanació, vaig provar d'assumir que tot és relatiu, però la temptativa esdevingué estèril ben aviat: la capacitat de relativitzar, tanmateix, és una habilitat que jo no posseeixo, i que em sembla llunyana, inaccessible, impròpia del meu tarannà lingüístic.
 
En adonar-me que el catastrofisme s'imposava, vaig visualitzar el meu etern protagonista –jo tan sols soc un actor secundari a les narracions que tots dos compartim–, i vaig jugar a imaginar-me que jo era fort, com tu –sí, tu– però l'exercici va resultar tan infructuós com el de la relativització: al cap i a la fi, la fortalesa i jo som semànticament incompatibles; el desig de ser fort, en el meu cas, frega la utopia, l'oxímoron lingüístic. No hi havia res a fer.
 
He de matisar que, ben mirat, el fet de ser feble em provoca una irritació que normalment és força tolerable. La consciència d'estar irremeiablement condemnat a arrossegar el llast de la feblesa –«em dic pronom i soc feble», em veig obligat a declarar a l'inici de les teràpies grupals on coincidim diferents categories gramaticals frustrades– fa temps que no em fa mal.
 
En canvi, reconec que, a mesura que van passant les locucions –a vegades se'm fan tan llargues que, en algunes subordinades, em suposa un veritable esforç posar a treballar l'apòstrof i mantenir recta la t–, em costa més conjugar-me amb optimisme i il·lusió: l'imperatiu em pesa, l'apòstrof em fa nosa, i l'obligació de referir-me sempre a tu em produeix una insuportable sensació d'alienació.
 
I és que tu sí que ets l'actor principal de tantes i tantes aventures que es conjuguen a la teva voluntat. Jo, en canvi, tinc un panorama molt més desolador: quan no estic en mans d'individus autoritaris –aixeca’t, posa’t recte–, s'apropien de mi els gurus de l'autoestima –escolta’t, estima’t– o els onanistes convençuts –toca’t, explora’t–, i quan no formo part d’un comiat –cuida’t–, m’empren per a consells i advertències –fixa’t, espera’t.
 
Sempre soc el feble substitut pronominal d'un altre pronom més fort –novament em refereixo a tu, sí, a tu–; a mi em pertoca enaltir una penosa autosuficiència; una exaltació de l'altre –tu, altre cop tu, maleït siguis– com a subjecte i objecte directe simultàniament; una subtil proclama masturbatòria; una fórmula eufemística per als egoistes; un instrument per a aquella demagògia individualista que menysprea els pronoms febles del nosaltres i el vosaltres, els quals considera pàries de l'argot capitalista, kumbaiàs del gregarisme, fanàtics del llenguatge inclusiu i de la col·lectivitat.
 
Et juro –sí, encara em dirigeixo a tu; que tinc cap altra opció, potser?– que desitjaria desterrar tots aquests pensaments tan rebuscats; voldria destruir-los amb totes les forces que no tinc, però, malauradament, la meva naturalesa reflexiva no m'ho permet.
 
No obstant això, mentre em dirigeixo a la propera sentència imperativa que m'han adjudicat, faig una ullada als eslògans d'alguns cartells electorals –vota’m, tria’ns, hi llegeixo que jo mai podré presidir. I llavors, en un moment de lucidesa, em dic a mi mateix –he dit a mi, sí; aquest cop no parlo amb tu; què hi fas, doncs, guaitant?– que, molt sovint, la meva condició feble és la llavor de la fortalesa dels altres –ja que tu encara pares atenció, et diré que també de la teva– i, de fet, el meu apòstrof adopta la forma d'un estrany somriure esbiaixat quan, en arribar al proper encàrrec ortogràfic, em col·loco amb molta cura al final d'un «valora't» escrit en majúscules. Tu, sí, tu, fixa-t'hi: com sabries quin valor tens, tu, sense jo? Qui és el feble, aquí?

Contingut relacionat

COMENTARIS

Els imprescindibles febles
Anònim, 16/01/2020 a les 15:31
+18
-1
Quina manera tant divertida i enginyosa d'encarar la gramàtica.
Pronoms febles
Carme jutglar, 17/01/2020 a les 13:33
+1
-1
Genial genial genial....
Que enginyós!
Mi, 17/01/2020 a les 13:36
+3
-1
Senzillament, brutal!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer