Josep Carner segons Joan Perucho

El 2020 se celebra el centenari del naixement de Joan Perucho (7 de novembre de 1920 – 28 d’octubre de 2003) i el cinquantè aniversari de la mort de Josep Carner (9 de febrer de 1884 – 4 de juny de 1970). L’editorial Comanegra ha unit els llibres Diana i la mar morta i Cendres & diamants, de Joan Perucho, al volum Els homes invisibles. En llegim un fragment en què el mestre de la literatura fantàstica explica la relació que tenia amb el poeta.

Foto: Elisa Cabot

(Seguírem endavant amb l’Eucort, una mica a batzegades. El delta s’estenia darrere nostre, gairebé al mateix nivell del mar, amb les rosades llacunes mig ocultes pels arrossars, i les granotes xipollejant als canals i a les cunetes de la carretera. Sant Carles apareixia com una població estranya amb els seus palaus de l’època de Carles III a mig construir, i les ulleres de llarga vista a la platja per veure les Salines. Havíem anat a l’illa de Buda, travessant l’Ebre per Sant Jaume, desafiant el perill de veure naufragar el cotxe, que, d’una riba a l’altra, transportava una decrèpita barcassa. Una mica més al sud hi havia els solitaris arenys i les terres de sospitosos aiguamolls que el riu sedimentava. Era un espectacle fascinant, però anguniós, car hom no sabia ben bé on acabava la terra ferma i on començava el mar. Cèsar, una vegada passat el compàs d’espera perquè s’eixugués el delco, posà en marxa el motor i enfilàrem una endiablada carretera que conduïa a Tortosa i Horta de Sant Joan, cap a Xerta, cap a les terres altes. Tomàs Maria consultava el mapa de carreteres.)

Bec el vermut amb pausa. Tinc un moble biblioteca al meu costat, d’aquells que s’estilaven l’any mil nou-cents vint-i-cinc i, entre els llibres, n’hi veig un de Josep Carner. A través de la finestra de la noble casa de Tomàs de Riello es veu el porxo romànic de l’església de Gandesa. Això no és cap ruta turística, però és intens i dolorosament bell, d’una significació total. Som a la serra de Cavalls, a la serra de Pàndols. El llibre és Les bonhomies. Hi ha una humanitat que fuma, beu, riu o s’enyora. Passa un ventet fi i Josep Carner ens acompanya melangiosament. Quan tenia setze o disset anys vaig descobrir per primera vegada gairebé totes les obres de Josep Carner i vaig escriure versos que el recordaven. La figura del gran poeta apareixia nimbada de glòria, amb un punt d’ironia càustica en els seus ulls. No l’he conegut mai si no és en fotografia. Els seus poemes eren lluminosos i semblaven animats per un somriure malenconiós, i tendre, a través del qual hom veia tant la gràcia elegant d’una dama en el seu boudoir, inundada de sol·licitud i de blondes, com l’estel en el terrat i la frescor del càntir en un balcó menestral i barceloní. Era un artifici dolç i reconfortant, ple d’infinites possibilitats en el llenguatge i en el cor. Per a mi tingué un sentit pedagògic inestimable. Surten, per tant, aquelles tardes de diumenge a l’hora foscant, enxarolada amb la brillantor de les llums del cinema, Regent Street, les primeres lliçons d’anglès i la salsa Perry.

Del diumenge la llum, tota encalmada,
es gronxa en un dolcíssim ventijol.
El senyor Quim sent una revolada.

El meu pare m’atorgà una absoluta llibertat per a les meves lectures i em contava anècdotes brillants de Josep Carner i del seu temps, que li havien pervingut d’una manera més o menys indirecta. Era l’època en què jo m’aprenia de memòria poemes com «La fulla», «Brise marine», «À une dame créole», etcètera. El meu pare, a desgrat de la guerra, mantenia oberta la botiga, fundada amb unes enormes ganes de treballar, l’any divuit. Tenia tres dependents que discutien de política mentre no varen ser mobilitzats. Això fou un cop molt dur. Tot, llavors, esdevingué trist i decrèpit, sense cap generositat. Vaig ajudar el meu pare, a la botiga, i recordo la flaire dels cotons i dels velluts, cada vegada més escassos. Un dia arribà una papereta de mobilització estesa al meu nom, i les meves lectures s’acabaren. Recordaré tota la vida dos o tres poemes de Josep Carner apresos aquell temps.

Tomàs Maria i Cèsar han tret unes fotos. Són dos advocats irreprotxables i seriosos. Tomàs Maria ha fet la guerra a Gandesa i salta pels marges i pels rastres de les trinxeres esfondrades. A vegades s’inclina i examina la terra remoguda. El vent bufa amb més intensitat, amb regolfades brusques. Birín es nua un mocador al cap, a corre-cuita. Penso que demà tornarem a Barcelona i abraçaré els meus fills. Voilà.