Teresa Gimpera a l’exposició del Palau Robert. Foto: Palau Robert
Joan Manuel Serrat s’asseu als seus concerts en un elegant tamboret alt folrat de vellut de color bordeus i amb les potes de fusta imitant una ornamentació modernista. Guillermina Motta en té un exactament igual. Oriol Regàs, propietari de la sala de festes Bocaccio, va regalar als dos cantants els dos tamborets de la discoteca. Dues peces de mobiliari que si poguessin parlar explicarien moltes coses de les converses que tenien lloc davant la barra de Bocaccio. Per a Serrat, el tamboret és com un amulet a l’hora d’actuar. Li té tant d’afecte que se’n va fer fer tres còpies: dues per portar-les als recitals més llunyans i una tercera que va regalar al seu amic i company de concerts Joaquín Sabina.
La història dels tamborets de vellut granat que conserven amb tanta cura Serrat i Motta és paradigmàtica de l’empremta emocional que Bocaccio va deixar en els que eren els seus clients habituals. Aquella boîte –una paraula que defineix un tipus de sala de festes, avui en dia pràcticament desapareguda–, situada a la part alta del carrer Muntaner, ha passat a la història per ser l’espai de trobada més emblemàtic de l’anomenada Gauche Divine, un grup de joves intel·lectuals i creadors de totes les disciplines: d’arquitectes fins a editors, passant per cineastes, escriptors, actors, models, cantants –entre ells, una gran part dels membres de la Nova Cançó–, dissenyadors i fotògrafs.
La marca Bocaccio, present al cinema, la literatura i la música Foto: Palau Robert
La memòria sobre Bocaccio d’aquells que la freqüentaven és ben viva i recuperar-la és precisament el que el periodista Toni Vall ha fet en el llibre Bocaccio. On passava tot (Columna) i en l’exposició Bocaccio, temple de la Gauche Divine, que es pot veure fins al 12 d’abril a la sala 4 del Palau Robert de Barcelona. Llibre i exposició es complementen perfectament per narrar la història d’un local, obert entre el 1967 i el 1985, just en el període que correspon al tardofranquisme i als inicis de la Transició, que va ser, com diu Toni Vall, “molt més que una discoteca”: “La gent no només hi anava a ballar, beure i lligar, que també, sinó que Bocaccio va ser un espai de gestació de nombrosos projectes i on tenien lloc activitats culturals de tota mena. Es van crear moltes amistats, que encara continuen, i sinergies creatives. Bocaccio va veure néixer les editorials Anagrama i Tusquets perquè aquell era el local on anaven Jordi Herralde, Oscar Tusquests i Beatriz de Moure, però també va ser un dels indrets on es va gestar la tancada d’intel·lectuals antifranquista a Montserrat del 1970, ja que l’espai va ser també un focus d’antifranquisme important”.
Oriol Regàs, fundador del Bocaccio
Toni Vall sempre ha sentit una gran curiositat per aquesta “mítica” sala de festes, que unida a la seva passió pel col·leccionisme d’objectes, van ser les guspires que van fer que comencés a entrevistar els personatges “que havien contribuït a fer gran Bocaccio”. Un personatge el portava a un altre, com en un fil granat de connexió entre tots. D’aquí va sorgir, primer, la idea del llibre, i immediatament després la de l’exposició, que reuneix objectes que provenen directament de la sala i el seu entorn –mobiliari, cartells, marxandatge, llibres, revistes, discos i invitacions– i fotografies. El cèlebre logotip de la sala amb la be majúscula, d’estètica entre pop i modernista, que va ser dissenyat per Xavier Regàs, germà de l’ Oriol i Toni Miserachs, germana del fotògraf Xavier Miserachs, és protagonista de l’exposició. Van ser precisament els germans Miserachs els que anaven a Londres a buscar música ballable anglesa i americana per al Bocaccio.
Quan es traspassava la porta modernista de fusta del portal de Muntaner 505 –la mateixa que ara cal passar per endinsar-se en l’exposició–, és possible que a dins sonés la música dels Beach Boys, Lou Reed, els King Crimson o els Rolling Stones. El vermell burdeus era el color principal de la decoració. La fotògrafa Colita recorda aquell “vermell passió” com “una descàrrega d’energia bestial, un subidón“. L’exposició recrea aquella estètica, amb la inclusió d’objectes originals com el tamboret, propietat de la Guillermina, però també els dos miralls dels lavabos del local. En una foto preciosa de Colita, es pot veure a la dissenyadora Elsa Peretti davant d’un d’aquests miralls.
Desfilada de Mary Quant a Bocaccio © Antoni Bernad, 1967
A les fotografies de l’exposició –moltes de les quals també s’inclouen en el plec central del llibre, d’acurat disseny– es pot copsar l’animat ambient de la sala i alguns dels convidats famosos que hi van passar com Roger Moore i l’atmosfera de moments tan emblemàtics com una desfilada de moda de Mary Quant, immortalitzada per Antoni Bernad. Del marxandatge, que també es venia a una botiga del carrer Enric Granados, destaquen les copes, caixetes de pastilles i una llauna que diu conservar “l’ambient genuí” del local.
Oriol Regàs, a més, va tenir clar des del principi que Bocaccio no només era una sala de festes sinó tota una marca que es va diversificar a altres àmbits. Sota aquesta marca va crear un segell discogràfic –que va publicar, entre d’altres, discos de Maria del Mar Bonet o Smash–; una productora de cinema –amb films com Morbo, de Gonzalo Suárez, protagonitzat per Ana Belén i Víctor Manuel–; una empresa de disseny i una editorial que va publicar una revista i llibres com una edició del clàssic italià El Decameró, de Boccaccio, amb el cognom escrit amb dues dobles C, en aquest cas.
Bocaccio i el territori Foto: Palau Robert
D’altra banda, cada capítol del llibre correspon a un personatge entrevistat per Toni Vall. Són Oriol Bohigas, José Ilario, Monica Randall, Teresa Gimpera, Román Gubern, Joan de Sagarra, Toni Miserachs, Serena Vergano, Rosa Regàs, Joan Manuel Serrat, Oscar Tusquets, Guillermina Motta, Juan Marsé, Colita, Georgina Regàs, Anna Maio, Elisenda Nadal, Jesús Ulled, Jorge Herralde, Beatriz de Moura, Salvador Clotas i Gonzalo Herralde. “A cap d’ells li va fer mandra tornar a Bocaccio i compartir amb mi els seus records aquella època”, admet l’autor del volum.
I quin paper ha tingut la nostàlgia en tot aquest viatge a Bocaccio? “No és un llibre nostàlgic però, si ho fos, no passaria res perquè la nostàlgia forma part de la condició humana”, afirma Vall. Alguns dels personatges entrevistats, com Salvador Clotas, confessen la seva nostàlgia per aquella època: “No puc negar que trobo a faltar aquells temps”. En canvi, d’altres, com Colita, no volen saber res de la nostàlgia: “A mi les històries de nostàlgia em molesten. S’ha de viure el dia de demà i no plorar sobre la llet vessada, com al conte de la lletera. La vida continua”.
Marxandatge Foto: Palau Robert
Bocaccio, temple de la Gauche Divine
Del 16 de gener al 12 d’abril de 2020 al Palau Robert de Barcelona.
Un recorregut per fotografies, objectes i tota mena de documents que testimonien l’empremta estètica i conceptual d’un lloc que va ser pioner en la creació d’una imatge de marca a través del marxandatge que va consolidar Bocaccio com molt més que una discoteca.
Bocaccio. On passava tot
© Toni Vall, 2020
© del pròleg: Pere Gimferrer, 2020
© dels dibuixos de Perich (pàg. 25 i 169): hereves de Jaume Perich
© Columna Edicions, llibres i comunicació, S.A.U.
