Foto: Min An
Ha sortit el sol i ja m’atreveixo a escriure. Ha sortit el sol i cantussejo allò d’Antònia Font: I quan va sortir es sol, després de quatre dies, pensaves i fumaves i vares dir “què mires?”. I es dies no s’aguanten, sa vida s’erosiona, m’anul·la i m’hipnotitza aquesta grapadora.
Ha sortit el sol i recordo una nit al Liceu, amics amb bigoti macarra, les coincidències, el pas del temps, les ventades d’aquests anys. On deuen ser els llençols de l’àvia que van sortir volant una nit pels cels de Sant Andreu? Aquelles ventades; aquestes, tan tremendes.
Les platges de Barcelona han perdut dos metres de sorra pel temporal. I la cosa venia de lluny, que són molts anys perdent-ne, es veu: entre 2013 i 2017 han decrescut en 7000 metres cúbics de sorra. És la pujada del nivell del mar, l’escalfament del planeta, les xancles dels turistes que s’enduen, enganxats a la sola, milions de granets de sorra cap a Stuttgart, Roma, Osaka.
M’anul·la i m’hipnotitza aquesta pala excavadora traient sorra d’aquí, recol·locant-la allà, els objectes que ha vomitat la mar i que no puc tocar. Entre ells, una armilla salvavides de 1972 que espera el seu moment de glòria per poder salvar alguna vida. Recordo altres revelacions en aquesta platja: fonaments de barraques del Somorrostro que cada primavera queden al descobert entre les aigües de la riba. Memòria persistent que no vol ser esborrada. Aquí va haver-hi cases d’algú, insalubres, precàries, de gent que potser va construir aquests túnels de metro que avui et porten pels budells de la ciutat. Aquí va haver-hi un desallotjament massiu, aquí està havent-hi un desallotjament massiu. Del barri, del planeta. Necessitarem totes les armilles.
