Foto: Ethan Sees
Quan era menuda, abans d’anar al lavabo, agafava un volum a l’atzar de l’enciclopèdia per endur-me’l a llegir a l’únic lloc de casa on podia passar el llisquet. M’hi abstreia fins que algú picava a la porta perquè necessitava fer servir el bany per al seu ús original que, naturalment, no era llegir.
M’agradava molt, llegir entrades de l’enciclopèdia. Em semblava que era una manera ràpida d’aprendre coses curioses que costava molt trobar d’una altra manera. La gràcia, suposo, era l’ordre alfabètic i no temàtic: en una estona podia saber el nom d’una flor, d’un compositor barroc i d’una recepta tradicional del Marroc. Era, si ho penso ara, com una mena de gabinet de curiositats en què hi convivien coses petites, gent que havia fet coses importants, atuells de cuina, països, espècies, muntanyes i rius.
Potser per això durant tota la vida he conservat un cert gust per atresorar coses diverses amb un únic denominador comú: la fascinació. Si em fascina una frase en un llibre, me la guardo per sempre i em passa el mateix amb un lloc atípic, amb una flor de nom estrany o propietats sorprenents. Cullo i guardo en caixes de records, en gabinets de curiositats personals, en quaderns. Frases, receptes, pedres.
És amb aquest esperit –també amb la complicitat que sento amb algú que, com jo, atresora– que obro Pequeño Mundo Ilustrado (Wunderkammer, 2019) de María Negroni, una petita enciclopèdia de butxaca que repassa algunes de les obsessions que han acompanyat i acompanyen l’escriptora. “No hay, me dije, para un artista, más deber que evitar lo unívoco y recordar que lo bello es una especie dentro de lo raro”, diu a les paraules preliminars que obren el llibre. I certament, aquest petit diccionari és una passejada deliciosa i en rigorós ordre alfabètic no per allò bell d’entrada o reconegut canònicament com a bell, sinó per tot allò que ha generat en l’autora algun tipus de curiositat. Hi ha les Exposicions Universals i la banda Kraftwerk, el Mundaneum de Le Corbusier, Philip K. Dick, Lewis Carroll i els castells, Fotografies, hotels i maniquins. Entrades curtes, explicades des de la particularitat i el fet autobiogràfic, des de la guspira que encén l’ambició de voler-ho conservar a la vitrina de les obsessions que en algun moment, ves a saber, respiraran en un vers, en un assaig, en una novel·la, amb tota la naturalitat d’haver-hi estat sempre.
Fa uns mesos que miro d’identificar de què es nodreixen els universos particulars que creem i que, en certa manera, ens sostenen. Estan formats de menjar, de mites, de paraules i de frases, de llocs. Tendim a constel·lar per donar forma a allò que som d’una manera relativament coherent, saltem d’una referència a l’altra quan ja tenim prou pràctica o ens coneixem prou o sabem quines coses volem que ens defineixin: des de l’extravagància o la sensibilitat o fins i tot la fredor.
El llibre de Negroni, que com les enciclopèdies que llegia de petita, em fan saltar dels mapes a les titelles, de Bruno Schulz a la nit del caçador, és una petita joia que funciona a dos nivells: en una primera capa deixa espai per la sorpresa i regala a qui el llegeix algunes coses per incorporar al seu gabinet de curiositats. A la segona, permet construir un cert relat de qui l’escriu a partir de tot allò, petit i gran, bonic o lleig, amb què s’ha fascinat. Fascinació doble, doble tresor i el privilegi, gairebé infantil, de mirar una vitrina que ha crescut a còpia d’anys, de vida i d’amor pel món i tot allò que en fa part.
Pequeño mundo ilustrado
© María Negroni.
© Wunderkammer, 2019.
