Mossega't la llengua

En Blai i les certeses

Sempre havia pensat que el dolor era quelcom a evitar

| 30/01/2020 a les 00:01h
Especial: Mossega't la llengua
Arxivat a: Cambres pròpies, Mossega't la llengua, Laura Gost

Foto: Annie Spratt


Primer vingueren els enganys injustificats i amenaçadors. «Si dius mentides, et creixerà el nas», l'havia advertit la mare durant els anys més tendres i ingenus de la infantesa. Els avis de Granada també solien parlar-li d'un llop que –segons la lletra temible de la cançó que li cantaven quan dormia a casa seva– se'l menjaria si no s'adormia –a veure qui era el valent que tancava els ulls, en conèixer les conseqüències de no fer-ho! En Blai solia parar esment als telenotícies per tal d'identificar possibles casos de nens i nenes presumptament devorats durant les nits d'insomni; tanmateix, mai no havia trobat cap indici d'una tragèdia semblant, i era d'esperar que, si s'hagués produït, els informatius se n'haurien fet ressò.
 
Per altra banda, en Blai també era capaç de reconèixer que, en ocasions, havia maquillat una mica la realitat. Afirmar que allò era sinònim de mentir era una forma d'exageració –d'això no n'hi havia cap dubte–; malauradament, però, els adults tenien el mal costum de considerar una mentida tot allò que no era ben bé veritat. I tot i així, el nas d'en Blai no havia crescut gens. De fet, tenia un nas particularment petit; tan petit que de vegades es demanava si devia percebre les olors amb la mateixa intensitat que els altres o si, per contra, el nas d'en Blai es perdia alguns matisos degut a les seves proporcions per sota de l'estàndard.
 
Fos com fos, els adults, per alguna raó incomprensible, tendien a emprar les paraules d'una manera que sovint podia ser manipuladora, excessiva, confosa i contradictòria. I és que en Blai, als seus nou anys i mig, ja posseïa la maduresa suficient per detectar la contradicció que es posava de manifest quan la professora renyava un alumne que s'havia portat malament i, amb un to desafiant, l'animava a vulnerar novament la prohibició que s'havia saltat: «Va, tu torna-ho a fer!», l'incitava la professora, i la resta de companys intercanviaven mirades, incrèduls, sense entendre quin sentit tenia que les forces de l'ordre animessin un criminal a reincidir en el mateix delicte.
 
Un cop, en Martí, que era un amic de l'escola particularment sapastre, va cometre la mateixa malifeta després que la mestra deixés caure aquella incitació tan inexplicable. La professora, aleshores, el va castigar i el va renyar encara més, i quan en Martí, desconcertat, va protestar, la professora va explicar-los a tots que aquell «tu torna-ho a fer!» era una ironia. Aquell dia, en Blai va aprendre en què consistia, aquell recurs literari, i va adonar-se que hi havia diverses situacions quotidianes en què aquest concepte –el de la ironia– podia aplicar-se, com ara quan la mare li deia al pare «no, que va, si no puc estar més contenta; estic encantada» –quan clarament no estava ni contenta ni encantada– o quan el pare deia a la mare «no et suporto, amor meu» quan semblava que discutien i alhora semblava que no.
 
Des de la perspectiva infantil d'en Blai, la vida dels adults era ben plena de conflictes, falsedats, malentesos, mitges veritats i complicacions que amb freqüència transcendien el terreny merament conceptual. En aquest sentit, la darrera circumstància que havia fet trontollar les certeses d'en Blai –amarant d'escepticisme allò que, fins aleshores, havia estat il·lusió pura i neta; la fe dels ingenus– havia tingut a veure amb els Reis d'Orient. Al cap i a la fi, si bé en Blai podia acceptar que el fet de deixar un bol de llet i unes llesques de pa del dia anterior per als camells d'en Melcior, en Gaspar i en Baltasar era un gest fonamentalment generós, no estava convençut que aquell fos l'àpat més idoni per a tres camells. L'any anterior, en Blai havia pres consciència que era realment estrany, això de trobar-se un plat buit de pa dur i una tassa ben escurada –amb un pòsit de llet testimonial al fons que gairebé esdevenia imperceptible, si un no s'hi fixava– el dia sis de gener. Si fins i tot el gat d'en Blai –i els gats eren animals particularment nets– deixava algunes engrunes pel terra quan es cruspia el seu esmorzar, com era possible que tres camells afamegats fossin tan extraordinàriament pulcres? En Blai havia considerat que el més normal seria trobar petjades de fang per tota la casa –o és que algú havia oblidat que venien de repartir regals per tot el món?–; el plat i la tassa trencats –de fet, en Blai sempre havia sospitat que la tassa era massa petita per al morro d'un camell de faccions fines, fins i tot–; miques, algun moble o planta espatllats en un moviment maldestre i accidentat.
 
En aquella ocasió, en Blai va fer notar la seva estranyesa als pares, que es van mirar sense dir res. El matí de dia sis d'aquest any tot just encetat, però, en Blai havia trobat molt més versemblant l'escenari de casa seva: el plat i la tassa estaven esmicolats, i es detectaven unes petjades de fang molt subtils al terra; tan petites que més aviat semblaven de gat que no pas de camell, però que eren petjades, al capdavall. En vista d'aquell contrast entre l'estat del pati interior aquest darrer any i la netedat dels anys precedents, en Blai va concloure que, ben mirat, el més segur era que els reis s'haguessin apropiat del menjar dels pobres camells en ocasions anteriors. No se'ls podia culpar, de tenir gana, però en Blai va recordar la constitució gruixuda, greixosa, amb una panxa prominent, dels reis que solien visitar el betlem vivent del poble, i va considerar que era característic de golafres, això de llevar el menjar a uns pobres animals per saciar egoistament la fam pròpia.
 
En Blai havia de reconèixer que aquesta clarividència pel que feia al tarannà dels reis d'Orient va provocar que, a partir d'aquell moment, experimentés una certa antipatia cap a aquelles majestats màgiques: malgrat que ningú podia arrabassar a en Blai les ganes d'obrir les caixes de regals que havia trobat davall l'arbre de Nadal, almenys va procurar esforçar-se per dissimular el seu entusiasme, i va obrir els paquets amb un punt de suspicàcia i de recel, perquè els reis entenguessin que, si bé allò li havia fet il·lusió, aquell detall no compensava la seva reial manca d'empatia i generositat envers els seus lleials camells.
 
El darrer descobriment que havia desconcertat el jove Blai havia tingut lloc una nit en què, ben tapat dins el seu llit, va sentir que el pare i la mare cridaven molt fortament. Era tard –almenys feia una hora que en Blai havia anat a dormir, o potser dues–, i en Blai va dubtar de si era convenient aixecar-se del llit per anar a veure què passava. Al final, sense adonar-se'n, es devia tornar a adormir, però, l'endemà, va increpar el pare mentre ell escurava els plats i li va demanar si els crits de la nit anterior es devien a que algú dels dos –o tots dos, quina desgràcia– estava malalt o s'estava morint.
 
El pare, amb una expressió difícil de desxifrar, va somriure nerviosament, i va dir al seu fill que no, que no s'amoïnés, que ningú es moria ni patia, sinó que aquells crits eren la mena de crits que la gent emetia quan estava estimant la seva parella i quan s'ho estava passant bé. Tot seguit, el pare va acabar de rentar la vaixella –en Blai seguia al seu costat, amb els ulls fixats en un punt indefinit de la pica, concentrat i pensatiu– i li va fer a en Blai un petó al front abans de sortir de la cuina.
 
Quan es va trobar tot sol a l'estància, en Blai es va demanar com era possible que, de vegades, la gent deixés anar crits de plaer i d'amor: sempre havia pensat que el dolor era quelcom a evitar i que, en canvi, l'amor era un sentiment positiu que et posava content. En Blai va concloure que el pare potser li havia volgut explicar que, de tant en tant, estimar podia fer mal, i es va preguntar per què el llenguatge dels adults estava tan ple de complexitat i de contradiccions, i va arribar a la conclusió que, ben mirat, potser l'afirmació que «estimar fa mal» no era res més que un altre exemple d'ironia estranya que ell –malgrat tenir-ne quasi deu, d'anys– encara no aconseguia entendre del tot. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat