L’alè misteriós (publicat per Edicions de 1984) és un recull de poemes que Margaret Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939) va escriure entre el 1965 i el 2007, i que van ser traduïts per Montserrat Abelló. Us n’oferim un poema.
Foto: Catorze
Miss July es fa gran
Quant temps més podré seguir
cardant amb tanta gràcia?
No gaire més.
Les sabates amb llaçades, l’enginyosa roba íntima
amb eslògans a l’entrecuix –Truca aquí,
etcètera–,
les hauré de deixar junt amb la granota.
Al cap d’un temps te n’oblides
de com realment et veus.
Et penses que tens la boca de la mateixa mida.
Fas veure que tant te fa.
Quan era jove anava amb els cabells
que em tapaven un ull, creient que em feien atrevida:
cap al cinema amb la meva airosa faldilla
estreta i el cinturó elàstic cenyit,
mastegava xiclet, i deixava senyals
de llapis de llavis en forma d’agraïts sospirs
gomosos sobre els cigarrets d’homes
que quasi no coneixia i que tampoc no volia conèixer.
Els homes eren un art que havies de dominar; bones
mans, respirar endins de les seves
narius, com amb els cavalls. Era una cosa que jo feia bé,
com tocar la flauta, encara que no en sé.
En els boscos de tiges grises hi ha tolls d’aigua estancada,
color de llac, plens de fulles marcides.
A través d’elles pots veure un braç, una espatlla,
quan la llum és adient, amb el cel ennuvolat.
El tren passa vora sitges, travessa prats,
camps coberts de blat d’hivern com borrissol.
Encara rebo cartes, tot i que no gaires.
Un home m’escriu demanant-me històries reals
sobre sexe dolent. N’està fent una antologia,
va trobar el meu nom en un vell calendari,
la foto que és sobretot cul i violes,
de quan la meva pell tenia aquell daurat lluent
de margarina acabada d’estendre.
Res de violacions, em diu, sinó desenganys,
expectatives frustrades, més aviat.
Benvolgut senyor, contesto, mai no n’he tingut.
De sexe dolent, vull dir.
Mai no va ser pel sexe, era per les altres coses,
la manca de flors, les amenaces de mort,
els mals hàbits a l’hora d’esmorzar.
M’adono que en parlo en passat.
Tot i que el núvol volàtil de productes químics que t’embolcallava
com una closca lluminosa, un encens,
no desapareix: només creix
i augmenta allò que envolta. Deixes de banda el sexe
com un vestit encongit,
per instal·lar-te en el sentit comú, el que comparteixes
amb qui sigui que t’escolti. La manera com el sol
es mou a través de les hores esdevé important,
les gotes de pluja que s’escorren
sobre les finestres, capolls
a les herbes vora els camins,
la lluïssor de l’oli vessat dins una rasa descurada
que es va omplint d’aigua fangosa.
No em mal interpretis: amb els llums apagats
encara em mesuraria amb qualsevol,
si em sobrés l’energia necessària.
Però al cap d’un temps aquests arpegis de la carn avorreixen,
com Bach repetit una vegada i una altra,
massa d’una mateixa mena de glòria.
Quan era tota cos, era mandrosa,
tenia una vida fàcil, i no ho agraïa.
Ara sóc més coses.
No em confongueu amb els meus colzes callosos;
el que obtindreu ja no serà
el que veieu.
L’alè misteriós
© Selected Poetry /Margaret Atwood
© Miss July Grows Older (From Morning in the Burned House)
© 1995 by O.W. Toad, Ltd.
Primera edició: gener de 2020
© de la traducció: Hereus de Montserrat Abelló CB
© d’aquesta edició: Edicions de 1984, S. L.
0
0
