Foto: Alex Galperin
Berlín congela el preu dels lloguers durant cinc anys. Ho llegeixo i la recordo. Eren herbes menjant-se runes urbanes, eren espais buits entre mons possibles, entre gegants que no saps si es volen aixafar o abraçar. Em miro congelada deu anys enrere. Soc dalt d’una bici, a un carrer berlinès que avui veu congelat el preu dels seus lloguers. Em torno la mirada des d’aquí, deu anys després, cases després, barris després, buidaments d’aquesta ciutat meva (o seva) després. I malgrat els preus congelats serien igualment d’espant, avui envejo Berlín des de la Barcelona seva, de les immobiliàries, dels fons inversors, del qui és més llest que ningú i apuja descaradament el preu de lloguer, de qui ho potencia i qui ho permet. L’envejo perquè entenc que congelar és mesura de mínims i d’emergència, per poder abaixar-los després.
Com ho deuen haver fet a Berlín, si ens diuen per aquí que és tan i tan complicat? Segueixo llegint i es veu que no, no ha calgut màgia, no ha calgut anar a buscar la princesa Elsa de Frozen perquè tregui la vareta congeladora. Ha estat llarg i feixuc, sí, però el que ha calgut ha estat voler-ho, decidir-ho i votar-ho per majoria. Sort, perquè anar a buscar l’Elsa no hauria estat gens fàcil, que Hallstatt està petat, intransitable. És la ciutat austríaca que va inspirar Arendelle, el poble de Frozen, i estan desesperats, farts del turisme. L’alcalde fa crides als turistes perquè si us plau no hi vagin. Llegeixo que reben sis cops més turistes que Venècia i m’explota el cap. Com deu ser marxar de casa els pares, a Hallstatt? Com deu ser separar-se a Hallstatt? I arribar-hi per viure-hi? I simplement, viure-hi?
Berlín torna al meu cap. Ara és aquella cançó de Coque Malla, de títol, precisament, Berlín: Hoy voy a empezar a construir / la casa donde estaré / para toda la vida./ Voy a recorrer esta ciudad, / voy a quedarme en Berlín / para toda la vida”. Com deu ser, poder decidir quedar-te al teu barri, la teva ciutat, para toda la vida, saber que la podràs habitar i recórrer sense xocar amb urpes de foc?
Berlín torna al meu cap. Ara és aquella cançó de Coque Malla, de títol, precisament, Berlín: Hoy voy a empezar a construir / la casa donde estaré / para toda la vida./ Voy a recorrer esta ciudad, / voy a quedarme en Berlín / para toda la vida”. Com deu ser, poder decidir quedar-te al teu barri, la teva ciutat, para toda la vida, saber que la podràs habitar i recórrer sense xocar amb urpes de foc?
