Vaig néixer a Lancashire (Anglaterra) el 1968, i he viscut a Manchester, Palma, Viena, Berlín, Texas, Bahrain i Catalunya. El 1994, quan tenia vint-i-tres anys, vaig fer un curs d’arquitectura a Dallas. El ritme frenètic de l’escola d’arquitectura a Barcelona no era el de l’escola nord-americana: teníem un temps disponible molt valuós que l’aprofitàvem per viatjar i conèixer l’Amèrica profunda. Part d’aquest temps el vaig invertir a satisfer un somni personal: aprendre a volar. Vaig fer un curs de pilot privat, i el que pensava que serviria per matar el cuc va despertar una serp àvida de més coneixements aeronàutics. De tornada a Barcelona, vaig acabar els estudis d’arquitecte i, posteriorment, els de pilot comercial. Ho vaig fer per ser lliure: no podia dependre exclusivament de l’arquitectura si la volia gaudir.
Des de fa anys, compagino l’arquitectura i l’aviació professional. Tinc un estudi propi, on fem nombrosos projectes i concursos, sempre envoltat de grans col·laboradors. Crec en la hipertecnologia com a punt d’inflexió en l’arquitectura. A l’aviació tinc el privilegi de ser comandant d’un Airbus, un avió referent en l’aviació mundial, pensat i fet a Europa. Alta tecnologia a les meves mans, anem bé!
1. Ser pilot és relativament fàcil quan vens d’una carrera com l’arquitectura. Els inicis estan plens de preguntes: seré capaç de volar sol? Tindré por? Impressiona saber que estàs als comandaments d’un aparell dissenyat per l’ésser humà i que el tenim disponible des de fa només cent anys. Mai abans s’havia vist ni pensat el món des d’allà a dalt: avui el pots percebre en 3D, on i quan vulguis. Són aparells magnífics. L’Airbus és tecnologia europea i nord-americana, part heretada del programa Apollo de la NASA. Són creacions potents, ràpides, estructures de parets primes, amb corbes de quart grau. Us ho imagineu? Els arquitectes encara treballem amb formigó armat i totxanes i ens costa fer un voladís de tres metres. En canvi, l’ala d’un reactor pot fer vint-i-conc metres de llarg, es deforma, es transforma, va plena de combustible, suporta sense problemes l’impacte d’un llamp, s’escalfa quan nota gel, i parla via satèl·lit per informar sobre l’estat dels motors.
Foto: Jon Tugores
2. Dins la cabina de comandament tens una sensació absolutament privilegiada. Quan es va fer la Torre Eiffel, amb un mirador a 300 metres del terra, va ser la primera vegada que l’ésser humà podia veure la ciutat des de dalt. Abans la miraven des de les muntanyes o edificis i, gràcies als germans Wright, mireu què tenim ara. La meva formació com a arquitecte em porta a valorar el territori natural i humà: sempre estic llegint ciutats, natures abstractes, intervencions humanes, polítiques… i els jocs geomètrics dels núvols que, com a ingredients de la meteorologia, em recorden que qui té el poder és ella. Volant hi ha dies en què tens por. Qui et digui que no, és un eixelebrat. La gent tendeix a oblidar que els pilots som humans i compartim les mateixes sensacions davant de certs escenaris.
Foto: Jon Tugores, Nikon 7200
3. Des del cel i com a arquitecte, penso en qui dissenya les ciutats. Hem creat hiperpoblacions amb paràmetres inqüestionables com a dogma. Com n’hem arribat a estar, d’equivocats! Fixeu-vos en com el cotxe privat ha fagocitat els eixos urbans. Afortunadament, estem en un moment de canvi: arriba un nou concepte de ciutat que neix de les metadades i del respecte al medi ambient. He vist ciutats ben gestionades, i d’altres que, amb una densitat humana bestial, són un caos i un problema internacional. Delhi i Dubai són llocs on l’ésser humà és un ratolí de laboratori. Per a les classes pobres no hi ha cap qualitat ambiental ni cap planificació feta sota cap dels criteris dels drets humans més elementals. L’ésser humà ha perdut grans oportunitats per mimar la seva espècie. És curiós com engarjolen gent per robar tomàquets i no per permetre terrorisme urbà. Us explico una cosa sorprenent: quan voles de nit entre l’Índia i el Pakistan veus que hi ha centenars de quilòmetres amb milers de fars i militars vigilant-se a les dues bandes. És l’únic lloc on pots veure una frontera política entre països. Afortunadament, quan sobrevoles el món no hi ha més estupideses com aquesta: al cel les fronteres desapareixen.
Delhi, India Extraradi de Dubai. Fotos: Jon Tugores. Nikon D80
4. He vist incendis que s’han carregat boscos mil·lenaris. Et sents impotent davant la mort de la natura. Però una vegada passada la tempesta o l’incendi, veus paisatges colpidors d’una bellesa ferida: cendres vermelles, muntanyes negres. Intento veure aquests paisatges confiant en una oportunitat de neoregeneració i no d’especulació.
Foto: Jon Tugores, Nikon 7200
5. El meu avi britànic era un pilot dels d’abans. Un pioner! Van ser grans navegants, mecànics, enginyers, amb una gran destresa a les mans. Jo pertanyo a una generació que venera aquells aventurers. Soc un esgraó evolutiu abans dels drons. La investigació a l’aviació avança exponencialment. Els avions d’avui només s’assemblen per fora als que volaven fa cinquanta anys. No hi tenen res a veure. Fa trenta anys el consorci europeu Airbus va revolucionar l’aviació de tal manera que els pilots ens vam convertir en gestors de dades en temps real. Ànimes informatitzades! L’A-320 que porto té una vuitantena d’ordinadors. S’ha prioritzat la seguretat i l’eficiència econòmica com a factors inspiradors en la investigació tecnològica aeronàutica. Tenim sistemes de geolocalització interns, de detecció meteorològica, altres que eviten col·lisions aèries, i tot en temps real, a 900 km/h i a 40.000 peus d’alçada, mentre el client envia un WhatsApp i pren un cafè. Volar és segur, més enllà de l’eslògan.
Foto: Jon Tugores, Nikon 7200
6. Tinc tres vides: l’aviació en temps real, l’arquitectura i la fotografia. Només faig fotos des dels avions. És un món on he arribat per iniciatives d’altri: amics com Vicente Guallart, Carles Llop, Willy Muller em van animar a publicar i exposar fotografies meves. L’octubre de 2019, Joaquín Ausejo em va convidar a fer la meva primera exposició a Barcelona. Ara en preparem a Terrassa, Berlin, Londres i Manchester.
Jon Tugores. Sony A7iiir Foto: Jon Tugores, Nikon 7200
7. Els aviadors d’ara som els que fa uns anys vam créixer jugant a videojocs. I creieu-me que es nota. Les cabines d’avui són pantalles d’ordinador amb moltíssima informació que s’actualitza constantment. La pedagogia Atari ens ha fet més capaços d’assimilar informació que contrastem amb coneixements per aplicar solucions en dècimes de segon. Alguna cosa bona havia de tenir haver invertit tantes hores en el Sinclair Spectrum.
Foto: Jon Tugores
8. He viscut moments emocionalment difícils. Fa uns anys, la companyia per a qui volava va decidir que havíem d’anar a Bagdad. Era una època força complicada pel conflicte bèl·lic. Vam arribar escortats per avions nord-americans, que a certa alçada ens deixaven sols. Vam haver d’activar certs protocols de seguretat. Uns que no puc explicar i altres que sí: aterrar i enlairar-nos sense cap llum, perquè no ens veiessin els grups radicals que ens volien rebentar. Aquella sensació no l’oblidaré mai.
Irak Foto: Jon Tugores Nikon D80
9. Volo per la passió de volar, la resta no m’interessa. He assumit el meu rol com a comandant, però tenim capacitats que encara avui em sorprenen: podem casar, podem agafar testament, fer l’acta de naixement d’un nadó. Són protocols que hem heretat de la nàutica. Igual que les terminologies que emprem: capità, sobrecàrrec, bavor, estribord, aeronavegar. També som representants territorials: un avió és territori del país on està registrat. Per tant, ets una espècie d’ambaixador.
Foto: Jon Tugores
10. Gràcies a l’aviació, he tingut l’oportunitat de conèixer gent sensacional. En primer lloc, companys i companyes de feina excepcionals que m’han ensenyat molt. Però també he portat gent amb qui després s’ha creat un grau d’amistat: professionals de diferents sectors, polítics, gent de la cultura i de l’art. De fet, una matinada, en veure que pujava el pintor Miquel Barceló, el vaig convidar a enlairar-se dintre la cabina, dient-li que veuria uns colors que mai hauria vist. Vaig tenir la sort que quan sortia el sol, va dibuixar una constel·lació de colors que s’intensificaven per moments. En Miquel em va dir: “Quina sort que hem tingut de veure això, moltes gracis, és insuperable la natura del Mediterrani”.
Foto: Jon Tugores. Nikon D7200
11. Tinc un bloc de notes on apunto fotografies que encara no he fet de paisatges europeus que ja he vist sota certa llum i textura meteorològica. Espero el moment de tornar-hi sota aquelles mateixes condicions. Mai he buscat la fotografia de postal o de pòster d’IKEA. Les ciutats i zones periurbanes són explicables de moltes maneres. La meva incorpora generalment poca llum, potser per minimitzar arquitectures previsibles, emfatitzar traces, topografies, relacions tipogràfiques, natures, abstraccions…
Dibuix: Jon Tugores
12. Fa 15 anys que faig fotos des dels avions. Un arquitecte a 40.000 peus d’alçada amb una càmera és una combinació insuperable per mirar el planeta. Òbviament, les faig en els moments que puc. Tinc fotos prepensades que faig quan pujo a la cabina d’un avió i no l’he de pilotar: és el meu moment. El 2018 es va publicar un llibre sobre la meva fotografia. La imatge de la portada és una Barcelona territorial immersa en un sfumato per les altres pressions. Recordo que estava treballant al meu estudi: quan vaig veure les condicions atmosfèriques del dia, ràpidament vaig agafar la càmera i vaig anar a l’aeroport. Vaig volar a París per tornar immediatament i fer la foto, al lloc exacte, d’aquell escenari.
Libre «Barcelona», Actar Publishers. Foto: Jon Tugores. Nikon D7200
13. Arran de la meva dualitat professional, vaig rebre l’encàrrec de participar en el disseny d’una aeronau que s’havia de fabricar a Catalunya per empresaris d’aquí. Vam arribar a fer l’avantprojecte d’un avió que proposava idees que ningú havia plantejat amb anterioritat. De fet, hi havia idees que encara ningú ha proposat. Més endavant, vam reprogramar un catamarà per convertir-lo en un habitatge.
Foto: Estudi Jon Tugores
14. Sempre que he pogut, he mirat d’hibridar els dos mons. Al projecte final de la carrera d’arquitectura vaig dissenyar un edifici a l’aeroport de Dallas-Fortworth. Uns anys més tard, el 2005, vaig rehabilitar un antic hangar de 1928 a l’aeroport de Sabadell. Poc després vam dissenyar un hangar per a un Boeing 747 a l’aeroport de Saragossa. Sempre que podem, concursem en algun aeroport i no perdem l’esperança de guanyar-ne algun.
Jon Tugores
