Moderato cantabile

Com veure un piano caure

Esclafat, desfet en estelles i nusos de cordes sense tensió

| 14/02/2020 a les 00:00h
Especial: Moderato cantabile
Arxivat a: Cambres pròpies, Andrea Jofre, Moderato cantabile

Foto: Andrea Jofre


No sé ben bé com he arribat fins aquí. No, és inexacte, sé perfectament com hi he arribat, no en recordo tots els passos ni per quines dreceres mentals he passat però m'hi he dut jo a mi mateixa, tota sola, com una criatura juganera que a cada peu que avança pensa ai, i diu ai, i ai, i riu presa d'una borratxera fluixa d'emoció i curiositat. L'aquí on he arribat és a mirar la pantalla de l'ordinador encantada per un piano a punt de caure d'una alçada de sis pisos. 

Ara voldria veure un piano esclafat, desfet en estelles i nusos de cordes sense tensió, he pensat. O veure'l caure, i millor si fos a càmera lenta i així podria captar exactament com les fustes es vencen quan toquen a terra, com un dau de mantega que es desfà sobre l'antiadherent d'una paella al foc. Ho he buscat a internet. També he buscat quant pesa, un piano vertical. Dos-cents quilos pel cap baix, i he pensat en tots els pianos que he vist o tocat i m'he adonat que mai no m'havia interessat quant pesava cap d'aquelles caixes de música immenses. Potser és que els pesos no són una cosa que em preocupi en general. L'he tingut a les mans anys sencers de la meva vida i no sé quant pesa el meu violí, ni quants quilos has de descomptar a l'hivern si et peses a la bàscula vestida del tot. Dos-cents quilos caient no me'ls sé imaginar.

L'any 1972, uns estudiants del MIT van enfilar un piano vertical fins al terrat de l'edifici del campus on vivien i el van deixar caure. Era un piano vell i ells eren joves i segur que quan se'ls va acudir van pensar ai, i van dir ai, i ai i van emborratxar-se d'ells mateixos i de la seva idea i sense saber-ho van fundar una tradició que ha durat quasi cinquanta anys, perquè cada curs, els residents de la Baker House del MIT els imiten i fan caure un piano daltabaix del terrat de la seva residència i ho celebren, i ho graven, i en fan samarretes amb un Just drop it estampat que venen a canvi d'uns bons dòlars que donen a una causa benèfica.

No sé per què he volgut veure destruir-se un piano però ho he buscat –google, piano drop, imatges– i en el que primer m'he fixat ha sigut la coberta d'un disc que no coneixia feta amb una fotografia del primer llançament de piano de la Baker House del MIT. Això ho he sabut després. I m'he encantat en aquella imatge en què tot era vertical i horitzontal i ordenat menys el piano, que sobresortia inclinat de la vora del terrat, i els estudiants que s'hi abocaven i l'empenyien. I m'he imaginat el silenci d'ells excitat i grapat al cos durant el segon o el temps que fos que l'instrument va trigar a estavellar-se a terra fent un últim acord absurd i incontrolat. M'he escoltat el disc de la fotografia i no m'ha agradat i he recordat els segons precisos i els dies concrets que dreta a la cuina o caminant pel carrer van ser exactament així, com veure un piano caure.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Te quiero, te quiero, te quiero, / con la butaca y el libro muerto
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»