Foto: Pablo García Saldaña
Mai no entendré del tot les feministes. Puc mirar d’imaginar com se sent una dona que només per ser-ho comença la partida des d’unes quantes caselles més enrere, això quan la deixen jugar, però no ho sabré mai del cert. Hi ha sensacions, com tenir un fill o com perdre’l, que només les comprèn qui les ha experimentat, en les quals els “sé com et sents” no passen de formulismes, empàtics en el millor dels casos. Intueixes la joia o l’horror aliè d’acord amb paràmetres propis, però no deixen de ser intuïcions.
He nascut home i això m’ha exclòs automàticament com a víctima potencial i probable d’una llista llarguíssima de discriminacions, agressions, vexacions, que no acabaríem mai d’enumerar. És un avantatge fastigós per a mi i una putada per a elles que no concebo. Puc, esclar, remenar entre malsons buscant altres situacions en què jo he sigut víctima per mirar d’entendre el problema, i ho faig, però crec que mai no l’arribaré a copsar del tot. No només perquè gràcies a una capritxosa combinació de cromosomes jo no m’hi jugo la pell, sinó perquè a més en formo part, del problema.
Al llarg de la vida, la meva relació amb el feminisme ha evolucionat des d’un menyspreu inicial i una hostilitat juvenil força primitiva fins a l’adhesió a la causa d’avui, tan benintencionada com desorientada. I crec que encara em queda un camí ben llarg per recórrer. Durant aquests anys he vist moltes vegades com es criticaven, o he criticat jo mateix, reivindicacions feministes seguint sempre uns patrons molt determinats: centrar les crítiques en qüestions accessòries –el tipus d’acció reivindicativa escollit, l’aspecte físic de les participants, el discurs emprat– banalitzant el debat i allunyant-lo del moll de la injustícia; o bé mirar de desenfocar-lo mitjançant simplificacions barroeres –ni masclisme ni feminisme– i equiparacions absurdes –feminazis– que a força de repetir-se acabaven instal·lant-se entre nosaltres com paràsits; o bé reconduir-lo amb condescendència cap a altres problemes que –aquests sí– són els que realment importen. La qüestió és no parlar mai del problema, amagar-lo, negar-lo. Si hagués estat una mica més espavilat m’hauria adonat que tant d’esforç a negar-lo devia voler dir que no només existia, sinó que era immens i vergonyosament indefensable.
A les llengües minoritàries els passa una cosa semblant. Quan algú ha nascut monolingüe i parlant d’una llengua forta, poderosa, viril, sense problemes d’autoestima ni de supervivència, és molt difícil que es plantegi mai com de complicada pot arribar a ser la vida dels parlants d’altres llengües menys afortunades. El seu idioma no té cap mot per designar un problema que no existeix. De fet, el més probable és que cregui que encara se les consent prou, aquestes llengües dèbils, que cal vigilar-les de prop i que si de tant en tan reben alguna garrotada és que se l’han guanyat. I si algú intenta defensar-les cal desacreditar-lo seguint fil per randa el manual, i pocs trucs funcionen millor que detectar-hi un sentiment de superioritat inexistent i convertir-lo en la prova d’un evident supremacisme.
Entenc doncs que els monolingües castellans, per inconsciència o per mala llet, facin seu aquest discurs, al capdavall són els causants i principals beneficiaris del problema que neguen; potser fins i tot s’ho creuen, que ens l’inventem. El que em costa molt més d’entendre és com hi ha catalanoparlants que, malgrat veure cada dia com els trepitgen la llengua, s’apunten a aquestes campanyes contra el català disfressades de lluites per la igualtat de drets. Esclar que també hi va haver dones que van rebutjar de pla l’ideari feminista, assumint i acceptant amb resignació el paper, secundari en el millor dels casos i de víctimes en el pitjor, que la providència els havia deparat. Encara n’hi ha, però amb el pas dels segles la rotunditat de l’evidència els ha anat obrint els ulls. Potser amb la defensa del català acaba passant el mateix, tot i que segurament ja serà massa tard. Perquè sense dones la humanitat s’extingiria, però sense el català continuarà tan fresca.
