Foto: Sergei Solo
Avui fas anys i un cel de purpurina s’ha afanyat a cobrir el teu bon dia. Tinc una pressa d’ascensor per fer-te saber que t’estimo, i donar-te les gràcies, un cop més, per alimentar-me d’una manera tan humana i brutal. En tu hi pasturo tot jo; a les places del teu ventre s’hi ha fet gran el meu goig, als prats del teu raval hi ha crescut el meu cor. I espolso la mandra del matí amb l’abraçada que t’estreny més fort.
Avui fas anys i vull agrair-te la intensitat amb què mires aquesta vida, la mà estesa amb què acarones l’estrella de l’amor, i el mateix puny tancat amb què lluites per fer habitable el món. Ets el perfum dels sopars precaris del diumenge, i la manta estesa damunt del sofà cada dissabte a la nit. Un jardí somiat d’orquídies i roselles. Quines flors, les teves, que sembren la justícia i la igualtat fent de les voltes al calendari una primavera que dura tot l’any.
Avui fas anys i vull celebrar el vaivé del nostre amor, pèndol que sempre retorna, remolí de batalla que ens fa còmplices d’una alegria d’infant que no podem ni sabem dissimular. Ets un somriure de rostre sencer, rugit d’arada que prepara la terra dels meus dies, damunt dels solcs d’aquesta riba que governes. Només tinc felicitat quan et penso, i sempre guardo a les butxaques totes les lletres del nostre abecedari de cossos, de la nostra geografia particular, que és plena de versos, llum càlida i mots.
Per molts anys, amor. Alcem la copa: visca tu i els teus!
