Foto: Noemí Elias
En un cantó del menjador té plantes grans, d’un verd viu, que (com ella) busquen la llum. En una paret, tot de fotos penjades: juntes fan una família. Sobre la taula, llibres escrits per dones. Paula Bonet va néixer el 1980 a Vila-real, es va llicenciar en Belles Arts a València, va voltar pel món estudiant a llocs com Xile, Nova York i Urbino. És des d’aquest pis de Barcelona on viu que estiro el fil de la seva identitat perquè ella mateixa es dibuixi.
Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
Paula Bonet, Vila-real, 1985
Si et preguntés qui ets més enllà de la pintura, què em diries?
Ostres, que difícil. Des d’aquest lloc em penso en relació a la gent que estime. M’ha costat molt temps envoltar-me de gent preciosa. Tinc molta sort amb la família que m’ha vingut donada, perquè sempre m’ha respectat molt, a pesar de que molts cops no m’ha entès. Sento que hem crecut junts, perquè hem parlat molt, hem discutit molt, amb la meva mare sobretot: ara tenim una relació molt bonica, però després de molt de dolor, perquè érem molt diferents, i jo m’hi enfrontava molt. Venim d’un lloc molt tradicional i no m’acabava d’encaixar, però tampoc tenia arguments per a defensar el que jo sentia. Ha sigut un procés molt lent, però amb la meva mare hem arribat a un lloc molt sa per a les dues.
Amb la família a vegades costa arribar a un lloc d’acceptació.
Tinc molta sort. Hi ha hagut una part de feina molt bèstia, tant dels meus pares cap a mi com de mi cap a ells, però tots tres hem decidit fer-la.
No tens germans?
Tinc una germana petita. Quan em preguntes qui soc, mira què hi ha aquí [m’assenyala la paret del menjador que està pleníssima de retrats]: tota la gent que estimo. I molta d’aquesta gent és de la família que m’ha vingut donada, però també de la que he escollit tenir.
Cuides molt?
M’agrada molt cuidar i que em cuidin. I això és impagable, perquè hi ha moltes actituds que es disfressen d’amor però no ho són. Mai m’he preguntat qui soc com a Paula: em fas pensar que soc la filla de Reme, l’amiga d’Anna, la persona que estima l’altra persona. Tot aquest entorn que m’he creat amb el pas del temps té molt a vore amb qui soc jo, amb els interessos que tinc. M’agrada no separar disciplines i alimentar-me i poder alimentar autores i autors, que són amigues i amics, d’altres disciplines com la fotografia, el teatre, la música.
Paula Bonet amb la seva germana a Roma, 2010
Volies fer Belles Arts, però els teus pares no ho acceptaven. Vaig llegir-te dir que al final un és bo fent el que més li agrada.
Però jo tenia disset anys quan havia de decidir què havia d’estudiar, era molt petita. La meva mare, amb aquesta negació inicial que fes Belles Arts també s’estava contradient, perquè és una dona molt observadora, i com que des de mot petita va vore que a mi el dibuix i la lectura em salvaven, sempre s’encarregava que a casa hi hagués llibres i d’apuntar-me a acadèmies de pintura. Però volia que fos advocada, fiscal. Em projectava un futur que el context aplaudia. En cap moment en el seu cap jo podia tenir un futur com a pintora i que ningú m’aplaudís com a pintora.
Què en vas aprendre, d’aquesta situació?
Que tots som fills d’un context. Vaig aconseguir fer Belles Arts perquè li vaig prometre que paral·lelament faria una altra carrera que no vaig fer. Però estic seguríssima que al segon any estava molt satisfeta i orgullosa de mi, perquè amb les meves primeres exposicions aconseguia pagar-me viatges per seguir estudiant a Itàlia o per comprar-me l’ordinador. Mentre estudiava vaig començar a ser una mica independent econòmicament. Supose que van vore que allò era més seriós del que pensaven i ara entenen perfectament com d’important és la pintura i la literatura per a mi, i si poden estar en primera fila en cada acte en què participe, hi estan.
Arxiu personal
T’és fàcil creure en tu?
M’és fàcil creure en el que faig, perquè sé que és de veritat. Mai vaig pensar que podria viure de la pintura, pensava que hauria de fer altres feines que em permetessin pintar. Des que m’hi dedico que estic molt alerta de protegir la meva feina, perquè és el que faig amb més amor i el que em dona la vida. Però ha sigut un procés complicat.
Per què?
Perquè les arts no estan tot lo valorades que haurien d’estar i són oficis molt precaris. Aparec com a il·lustradora per tot arreu, quan jo soc pintora. Però clar, la il·lustració em paga les factures i la pintura em paga la vida. Fer il·lustració significa fer portades de llibres, cartells, il·lustrar llibres, fer pintura mural, ja transcendeix, no? Ara tinc molt clar què és el que faig per encàrrec, que és aquesta seguretat econòmica, i què és el que faig perquè necessite fer-ho i perquè el que face per encàrrec tingui més valor.
I més sentit, oi?
Sí. Estic vivint de la meva feina artística, però és que no tinc ni un diumenge de descans. Estic pintant una exposició, escrivint un llibre, donant tallers de gravat, ara amb The New Raemon estem fent un espectacle a La Villarroel, estic fent xerrades, cartells, la promoció d’un llibre. Al final no sé què soc, perquè unes disciplines s’alimenten de les altres, però fins que no ho he endreçat i he entès què és el que faig per poder ser, no treballo en pau.
Paula Bonet amb The New Raemon, a l’espectale “Quema la memoria”. Foto: Noemí Elias
Una de les maneres per treballar en pau és ser honesta? Ser honesta amb tu mateixa transcendeix la necessitat de voler agradar?
Ser honesta no ho proves: ho ets o no ho ets. I si com a autora del que sigui el que estàs intentant és agradar, no estàs sent autora, estàs intentant agradar. Soc molt crítica amb mi i amb l’art que consumeixo i que no consumeixo, i una persona que no fa preguntes o que repeteix un patró perquè li funciona, no m’interessa. Trobo que l’art és reflexió i que la reflexió no és complaença. A Quema la memoria sortim a l’escenari i res del que passa a l’espectacle es torna a repetir. Sí que hi ha un guió, però ens el saltem perquè el diàleg sigui real. Pintant en directe mostro un procés on hi ha dubtes, on hi ha cops que m’equivoco, que l’encerto. És molt bonic mostrar aquesta part més feble. Durant molt temps volia que es veiés només el resultat final, però he entès que aquest resultat final era una manera d’encadenar una sèrie de patrons que sé que em funcionaven per aconseguir una imatge. Necessito incomodar-me, emocionar-me, perquè si no m’emociono, no emocionaré. No sé si és ser valent o suïcida, però si has decidit dedicar-te a això, has de ser conseqüent.
Com és el teu vincle amb el feminisme?
Absolutament ferm: sé que molts cops se m’agredeix a nivell individual, però que això beneficia al meu gènere, perquè que agredeixin algú que té certa imatge pública fa evident l’agressió.
Quina has hagut de patir?
La que pateix qualsevol persona que no és un home heterosexual blanc que viu en aquest planeta. I tot i això, encara que ara pugui començar a enumerar agressions i a queixar-me, que no és el que vull fer, soc una privilegiada: soc dona, heterosexual, blanca i visc de la pintura. El que puc fer i faig és fer servir aquest altaveu per a donar veu a altres dones que no poden tindre-la.
Arxiu personal
Venint aquí pensava en la Sònia Moll, que diu que hem de dir les coses per fer-les existir. Parlar de l’avortament també va ser un acte de valentia.
Qui m’anava a dir fa cinc anys que patir un avortament i no contar-ho es considerava una agressió. Es veu que el gènere és la nostra carta de presentació i que si ets dona, qualsevol persona es creu en dret d’opinar sobre el teu físic. A les dones tota l’estona se’ns està sexualitzant, se’ns està transformant en objecte, se’ns estan posant molts obstacles per a ser el subjecte que som. Fins que no em vaig veure exposada públicament i vaig rebre unes agressions que no hagués considerat mai que eren agressions, no me’n vaig adonar. Jo era de les dones que deia: “T’haurà passat a tu, però a mi, no”. I sí.
Hi va haver algun moment concret en què ho veiessis?
Sí, una de les coses que em sorprèn és que fos a través de la meva feina i d’aquesta exposició pública que entengués que en la meva intimitat també hi havia hagut agressions molt heavies. Vaig viure quatre anys amb un maltractador.
Ah, sí?
Sí, però el maltractador et fa còmplice del seu desig o de la seva manera de ser: t’enamora i t’aïlla.
És una manipulació: a vegades estàs tan dins de la teranyina que ni ho veus.
Però ens fan avergonyir-nos de tot això. Ens fan avergonyir de no poder parir el fill que volies parir, d’haver caigut en aquesta teranyina. Llavors tot això no ho vols verbalitzar, i menys com a autora que té una projecció pública. A mi no m’agradaria que el titular d’aquesta entrevista fos: “Viví con un maltratador“, perquè el que faig és pintar i nombrar des d’un altre lloc. Però no és fins que començo a entendre que el gènere és la carta de presentació i que el físic ve després, que se’ns hipersexualitza, que se’ns manipula, que se’ns silencia, que se’ns desprestigia tota l’estona, que tots els meus referents són masculins, que tota la meva experiència emocional i intel·lectual parteix de l’experiència masculina, no és fins llavors que no faig aquest despertar. I és ahí quan comence a buscar l’experiència femenina i a llegir Anne Sexton, María Luisa Bombal, Teresa Wilms Montt, i moltes altres dones.
Foto: Paula Bonet amb Roser Bru
Les mares despertadores.
Sí, quan les començo a llegir per entendre com es van defensar en aquell context que encara era més agressiu que el meu, entenc moltes coses. Vaig llegir Annie Ernaux, que té un llibre autobiogràfic meravellós, El acontecimiento, en què parla del seu desig d’avortament, quan era adolescent i a França era il·legal, i de com se’l va provocar. Recordo un altre llibre seu que vaig trobar en una Feria del Libro de Llatinoamèrica, Mujer helada: en el vol de tornada me’l vaig berenar en res i pensava: “Uau, ara ho entenc tot”. Vaig fer les paus amb la meva mare, amb la meva àvia, amb mi mateixa. Perquè m’estava nombrant tota una angoixa que havia viscut de petita i que no entenia d’on venia. Un home intel·lectual em va dir que aquest llibre no explica res. Que digués això vol dir que encara hem de fer molta feina. O quan llegeixo Anne Sexton i parla de masturbar-se, de les seves entrades i sortides al manicomi. Mira, la tinc allà, en aquell altar [m’assenyala un racó del menjador]. Recorde llegir que en un poema parlava de parir un fill i rebutjar-lo, i pensava: “Com pots estar gestant un ésser humà durant nou mesos i parir-lo i rebutjar-lo, això és una monstruositat, no?” Però, hòstia, si aquesta dona m’ho està explicant, és que això ho ha sentit algú: que bé, llegir aquesta experiència.
Foto: Paula Bonet amb Mary Beard
Clar, perquè la fa possible.
I si em passa, em sentiré menys monstre. Per això vaig contar lo dels avortaments: però no en un arrebato de lucidez, ho vaig contar perquè em va passar dos cops. El primer, vaig formar part d’aquest silenci col·lectiu.
Entremig hi ha el tema de la vergonya i de la culpa, que és molt bèstia.
És que és això: el silenci col·lectiu existeix perquè se’ns responsabilitza d’aquesta pèrdua. Des de petites se’ns ha dit que maternitat i feminitat és el mateix, i que tu has vingut aquí per tenir fills, que la mayor realización de una mujer es ser madre.
Però jo, que tinc vint-i-nou anys i no tinc fills, alguna vegada ho he sentit, d’estar en una taula en família i que em mirin de reüll.
Però mira, no estàs parlant amb total llibertat, perquè tens aquesta pressió. Tant de bo nosaltres estiguem parlant ara d’això, i les generacions que venen darrere ja puguin partir d’aquesta conclusió a la qual nosaltres hem arribat. Si haguéssim llegit Anne Sexton o qualsevol de les altres dones que he citat a l’institut, partiríem de conclusions a les quals elles van arribar i no hauríem de començar de zero. Estem donant tota l’estona la mateixa volteta: si aquesta volta ja s’ha fet, anem a fer la següent. Això no és torpesa, és mala fe: hi ha la intenció que nosaltres no puguem partir d’ahí. Si la mateixa Anne Sexton va guanyar un Pulitzer, va viure de la seva obra literària i va ser respectada pels seus contemporanis homes, per què no apareix als llibres de textos?
Com Gabriela Mistral.
Gabriela Mistral guanya un Nobel i, ara ja no, però recordo quan vaig arribar a Xile: era la bollera maestra de pueblo. Hosti, una dona que té aquest talent, aquesta força de la natura, de veritat la voleu desprestigiar i a més insultant-la com a bollera? En sèrio? Per què bollera és un insult?
Pintura a l’oli de Paula Bonet
Et va costar explicar el teu avortament?
Vaig fer un post que no vaig deixar reposar ni un segon, em va venir de cop i vaig pensar: “Són les hormones”. Em donava igual, perquè m’acabaven de dir que no li bategava el cor i que el dia següent em farien el raspat. I vaig pensar: “Vull parlar d’això, però no des del lloc d’on esperen que les dones parlin d’això. Perquè no estic demanant una abraçada, ni estic demanat que digueu pobra dona, ni que estigueu ahí per animar-me: ja estic animada, ja estic envoltada de gent meravellosa, això ja ho tinc. Vull nombrar una realitat que ens afecta a moltes i que ens fa molt mal”. Hem d’ocultar un cos que té la forma d’embarassat però no ho està, de fet, el cos es pensa que estàs embarassada i hi ha dones a qui inclús els ha sortit llet del pit. Però l’hem d’ocultar perquè ja no serem mares: quina vergonya, o quin mal rato, tenir aquest cos, que a més a més el context no dona per bo perquè estàs gorda: un altre cop, aquest jutjar dels cossos de les dones. Ahir veia al Twitter que en algun mitjà publicaven una foto als Goya d’una actriu que havia parit feia uns mesos i deien que “a pesar de tal se había recuperado bien del embarazo”. I recordo una altra noia que deia: “Recuperar-se bien del embarazo no es perder quilos en dos semanas“. Deixem de reduir-ho tot a aquesta estètica imposada de merda. Per què no podem valorar tots els cossos i totes les belleses? Hem de canviar la mirada, sobretot amb les dones, que només poden ser esveltes i joves per a tenir un lloc en aquest context. Vull ser vella i seguir tenint un lloc al món. M’he adonat que totes les dones que admiro són dones grans, que no s’han operat, que estan lluitant contra el pas del temps des d’un altre lloc. Per què ens fan admirar només la bellesa i la joventut? Admirem també la vellesa i la saviesa, que és el més important que hi ha.
Pintura a l’oli de Paula Bonet
Ara veus la maternitat d’una altra manera?
Veig les relacions familiars, l’herència i la relació amb mi mateixa des d’un altre lloc.
Menys pressió?
I més honestedat. Crec que vaig voler ser mare perquè s’havia mort el meu avi, la meva germana petita estava tenint fills i jo m’apropava als quaranta, tenia trenta-cinc anys. I era com: tota la vida ho havia estat deixant estar, perquè m’havia interessat més pintar o viatjar o llegir, i ho havia anat postposant, però no només pels interessos que tenia, també perquè si econòmicament no em podia mantindre a mi mateixa, com podia mantenir un nen? Crec que em vaig asustar molt i aquella maternitat no la vaig abordar com m’hauria agradat, que és com ho estic fent ara. Va ser una fugida, una carrera contra el temps. Tinc molt bon record de la meva infantesa, el vincle amb la família sempre ha estat molt ferm, i veia que la meva germana estava seguint amb aquesta herència, i que els seus nens estaven vivint el que ella i jo havíem viscut de petites.
Paula Bonet amb els seus avis a Sueras, el 1984
Una època feliç.
Sí. Pensava que jo també volia formar part d’allò, però no entenia que, sense ser mare, també en formo part. Viuria els dos avortaments un altre cop de la mateixa manera, perquè m’han fet millor persona i millor autora, perquè m’han fet apropar a la pintura des d’un altre lloc. Volia saber per què tenia aquell dolor i per què no l’aconseguia resoldre pintant embrions, i en vaig haver de pintar molts, canviant constantment de tècniques, fins que no vaig trobar la que em calia: l’algrafia.
És més lenta?
El gravat en general és més lent i l’algrafia és un tipus de gravat. Aquest procés es treballa amb alcohol i amb pols de tòner sobre planxes d’alumini granulades. L’alcohol deforma, i portava mesos i mesos i mesos pintant embrions, buscant el sanar, i fins que la tècnica no em va deformar l’embrió, ja veus tu què senzill, no vaig entendre que el que estava gestant eren monstres, deformitats que eren incompatibles amb la vida, i que m’havia d’enfrontar a allò. No a l’embrió sa que viu en un úter càlid, i que per la gracia divina le deja de palpitar el corazón. Clar, va deixar de bategar-li el cor perquè allò era incompatible amb la vida, perquè hi havia una malformació molt greu. Entenent-ho vaig vore que també el context volia que jo m’avergonyés d’haver gestat un ser amorfo. Si moltes dones han patit avortaments, per què ens hem de sentir malament quan en el moment de la fecundació una cosa va malament? O per què si molts cops aquesta deformitat no està en el cos d’una, sinó que ve del cos de l’altre, se’ns responsabilitza a nosaltres?
L’avortament involuntari és un tabú, però encara n’hi ha un de més gros: l’avortament voluntari.
Jo vaig avortar voluntàriament als vint-i-quatre anys, ho he dit a alguna entrevista i no ha aparegut enlloc. I ho pense: per què Roedores està tenint aquesta acollida? Perquè parla des d’aquesta part del dolor i de la no-responsabilització d’aquest avortament. Però és un llibre que defensa el dret a avortar.
Pensava que ningú s’atrevia a parlar del voluntari.
Hi ha molts llibres sobre avortament voluntari: l’Annie Ernaux, amb El acontecimiento, Rosa Moncayo, amb Dog Cafe. Clar que s’ha parlat en la literatura de l’avortament voluntari i de l’involuntari, però s’ha silenciat. Quan anava a publicar Roedores pensava: “Quin serà l’argument d’autoritat per defensar la meva feina?”, perquè normalment tires de bibliografia i és el més fàcil, i des que he començat a buscar-la, n’hi ha molta.
Arxiu personal
La teva manera d’estimar ha canviat?
Sí.
Com entens ara l’amor?
Des d’un lloc molt més lliure, complex i torpe. Vull estimar de veritat sent qui soc, no havent de simular el que s’espera que siga. I vull estimar a qui estimo amb el seus defectes i el seus errors i les seves virtuts, però entenent que és carn, que és humà, que s’equivocarà, que potser ens farem mal sense voler. Estic treballant amb gent molt jove, que venen de llocs molt més sans que els nostres, els gèneres gairebé s’han dissolt i les maneres d’estimar és multipliquen. Sé que seré incapaç d’estimar com elles estimen, però sí que veig que des que vaig patir els dos avortaments i d’immediat em vaig separar de la persona amb qui estava, em vaig tancar molt durant molt temps perquè havia de fer una feina d’entendre’m i de saber qui era, com estimo i com espero que se m’estimi. Quan estimes sense prejudicis estimes millor.
Hi ha el tipus de relació en què un està servei de l’altre: voler agradar, que l’altre estigui a gust, oblidant-te de tu mateixa.
Són els rols de gènere. Durant molt temps, quan m’he emparellat, inconscientment o mig voluntàriament, per a no fer mal, començava a intentar diluir-me una mica. Soc molt intensa i molt incontinent i intentava ser-ho menys. Ara he entès que no he de deixar qui soc: si m’estimes, estima’m incontinent, perquè no hi ha cap maldat en aquesta incontinència. Quan parlàvem abans de qui soc i t’he dit “soc en respecte a qui estimo”, el meu major temor és fer mal a la gent que estime.
Vols estimar des d’un lloc on tu puguis ser qui ets.
I on l’altre o l’altra pugui ser qui és.
I el no voler posseir l’altre.
Sí, quan em sento que no em volen apretar és quan més em dono, perquè em dono des de la meva llibertat. Aquesta necessitat de retindre és malaltissa.
Els gelos i tota aquesta cosa destructiva ve d’aquí.
És molt tòxic. Millor estimar des de la llibertat i la veritat. A més, seríem una societat molt més sana si no donéssim l’esquena a les emocions. El dolor existeix i s’ha de transitar.
Has tret el llibre Quema la memoria. En el teu cas què cremaries?
La memòria fa mal, però abraço aquest dolor. Aquest llibre va ser el millor lloc on podia bolcar tota aquesta angoixa, aquest desig que s’havia vist truncat, aquest conviure amb un cos que no és el teu, les nàusees, que ningú t’entengui, que la persona que tens més a prop sigui la més desconeguda. A nivell gràfic és molt agressiu però també és molt alliberador.
Qualsevol persona diria: “Oh, la Paula Bonet, quin èxit que té”. Però darrere de l’èxit també hi ha el fracàs, la contradicció…
O el qüestionament de l’èxit.
Del llibre “Qué hacer cuando en la pantalla aparece THE END”
Què és l’èxit?
Vaig fer un primer llibre que va funcionar molt bé i estava a tot arreu i vaig dir: “Això no ho vull, això és capitalitzar la meva feina”.
Hi va haver un moment que et vas convertir en un fenomen.
Amb el primer llibre. Vaig pensar: “Sort que tinc trenta anys i no vint, perquè a mi em destrossen amb vint anys”. Eren tot propostes de feina en què no havia de fer res, i que estaven molt molt ben pagades, em solucionaven la vida. Però és que veia que allò no tenia cap tipus de sentit, que allò no era l’èxit, era haver trobat una fórmula que durant un temps podia funcionar perquè, mira, havia coincidit que, pel que fos, agradava. I, hòstia, havia fet un camí molt llarg per arribar fins allí, i vendre això a dos marques per a mi no tenia cap sentit. Perquè, a més a més, la meva feina m’enfronta al context, i parla des d’un lloc molt íntim i pur. Per a mi ni la pintura ni l’escriptura es poden vendre al mercat.
I què vas fer?
Deixar de dibuixar així. No vaig fer res de les propostes comercials.
Vas dir no a convertir-te en una marca.
És que de fet, ja veia que si sense fer-ho ja estava passant, pensava si ho faig, a veure on acabo. Ho vaig passar molt malament.
Recordo una època veure dibuixos a tot arreu amb textos d’autoajuda, que tampoc eren teus.
Era tot de succedanis d’aquell dibuix que m’havia sortit d’aquella manera. A més a més, veia com es valorava des d’un lloc que jo no me’l creia.
S’entenien d’una manera més superficial?
Es valorava molt o es criticava molt. Era o com unes flors immenses o unes ganivetades així de grans.
Per part de qui, les ganivetades?
Trols. És el que passa quan tens exposició pública. Llavors clar, ni les flors feien tan bona olor, ni els ganivets eren tan grans. Al final vaig dir: “Jo no vull ser això, no vull generar el que genera la meva feina, vull treballar des d’un lloc molt més serè”, que és el que estic fent fins ara i el que havia estat fent fins al moment que va petar allò amb aquells dibuixos que feia de forma paral·lela a les meves pintures.
N’hi ha, de trols, encara?
Ara no sé si és perquè he après a no vore el que no m’interessa vore, o perquè estic molt segura del que estic fent i no faig cas del soroll, però ara no sento el que sentia amb aquell primer llibre.
Que bé, aprendre a transcendir això, eh?
Sí, perquè al principi és horrible: vens del poble i de sobte ets el centre de mira de moltes persones, i moltes et volen bé i moltes et volen mal, sense conèixer-te de res: ni les unes ni les altres.
També és el que la gent projecta en tu.
És el que deies, que habitualment el que veiem a través de xarxes és una part edulcorada de la millor part de cadascú. A mi això no m’interessa. De fet, Instagram el consumeixo com a aparador, no segueixo gaire gent, m’interessa tenir-ne un compte, perquè gràcies a això tinc un aparador gratuït de la meva obra i del meu taller de la Madriguera, que, en un any i mig, s’ha convertit en una comunitat gegant de dones que venen de tot arreu: de Colòmbia, de Xile, de tota la Península. És meravellós. Les xarxes em valen perquè aquesta comunitat es relacioni. I s’obliden de la foto hermosa de postureo, de sortir amb un vestit groc com la pintura groga que hi ha al darrere.
Què has après fent de professora?
Recorde que quan era estudiant i anava d’alumna als tallers, els primers dies sempre em fotien molta bronca perquè semblava molt dispersa, però jo estava treballant en aquesta dispersió. Després treia molt bona nota. O quan feia uns tallers de gravat a Itàlia, semblava un saltimbanqui: mentre la primera setmana la gent havia fet dos gravats, jo el dimecres ja en tenia quatre, i demanava més papers i em posaven en dubte. Cadascú té uns processos i ara que dono tants tallers m’adono que no puc esperar el mateix de tothom: no puc obligar tothom a tenir els mateixos temps, hi ha qui necessita estar físicament treballant la planxa, qui necessita molta prèvia de lectures i de pausa, qui treballa moltes hores i no es cansa, qui necessita dormir més, qui treballa millor als matins, a les tardes.
Foto del taller La Madriguera
Què és l’èxit i el fracàs, doncs?
L’èxit és poder seguir pintant i sent curiosa i tenint bones persones al costat fins que em mori. El fracàs: repetir un patró per aconseguir un benefici econòmic a curt termini i que això faci que la meva obra desaparega. Cada setmana que vaig al taller i venen alumnes noves i marxen entusiasmades amb la tècnica i havent après tot el que diuen que han après, per a mi això és l’èxit, crear aquesta comunitat. És molt més important estar una setmana casi casi sense descansar perquè hi ha dos persones entusiastes al taller desenvolupant dos projectes, i que surtin amb aquesta força, que fer una campanya publicitària que es vegi en set països.
Com et sents en aquest moment de la vida?
Estic tan feliç, perquè, finalment, després de tots aquests anys, estic fent pintures blanques. Rebutjava el blanc: quan comences a pintar és tan perillós, perquè pots caure en l’error de pensar que amb el blanc fas més lluminosos els colors, i t’oblides de la teoria del color i acabes fent-ho tot com si fos lletós. Sempre he tingut molta por a fer coses lletoses, i quan acabes entenent què és el blanc i des d’on l’has de treballar, la llet desapareix i apareix la llum. Més lluminós que el que estic pintant ara no sé si ho podré pintar mai. Però abans he necessitat pintar molta foscor.
Aquesta llum és calma?
Sí. I sí que estic fent moltes coses, però les faig des d’un altre lloc. Soc conscient de tota la pausa que es necessita, del temps previ, d’agafar el llapis i fer l’esbós. Com quasi és més important el plantejar la imatge que no tant l’executar-la o tenir-la resolta. Si no estàs sent honesta, a la imatge resultant no hi haurà res, serà un emboltori. Crec que sí que hi ha aquesta calma en la feina, però hi ha una part de mi, en la meva manera de ser, que no pot parar.
Les plantes t’agraden? [Li assenyalo les que té en un racó]
Sí, i estic aconseguint per primer cop a la vida no només que no es morin, sinó que es vagin fent més grans.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
